dijous, 5 de novembre del 2009

Sense sentits

Què és aquesta manca de pressió sota els dits? Toco, palpo, acaricio, busco, ressegueixo i no trobo res. No hi ha res.
Corda fluixa sense xarxa, moviments suïcides i la dolça sensació del vertigen.
M'embranco en branques impossibles, en cossos que no són, en paraules que no diuen.
I la penyora és una pell que no és meva, solcada d'anys i de panys, de converses pendents i d'udols solitaris.
Un full en blanc que em preocupa si no l'omplo, que m'angoixa quan ho faig.
I dies, i dies, i dies que passen. I gent, i més gent, i més gent que s'escapa.

I un punt. I potser un final.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Flors i violes (Quimi Portet)



Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n'hi va amb els ulls plens d'espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l'estiu.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulat
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollesin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l'ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
Flors i violes i xampany.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Apocalipsi

De vegades, el món s'acaba. No hi ha culpables, no hi ha responsabilitats ni danys col·laterals. Simplement, el món s'acaba.
I no sempre estem preparats per a aquesta tragèdia. O per aquesta benedicció, segons amb quin prisma ens ho mirem.

A mi el món se m'acaba quan tanco els ulls després de deixar el llibre a la tauleta de nit i dono les meves reglamentàries tombarelles al llit fins que trobo la quadratura perfecta entre cos i matalàs.
El món se m'acaba quan no trobo les paraules. La por al full en blanc, la conversa absurda, els dies que parlo sola per escoltar-me la veu, quan penjo el telèfon amb la certesa de la buidor. Els punts suspensius... La incomunicació.
Se m'acaba en l'instant concret de l'orgasme, quan sóc capaç de jurar qualsevol cosa i no recordar-me'n ni del meu nom, quan tot es concentra en un punt exacte i tot plegat desapareix. Fins i tot jo.
Se m'acaba quan sento que no sento, quan tot m'és tan indiferent que em faig por i llàstima a la vegada, quan sé que hauria de plorar i no ploro, quan sé que hauria de riure i no ric, quan la vida em llisca per sobre i jo només observo.
El món se m'acaba quan obro la nevera i algú s'ha acabat l'última cervesa, quan perdo un tren per trenta segons de merda, quan he de comprar sabates (cosa que odio) i no en trobo cap que m'agradi, quan un dissabte a la nit no surto i no foten res de bo a la tele.
Se m'acaba i torna a començar quan tu somrius, quan ella respira, quan l'altre sap que no sap res i malgrat això és feliç, quan el del costat fa un petó a l'altra i l'altra sent que no hi ha res més gran a la vida que aquell foc que ara sent.

Se m'acaba el món cada dia, a cada moment. I no sembla que ningú se n'adoni.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

L'hora dels gossos


Des de les cinc del matí que en Toby es mor de ganes de pixar, però els seus set anys d'experiència canina i uns quants crits i cops de periòdic li han ensenyat que és millor aguantar-se i esperar que l'imbècil del seu amo es desperti i el tregui a passejar. Com cada matí, fa bots i alegrois quan, a les set i cinc minuts, l'amo li ensenya la corretja i li pregunta, tot xisclant amb una veueta estúpida, si vol sortir al carrer. Si pogués, li contestaria que sí, que es deleix per pixar tots els cantons i pneumàtics de la rodalia i d'ensumar-li el cul a la Dafne, aquella yorkshire pija i estirada que fa que senti desitjos d'arrencar-li el llacet del cap a mossegades i muntar-la una vegada i una altra. En Toby està segur que és de les que es tornen boges amb un petaner com ell, sense pedigree ni educació homologada per cap prestigiosa escola d'ensinistrament.
Mentre aixeca la pota per pixar-se al seu cantó preferit, es troba la Lluna, una bulldog francesa molt simpàtica i amb qui no li importaria gens ni mica tenir una cadellada. L'admira perquè ha aconseguit que la seva mestressa li doni la poteta i perquè no se li han apujat els fums ara que la seva raça està tan de moda. Comenten, entre lladrucs i grunys, el lamentable estat dels parcs de la ciutat. Cada cop és més complicat trobar-ne un amb caques de gos. Abans era molt fàcil saber de la vida dels altres gossos: com es trobaven, si a casa els donaven pinso fastigós o delicioses sobralles, com els anava la vida... Ara, però, els amos s'estan tornant molt "cívics" i, gràcies a efectives campanyes de l'ajuntament, recullen religiosament les deposicions de les seves mascotes. En canvi, els pixats humans, tan poc interessants i poc reveladors, persisteixen.
Encara no han acabat d'acomiadar-se amb la Lluna quan apareix en Satanàs, tot un pitbull digne de llàstima. Com cada matí, els ensenya les dents i posa cara d'assassí mentre el seu amo (un cap-rapat de vint-i-pocs anys) s'estarrufa tot. Saben que en Satanàs és un bon jan, incapaç de mossegar-se ni la seva pròpia cua. Però fa el paper de gos ferotge per no decebre el seu amo, a qui van assegurar que aquella bèstia era una màquina de matar. Pobre Satanàs...
A punt d'entrar a casa amb gairebé totes les seves necessitats satisfetes (avui no s'ha trobat la Dafne), en Toby veu de lluny la Linda. Té catorze anys carregats al seu llom de digna labrador retriever. Canes a dojo, artritis i cataractes, però continua tenint més salut que la seva mestressa, una vídua octogenària a qui els fills van regalar una gosseta dòcil per a que li fes companyia (i, de passada, descarregar-se la consciència per les minses visites que li fan). Amb en Toby han parlat algun cop d'eutanasiar-la, però saben, pel que han escoltat a la consulta del veterinari, que amb els humans això de la mort digna és molt més complicat que amb els gossos. Quina llàstima, tot plegat. La Linda, la seva mestressa... una putada, això de fer-se gran.
En Toby ja és a casa, al seu coixí-llit, amb la galeteta de premi entre les dents. Mentre escolta com el seu amo tanca la porta per anar a treballar, consulta la seva agenda. Té vuit o nou hores de soledat. En lloc de plorar i udolar com quan era petit, decideix que, per començar, es menjarà les sabates noves del gilipolles de l'amo. Les potes de la tauleta del menjador les rosegarà després.

dijous, 17 de setembre del 2009

dimecres, 8 de juliol del 2009

Camí de sirga

Maleïda rata sàvia, listilla, profeta del "jo ja t'ho deia". No és ni la primera ni l'última vegada que em passa, però sempre em fa ràbia haver-me de baixar (literàriament, que no literalment; això és cosa seva) els pantalons davant de ma germana. Feia temps que em burxava amb el fet que, tota una filòloga com jo, no hagués llegit mai Camí de sirga de Jesús Moncada. Per sistema, no faig mai cas a les recomanacions literàries o musicals o el que sigui de Lupe, la meva germana gran. Senzillament per incordiar, per no donar-li la raó que sempre sol tenir.

Quan vaig fer 27 anys, me'l va regalar. Joder, ja hi som. Segur que em torna a passar, vaig pensar. I m'he anat resistint ben bé un any i mig a llegir-lo, amb alguna lectura per sobre que, desmenjada, intentava fer veure que aquest cop Lupe no l'havia encertat. Mal fet, de més alt he caigut.

Fa un parell de setmanes, fastiguejada amb unes oposicions que no s'acaben mai, vaig donar-li una tercera o quarta oportunitat a aquest camí que, a hores d'ara, em té absolutament fascinada. Només cal que digui que encara no l'he acabat de llegir i ja estic calculant el temps prudencial que faré passar abans de gaudir-lo per segon (i no últim) cop. Ara mateix l'estic devorant amb golafreria, sense mesura, amb l'ansietat de llegir més i més que provoquen les grans obres. Vull tornar a llegir-lo per lliscar per sobre de cada paraula, assaborir-lo, fer l'amor amb tots i cadascun dels personatges, redescobrir la poesia que s'amaga en aquesta prosa perfecta, navegar Ebre i història avall. Petonejar la coberta, com sempre faig quan un llibre m'entusiasma.

En fi, que, a dia d'avui, ma germana em canta (punyent com és) una cançó d'anunci que va dient allò de "ya lo sabíaaaa, ya lo sabíaaaaaa!". I jo no puc fer més que respondre-li amb una cançó que canta el gran Pazos a Airbag: "Tú tenías mucha razoooooon, no te hice caaaaasooooo".

Conclusió final: gràcies, mana!!!

dimecres, 24 de juny del 2009

Tasta'm

Bitllet senzill, dues zones. Ric-rac, títol validat. L'acompanyo a Sants amb recança; després de tants comiats a l'andana encara se'm fa difícil. Potser cada cop més.
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.

(...Reflexions metaliteràries...)

El guardo a la bossa, per després.

Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.

Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.

Pam.

A cara o creu

Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.

Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.

A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.

No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

diumenge, 7 de juny del 2009

On solíem cridar

Tinc un ganivet i és de plàstic, on hi solia haver metall...

Cridàvem, teníem veu i vot, ens menjàvem el món. Més o menys. Anàvem a concerts del rotllo, a manis arreu del País amb majúscula, bevíem begudes de la terra (ens era igual quina, mentre fos de la terra) i llegíem poesia estirades a la gespa. Encara no traçàvem cap línia concreta i ens plaia autodefinir-nos autosuficients. Portàvem arracades i mocadors, érem les cinc puntes d'un estel. Teníem un bagatge que vam compartir en nits de confessions i cervesa i homes a la finestra. I rèiem.
Rèiem molt.

Deu anys abans d'aquest ara sense edat, érem felices. I ara, malgrat els monstres, seguim aquí, suposo que felices. Ens seguim arriscant. Fem incendis de neu i ens comença a molestar la música massa estrident. Bevem gintònics i escoltem cantautors. Votem a partits a l'esquerra de l'esquerra (malgrat els peròs i les contradiccions de l'edat) i seguim portant arracades i mocadors, tot i que ara ens combinen amb les sabates. Ara l'estel té quatre puntes i costa molt d'ajuntar, però persisteix. I riem, encara riem. Riem molt. Encara que els bagatges particulars s'allunyin del col·lectiu. Continuem sent color d'olor de poma.

Seguim llegint poesia, que és des d'on solíem i des d'on solem cridar, encara.

dijous, 14 de maig del 2009

Al meu voltant

El cendrer a mig omplir (o a mig buidar, segons qui s'ho miri) i una cigarreta que hi fumeja. Apunts i llibres per tot arreu, presències acusadores de l'esdevenidor.
Una cançó que es fa encara més preciosa amb una nova textura (gràcies, Yeral).

I pluja al carrer. I pluja dins de casa. I pluja que plou.

Bruixes que no es pentinen, sol i de dol i amb vetusta gonella. I, entre l'heura i la brida, faig ziga-zagues amb l'aigua del desglaç.

Embolics als cabells i una cicatriu, estigma de les nits que no van ser. Records que s'esmunyen i tornen, i se'n van, i retornen, i se'n van. I retornen. Un rellotge sense manetes (o amb massa manetes, segons qui s'ho miri).

Tic-tac.

Una jaqueta abandonada al racó més impensat que vigilo des del meu confortable seient de mera observadora. I aquella olor que em transporta a altres vides.

Flors que no han de fer maig i que em roben la calma, que m'usurpen el tron que havia guanyat després de mil croades al sol.

Un mirall de metall que em posa els peus a terra, que m'obre els ulls i l'ànima, que sap dels graons amb els que ensopego mil vegades i més. Un mirall de metall que no permetré que se'm trenqui mai.

I unes ales que no m'acaben de sortir del tot.

Tic-tac.

dimarts, 5 de maig del 2009

La dona no-normal

Doncs jo, Mitall, també em llevo més d'hora del que voldria però no em lamento, que és molt poc original. Sóc una dona poc normal, "atípica", com m'agrada autoproclamar-me. Sóc independent, autosuficient i cosmopolita. No em maquillo perquè encara sóc jove, no tinc arrugues ni bosses sota els ulls; deixo els cosmètics per quan el mirall em decebi. Els meus talons d'agulla trepitgen amb la força de qui se sap lliure, capdavantera d'una societat decadentment global. I no em dóna la gana de somriure als qui em trepitgen al metro, que mirin per on van com jo faig. Increpo els paletes que em llencen floretes obscenes des de les bastides, ara que encara em miren el cul quan passo. Convido a cafès o pago a mitges, que per alguna cosa sóc superfeminista i superautosuficient. No faig caigudes d'ulls, faig que els homes caiguin al meu llit, perquè em sé sexy i irresistible, perquè sóc una dona alliberada i llibertina. M'encanta dormir cada nit amb un home o allitar-me sola quan em plau. M'agrada comentar, com qui no vol la cosa, que no em casaré mai i que potser seré mare soltera. Sóc independent i cosmopolita, tota una dona del segle XXI. Al gimnàs faig pilates o ioga, que fa més cool que l'spinning. I prenc antidepressius i vaig al psicòleg, però només per demostrar-li al món que també tinc les meves febleses. Sóc original, desmesurada, inquietant, poc convencional. Estic encantada de conéixer-me.

El que no li dic a ningú, Mitall, és que em maquillo d'amagat, que assajo caigudes d'ull al mirall i que somio amb una caseta amb jardí als afores, amb marit, nens i un gos de raça (bulldog francès, si pot ser). No li diguis a ningú, Mitall, que sóc més normal del que voldria.

I que, a sobre, escric amb totes les majúscules...

dimarts, 21 d’abril del 2009

Aviat l'estiu

Pels qui enyoreu tant com jo l'estiu, aquí va un glopet de mar.

MANEL: "AL MAR"


dimarts, 14 d’abril del 2009

Plany

Consirosa canto, planyo i ploro pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la teva absència.


Abans de setmana santa ja vaig veure que no hi eres, ganivet en mà, dient-me "hola, bonica!". No em vaig voler alarmar, potser havies avançat les vacances. De tota manera, aquells envasos i aquells plàstics em van començar a fer angúnia.
Ja feia cinc anys que ens coneixíem. Les teves mans, mestratge suprem, sabien el gruix exacte del tall, la frescor de la carn, els meus gustos de sibarita. Sàviament, em convencies que m'emportava el millor de tu, exactament i només allò que valia la pena. I entre pit i pit, comentàvem les notícies, el temps, la vida.

Ahir, esperançada, vaig tornar per veure si et trobava. El mateix poliestirè, la mateixa cel·lofana. Se'm van encendre tots els llums vermells i, tremolosa, amb un filet de veu, li vaig preguntar a la caixera: "I la Montse?". Em va contestar que no tornaries. Cap més explicació. Només un aclariment que pretenia ser suggerència: "però la carn és la mateixa, només que envasada". Terrible.
Només carn envasada? i qui m'envasarà ara els somriures, els consells, el plaer de la feina ben feta? Qui em recomanarà els millors talls i amb un subtil "nena, aquesta no l'agafis" em farà adonar de la dubtosa qualitat de la carn? Els envasos no em diran "bonica", ni sabran que m'agrada el llom de porc tallat finet, ni em diran quina és la millor vedella per fer fricandó.

Qui hagi perdut el seu carnisser o carnissera de confiança (o fruiter, o peixater, o etc.) sabrà de què parlo. És la pèrdua de cinc anys de carnisseria habitual, d'haver-me sabut fer un lloc en la seva llista de clients preferents i intocables. Aquells a qui mai donaria les puntes del tall, a qui mai recomanaria una carn poc fresca, a qui mai intentaria endossar embotits de preus desorbitats.

No saps què m'has fet, Montse. Estic afligida i desorientada, no sé on anar. He de buscar un lloc nou on proveir-me de carn i passar un cert temps (més llarg que breu) per a recuperar el privilegiat estatus de clienta habitual.

Això, o fer-me vegetariana... Ummmh...

No. Definitivament, m'agrada massa la carn.

dijous, 2 d’abril del 2009

Round two: final del via crucis

Feliç Setmana Santa, companys.

Ha estat una eterna passió en el sentit més cristià del terme, amb flagel·lacions, creu i corona d'espines. Els vaig oferir el meu cos i la meva sang en mil i un últims sopars que no van acceptar. Cap pròrroga, cap concessió. Tot era ple de petons de Judes. Vaig meditar a Getsemaní, però les oliveres no m'ajudaven a treure'n l'aigua clara. Vaig ser jutjada al Sanedrí, on seixanta i tants Ponços Pilats reclamaven la meva mort. I no hi havia cap Barrabàs alternatiu, no hi havia cap més opció. Era jo i només jo. Volien el meu patiment, pa i circ, sang i fetge.
Pels carrers de Jerusalem, amb la creu carregada al coll i l'esquena plena de laceracions, escoltava els seus crits feridors, impertinents, acusadors. No vaig trobar cap Simó Cirineu que m'ajudés amb la feixuga pena de la creu, cap Maria Magdalena que m'eixugués la sang, la suor i les llàgrimes que em portaven al calvari. Cap pietat.
Gairebé acabo al mont Gòlgota; a la dreta un bon samarità, a l'esquerra un gran lladre (ja sabeu què en pensa l'església de les esquerres). Em va passar pel cap demanar-li al Pare que perquè m'havia abandonat. Però el "tete" Maragall no és un déu pietós, sinó venjatiu i punidor.
Així que m'he espolsat la sang i les ferides, l'INRI que em volien penjar al cap. He escopit el vi barrejat amb fel que m'oferien, traïdors. M'he arrencat els claus de mans i peus, la llança del costat, les espines del front. I jo mateixa he posat el dit en les meves llagues, a mode de redempció.

No he mort però ressuscitaré al tercer dia. Perdó, trimestre.

dilluns, 30 de març del 2009

Bestiari

Que les persones som animals ho sap tothom. Amb el pas dels anys i la imposició de moltes (i sovint absurdes) normes morals, hem anat maquillant fins gairebé anorrear la nostra essència més bestial, més instintiva i, perquè no, més natural. Però no deixem de ser animals. Animals racionals, això sí. Tot i que llegint el periòdic no ho sembli.
No contents amb tenir els nostres propis atributs animals, la llengua ens els expandeix a d'altres espècies germanes. I si no, penseu-hi una mica.

La tendra infància ens retorna al nostre primigeni estadi de quadrúpedes i, enlloc de caminar, gategem. Anys després, tornarem a posar-nos a quatre grapes, però no precisament amb la intenció de desplaçar-nos. En el meu dialecte, a més, anem gats quan ens passem amb els gintònics
Quan alguna cosa no ens acaba d'agradar o pensem que no és justa, ens mosquegem amb el proïsme o amb nosaltres mateixos. Per no parlar de quan ens puja la mosca al nas.
El despertador sona aviat i gossegem una estona abans de posar els peus al món. I ens encanta papallonejar amb aquell/a noi/a tan mono/a.
Ser un pardal és ser un vividor, pardalejar és flirtejar en empordaní o actuar amb egoisme a Mallorca segons el DCVB (grandíssim diccionari).
Sovint toregem o som torejats (encara que aquest verb ve de l'acció i no del bou en sí). El món és ple de gent que ruqueja, tot i que sempre he pensat que el ruc és un animaló ben intel·ligent i simpàtic.
Astut com una guineu (tan diferent a la zorra castellana), gras com una vaca, boig com una cabra, la llengua viperina de les serps i anar enrere com els crancs. Ser un esquirol, pobre com una rata o violador de iaies com el llop de la Caputxeta. Fer el gamba, fer olor de tigre, ser un cuc, un camell, anar brut com una aranya... I no acabaria.

El que em pregunto és perquè hem bandejat del nostre lèxic animals tan interessants com el musclo, el rat-penat o la garsa. Animals tan nostrats com els que he esmentat.
I perquè, com a animals racionals que som, tendim a comparar-nos als no racionals.
Serà que ens queden, malgrat tot, moltes engrunes de la bèstia que intentem amagar.

dissabte, 21 de març del 2009

Mestra en res

Diuen que tots tenim habilitats. Que tothom té alguna cosa en la que destaca i que pot ensenyar a la resta. Jo mai m'he considerat especialment hàbil en res. No practico cap esport, no sé fer macramé ni cosir-me la vora dels pantalons, no sóc campiona de menjar calçots ni sóc capaç de fer titius sense ofegar-me. No he aconseguit mai fer una diana als dards, ni molt menys passar-me de pantalla a cap video-joc. No sé tocar cap instrument (musical), ni vaig saber mai programar el vídeo (ja ni parlem d'un DVD). Sóc de les que criden quan l'ordinador es penja, no vaig aprendre a ballar el coyote dax, dibuixar se'm dóna més que fatal. No sé fer-me la meva pròpia bijuteria, ni llençar una escopinada lluny, ni fer-me un monyo amb certa gràcia. No sóc capaç de tallar pernil sense tallar-me un dit i sóc desendreçada de mena. El llenguatge sms em supera perquè no sé escriure sense accents, tinc molta més traça amb els gossos que amb els nens (sempre em ploren quan els agafo en braços).

I un llarguíssim etcètera...

Suposo que les meves habilitats són bastant corrents i no gaire originals. La cuina se'm dóna força bé, tot i que els meus espaguetis a la carbonara encara no han rebut cap estrella Michelin. Sempre m'ha agradat escriure i no ho faig malament del tot, però ja fa anys que vaig desistir d'arribar a cap Parnàs. Al llit sí que sóc considerablement hàbil, o almenys això és el que sempre m'han dit els meus amants. Sóc bona bevent cervesa, liant porros i fumant tabac malgrat la tos. Gairebé mai em poso malalta i em considero una professional acceptable en la meva feina. Trec llustre com ningú de les meves escasses joies d'argent i no se'm solen morir mai les plantes. Em sé de memòria tots i cadascun dels capítols dels Simpson i doblego magistralment els mitjons. Sóc la millor extirpant porus, tant els propis com els aliens; sóc persuasiva i tolerant, tot i que mai deixo que em guanyin en els debats. M'agrada tenir la raó. Deu anys d'experiència m'avalen com a bona companya de pis, de les vint persones amb qui he compartit sostre em resten molts més amics que enemics.

I poca cosa més.

dilluns, 16 de març del 2009

Sacrilegi

Ja la tenim aquí. El calendari encara ens ho nega; oficialment, no vindrà fins diumenge. Però l'aire ja té un color diferent, el cel fa una altra olor (Ferrater, mestre en sinestèsies!), els arbres són plens de botonets verd llimona, són el potser! Ocells i floretes, que es foti l'ametller i el seu afany de protagonisme!
Fent honor a la serp que sóc, començo a mudar la pell. Em deixo seduir pel sol, m'hi arrauleixo com un gata sol·lícita, buscant el raconet perfecte on roncar de felicitat. Novament, la llum es filtra pels estrips del palauet i l'omplen d'una escalfor hipnòtica que acotxa les meves plaentíssimes migdiades.
El dia s'allarga i em convida a novelles terrasses de bar on prendre el primer cafè amb gel de la temporada. Les passejades em fan gust a capvespre, a gessamí i a taronja tardana.

Obligadament sacrílega, sóc una valenciana trasplantada. No podré ser fènix. Em ve al cap que, gairebé biològicament, no hauria d'estar ací. I dic ACÍ. Hauria d'estar a casa, olorant pólvora i portant brusa negra i mocador lila. Menjant paella encara que no m'agradi i tenint ressaca. Obviant el blau de la festa i esperant una muixeranga amiga.

Sóc AQUÍ (i no ací), per feina, per obligació, perquè m'hi menen les circumstàncies. Però et juro, Sant Josep, que dijous expiaré els meus pecats encara que sigui en soledat. Cremaré les meves falles (enteneu-hi errades), faré la meua pròpia mascletà, l'equinocci arribarà malgrat la distància, volaran espurnes i cendres per sobre el meu cap.

No hi ha cap ritus ancestral que conegui quilòmetres. La cremà arribarà tot i els peròs.

diumenge, 8 de març del 2009

A l'atzar agraeixo tres dons...


VUIT DE MARÇ

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.


Bruixa de dol, Maria Mercè Marçal

dissabte, 7 de març del 2009

Sereníssima nostàlgia


Aviat farà sis anys i encara no m'he sobreposat d'aquella sensació. Vaig comprendre per sempre més què era el que s'ha anomenat síndrome d'Stendhal. Nit freda de març i San Marco totalment buida, només per a nosatres cinc. Mai cap fotografia ha expressat tan bé allò que sentíem. Pura i absoluta felicitat. Increíblement sublim.
Eren dies de guerra, de míssils que volaven per sobre dels nostres caps i que ens vam atrevir a ignorar. Allò no anava amb nosaltres. La nostra única consigna era travessar ponts, fer el vermut amb spritz i viure sense pressa.
Rialto i un gelatto gegant, les claus d'una casa blava a Burano i entrar d'estranquis als vaporettos. Màscares rere una cortina esquinçada, la pensió més sòrdida del món i nosaltres tan felices. La de sempre, enfilada a una farola. La resta, ofegades de tant riure. Sospirs sota el pont, lleons alats i mercats de fruita fresca.
Giudecca, vostra llar. Venezia, nostra Itaca.
Jo no m'acabava de recuperar d'un nus que m'escanyava i allò em va salvar. Venezia amb vosaltres, combinació perfecta. Serotonina injectada en vena de la manera més dolça i natural possible. Vaig tornar a somriure.
Només van ser quatre dies, però s'han convertit en l'estendard d'un dels fils que encara ens uneixen. Tòpic, però el millor viatge de la meva vida. Potser també el vostre. Intento expressar-ho amb paraules però sé que només vosaltres sabeu què vull dir.
Hi tornarem, algun dia?

dijous, 5 de març del 2009

Tal dia farà un any, Bruna



CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna
.


Grandíssim Gabriel Ferrater

dijous, 26 de febrer del 2009

Encara no

Primavera. Poemas de la Tierra. Nestor Martín


Avui tampoc no has vingut. Com sempre des que t'espero, m'he tornat a vestir de senyoreta, m'he arreglat els cabells i he assajat mirades còmplices al mirall. Però quan he obert la porta, trèmula i esperançada, tampoc hi eres. No és que no m'ho esperés però, com sempre, m'ha fet ràbia. Vas prometre que tornaries, que el meu llit se t'havia fet amable i que em portaries un tros de cel ben blau, ben teu.
Encara m'obligues a nuar-me el coll amb sogues feixugues que comencen a escanyar-me. Els meus dits et busquen i s'amaguen, no troben l'escalfor que emanaves aquell dia, aquella nit de llençols embolicats.
Busco flors i només trobo la de l'ametller. No és que no m'agradi, però em resulta pedant, massa prepotent, l'alumna aplicada de primera fila, la listilla. Li has donat tu permís per a sortir? Jo crec que no.
Encara no véns i em deleixo per sentir-te, per notar-te a dins com si fos el primer cop, per olorar la dolça metzina (i que em perdoni el poeta) que em torna folla.
Cremaré teies per a que vinguis, si és això el que vols. Em despullaré del fred i cridaré que no li tinc por a l'hivern, que em sobren flassades i abrigalls quan es tracta d'estimar-te, que cada minut de sol em salva la vida.
De puntetes, recorreré el passadís fins a la teva habitació. No li diré a ningú que has vingut, que ets amb mi.
Que ets la puta primavera que encara no arriba i que necessito com l'aigua que bec.

divendres, 20 de febrer del 2009

Ja no t'agrego!

Em confesso pecadora, incauta i poc original. Jo també penjo la meva vida privada a la xarxa, tot i els peròs, tot i les advertències. Tots plegats som víctimes i usuaris a contracor d'una tecnologia que potser ja està superant altres límits. I la veritat és que comença a fer molta por.
Reconec que vaig trigar bastant a moure'm pels fils invisibles d'internet. En part, per mandra, en part pel fet de pertànyer a una generació que va començar a sentir a parlar de la secta, perdó, de la xarxa, a una edat relativament avançada. En qualsevol cas, el fet és que a dia d'avui no puc viure sense mirar el meu blog, el correu electrònic, el puto féisbuc...
Al principi semblava una eina innocent, que afavoria la comunicació entre les persones i que escurçava distàncies. Em vaig resignar a obrir una bústia virtual i a deixar d'olorar la carta escrita, tan plena de tinta i de sentiments. D'acord, era més pràctic, a la penya li feia menys mandra expressar-se a través d'un teclat.
No vaig caure en la temptació del fotolog, però sí del blog. I la veritat és que no me'n penedeixo. M'ha permès tornar a escriure (perdre-li una mica la por al full en blanc), conéixer gent i descobrir noves perspectives de les persones que ja formaven part de la meva vida. M'agrada el blog, és el més aproximat als diaris personals que escrivia quan era joveneta.
Però això del facebook... ja són figues d'un altre paner. La idea semblava amistosa, no tenia el rerafons que ha anat adquirint en poc temps. Penjar fotos, veure l'excursió que va fer el teu amic o amiga l'altre dia i trobar persones que vas conéixer fa mil anys. Entranyable, no? Doncs no. A dia d'avui, la gent ja gairebé no penja fotos. Es dedica a afegir-se a grups cada cop més surrealistes i a escriure al "muro" i llegir el "muro" dels altres i a saber més coses de les que necessita saber d'una persona que ni tan sols coneix. Feu la prova: podeu seguir la vida d'algú a través d'aquest invent infernal.
A més, jo penjo les fotos que vull, però ningú m'assegura que la meva amiga no trobarà divertidíssima aquella foto en la que vaig borratxa fins al moll de l'os i que val la pena que el món la vegi. I ja hi som. Intimitat violada, exposada a tot aquell que la vulgui veure.
Ara es veu que les empreses de selecció de personal consulten el facebook a l'hora de triar un candidat. Que els lladres i/o segrestadors ho tenen cada cop més fàcil. Que els qui remenen les cireres poden veure quins són els nostres gustos i inquietuds, que tenen una pel·lícula perfecta de tots nosaltres i que ja saben com manegar-nos millor. I ho saben i ho veuen i se n'aprofiten perquè nosaltres donem el nostre consentiment. Aterridor.
L'altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar molt. Un adolescent li va dir a un altre: "No t'agregaré!". Era una amenaça actualitzada del "ya no te ajunto" de la meva infantesa. Doncs no m'agreguis. L'altre adolescent (el no agregat) hauria d'estar agraït per no entrar a aquest cercle viciós i pervers que es va creant mica en mica. Però es va sentir refusat.
Quanta tristor.

dilluns, 16 de febrer del 2009

No et passis ni un pèl

No m'agrades prou. No és res personal, no et pensis. Ja saps que en tinc d'altres, molts, i que no els arrenco de la meva vida amb tanta insistència com ho faig amb tu. Sé que et sents a gust amb el meu cos, que t'agrada lliscar per la meva esquena. Però això nostre s'ha d'acabar.
Ja no recordo ni quant temps fa que et vaig veure per primer cop. Més que veure't (tu sempre has estat discret amb mi) et vaig notar. Tocar-te era una sensació nova i desconeguda que m'eriçava el capciró dels dits. No me'n podia avenir, estàvem junts! Vaig saber de seguida que formaves part de mi i que, provablement, la nostra relació s'allargaria anys i panys. Al principi em vas fer gràcia, mai havia conegut ningú com tu. Eres... no sé com dir-ho, entranyable, especial, diferent. Únic.
Mica en mica, i com passa amb la majoria de relacions, vaig començar a veure les teves mancances. Les petites coses que al principi em feien gràcia es van convertir en defectes que em treien de polleguera. A més, de vegades em feies mal. Tu potser no n'ets conscient, però sovint tibaves massa el fil que ens mantenia junts.
El primer cop que et vaig treure de la meva vida va ser molt dolorós. Va ser només un moment, molt breu, que vaig percebre etern. Em va fer mal, però ja estava fet. Ja no hi eres. I em vaig sentir alliberada.
Però vas tornar. I t'he arrencat de mi un i mil cops, però sempre acabes tornant. Amb forces renovades, amb més ganes de quedar-t'hi. I jo et tolero un temps. Deixo que et facis il·lusions, que et sentis créixer en mi, que pensis que aquest cop és el definitiu. Però sempre t'acabo engegant. I continuaré fent-ho.

Ahir et vaig arrencar per enèsima vegada. Encara et veig, t'he dipositat al cendrer on apago una cigarreta rere l'altra. Et miro i em meravello. Com pot ser que em creixi un pèl a l'esquena tan llarg i sempre al mateix lloc?

dissabte, 7 de febrer del 2009

3.650 dies

Ja fa deu anys que va morir Carles Sabater.
Llavors tenia gairebé 18 anys i feia COU. Era una adolescent bastant típica, potser massa melangiosa i depressiva, però això encara era atribuïble a l'edat. Plorava sovint i sentia el pes del món a les meves espatlles.
Havia tingut algun que altre rotllet de nit etíl·lica i festa major, però mai cap relació mínimament seriosa. I em delia per tenir-ne alguna. Recordo una ànsia hiperbòlica de donar i rebre amor, de sentir-me estimada.
No és que m'agradés estudiar però me'n sortia força bé (típica alumna notable però no prou excel·lent). Encara no sabia què estudiar i la contrarellotge de la selectivitat avançava. La filologia ni m'havia passat pel cap. I m'hagués recargolat de riure si algú m'hagués pronosticat aquest meu futur docent.
Vestia amb texans i jerseis amples, mocadors i bufandes al coll, lents de contacte. M'encantaven les llunes i el color lila. Arracades i penjolls.
Començava a deixar enrere el vodka amb llimona per trobar el gust amarg de la cervesa, flirtejava amb el cannabis i llegia Isabel Allende.
Perfilava les amistats que encara conservo i n'eliminava de supèrflues. A 17 anys la gent canvia i no sempre s'emmotlla al teu motlle.
Escrivia amb fal·lera, la vida em fluïa a través del bolígraf i encara no em feien por les regles morfo-lexico-sintàctiques ni el full en blanc. Tenia un diari personal i un munt de pàgines mullades. Em sentia escriptora...
I començava a substituir les músiques antigues per d'altres més acords amb la nova jo que començava a respirar. Sau ja formava part de la meva recent i superada primera joventud quan va morir Carles Sabater. Sonarà molt tòpic, però amb ell va acabar la meva adolescència. Llavors ho vaig percebre així. I no em fa vergonya reconéixer que vaig plorar. Per ell i pel que moria en mi.
Uns mesos després, vaig començar el llarg viatge que m'ha menat fins aquí, deu anys més tard. Sé que la dona que sóc ara ve, en gran part, d'aquells temps. Enriquida amb tota la rèmora que se m'acumula indefectiblement, però conscient dels meus orígens.
I sóc feliç de ser on sóc.
Em sorprèn la velocitat amb què han passat aquests 3.650 dies de la petita i meva, mevíssima vida. No m'agradaria, ni de conya, tornar a tenir 18 anys. Però, de vegades, la nostàlgia em burxa i em recorda que un dia els vaig tenir. I que tampoc s'hi estava tan malament.

dilluns, 26 de gener del 2009

Imperatius

Diguem'm coses que encara no sàpiga. Confessa'm els teus pecats i deixa'm redimir-los amb un glop de fum. Porta'm les onades dels estius que no hem viscut. Recolza't en la meva crossa, és tant o més segura que la teva. Endolceix els meus vespres amb xiuxiuejos a cau d'orella. Explica'm els contes que t'agradaven quan encara no sabies que la vida era açò. Acaricia'm suaument el cor, que el temps me l'ha fet aspre. Canta'm un altre cop la nostra cançó, però canvia la lletra, que ja se'm fa repetitiva. Esgota l'aigua de la meva font, provoca'm una sequera d'abast inimaginable! Dibuixa'm els llavis amb poemes de versos blancs. Fes-me renèixer de la cendra del teu fènix i no em passis factura, que ja t'ho pagaré.
Ordena'm, suplica'm, exigeix-me, obliga'm, demana'm, implora'm, subordina'm.
Impera'm!

dimecres, 21 de gener del 2009

Quan l'edat ens fa nostàlgics

"Temps o rellotge", de Sanjosex


dilluns, 19 de gener del 2009

El jo poètic

En el desordre dels meus calaixos, hi trobaràs infinites bagatel·les, entrades de concert i algun que altre condó caducat. Com ja saps, mai els endreço, hi entaforo el passat per endolcir-lo més endavant i torturar el present.
El meu cap, un garbuig de paraules a mig dir i pensaments a mitges tintes, és un caos que es reordena amb una dosi de terrena realitat.
No em busquis pels camins fàcils, em plau passejar per sendes inhòspites i escalar parets impossibles. Sóc el caminant i el mur.
Al meu llit, hi dormen la verge més pura i la puta més indecent en perfecta harmonia.
Em dic i em desdic amb la mateixa facilitat amb què canvio d'aparença, sóc la lluna. I si faig el ple, no el fa la meva pena, que me la bec amb vi.
Et vendré fum si m'ho demanes, però et cobraré cares les veritats. No intentis saber-ho tot de mi. Ni tan sols jo ho sé.

dijous, 15 de gener del 2009

Premi!

EL FILÒLEG

Vés-te’n de casa, dona, o segueix els meus hàbits:
de Curi, Numa o Taci no en tinc res.
M’agrada que les nits s’allarguin copa a copa:
tu al cap d’un sol got d’aigua ja ets al llit.
Tu vols la fosca: jo, la llum per testimoni
dels jocs i la rendició dels flancs.
Et cobreixes amb túniques, sostens i roba trista:
nua, per mi, cap noia no hi jeu prou.
M’agraden els petons de les tórtores tendres:
tu me’ls fas com a l’àvia al matí.
No ajudes amb la veu, ni amb els dits, ni movent-te,
és com si consagressis vi i encens:
es masturbaven els esclaus rere les portes
quan sobre Hèctor la dona anava al trot,
i, encara que ronqués Ulisses, mai la púdica
Penèlope no la hi deixava anar.
Em negues el teu cul: el donà a Grac Cornèlia,
Pòrcia a Brutus, Júlia a Pompeu;
abans que Ganimedes fos el servent de Júpiter,
Juno ocupà pel déu el lloc del noi.
Si vols severitat, ja pots ser una Lucrècia
tot el dia; de nit, vull una Lais.

No m'esperava descobrir Jordi Cornudella on l'he descobert. Avui he anat a un espectacle de música i poesia a càrrec de Gerard Quintana amb els meus alumnes. Recomano encaridament aquesta encertada proposta del Transeduca a tots el col·legues professors, però adverteixo que són indispensables dues coses: que els alumnes siguin grandets (preferiblement de batxillerat) i que es faci un treball previ a l'aula. Quintana fa la resta. Jo, que normalment he assistit i patit amb els meus deixebles algun que altre espectacle del Transeduca, en aquest cas em trec el barret. El cantant ens explica, tot parlant-nos de la Història recent de Catalunya, la relació indestriable entre la música i la poesia.
Tot i que la base teòrica és extensa i domina gairebé l'hora i mitja que dura l'acte (sincerament, m'esperava més cançons i poemes), tant a mi com als meus alumnes se'ns ha fet curt. I això, tenint en compte el bellugueig hormonal dels 17 anys i la poca predisposició a escoltar (sumat a una brevíssima memòria històrica, a una al·lèrgia endèmica a tot allò que sona a poesia i a uns gustos musicals diametralment oposats als meus), em dóna una sensació de dolcíssima victòria. Els ha agradat, han après, s'han emocionat. Què més puc demanar?
M'encanta descobrir poetes. El darrer poema que ens ha musicat Gerard Quintana ha estat "Mataró-Llavaneres", que tot usuari de laputarenfe i qualsevol ciutadà emprenyat amb la societat buròcrata que ens toca viure s'ha de saber de memòria. Jordi Cornudella, tota una troballa. Aquest ha estat el meu premi.

P.S. Perdó per aquest post tan pedagògic. De vegades peco de docent...