dijous, 26 de febrer del 2009

Encara no

Primavera. Poemas de la Tierra. Nestor Martín


Avui tampoc no has vingut. Com sempre des que t'espero, m'he tornat a vestir de senyoreta, m'he arreglat els cabells i he assajat mirades còmplices al mirall. Però quan he obert la porta, trèmula i esperançada, tampoc hi eres. No és que no m'ho esperés però, com sempre, m'ha fet ràbia. Vas prometre que tornaries, que el meu llit se t'havia fet amable i que em portaries un tros de cel ben blau, ben teu.
Encara m'obligues a nuar-me el coll amb sogues feixugues que comencen a escanyar-me. Els meus dits et busquen i s'amaguen, no troben l'escalfor que emanaves aquell dia, aquella nit de llençols embolicats.
Busco flors i només trobo la de l'ametller. No és que no m'agradi, però em resulta pedant, massa prepotent, l'alumna aplicada de primera fila, la listilla. Li has donat tu permís per a sortir? Jo crec que no.
Encara no véns i em deleixo per sentir-te, per notar-te a dins com si fos el primer cop, per olorar la dolça metzina (i que em perdoni el poeta) que em torna folla.
Cremaré teies per a que vinguis, si és això el que vols. Em despullaré del fred i cridaré que no li tinc por a l'hivern, que em sobren flassades i abrigalls quan es tracta d'estimar-te, que cada minut de sol em salva la vida.
De puntetes, recorreré el passadís fins a la teva habitació. No li diré a ningú que has vingut, que ets amb mi.
Que ets la puta primavera que encara no arriba i que necessito com l'aigua que bec.

divendres, 20 de febrer del 2009

Ja no t'agrego!

Em confesso pecadora, incauta i poc original. Jo també penjo la meva vida privada a la xarxa, tot i els peròs, tot i les advertències. Tots plegats som víctimes i usuaris a contracor d'una tecnologia que potser ja està superant altres límits. I la veritat és que comença a fer molta por.
Reconec que vaig trigar bastant a moure'm pels fils invisibles d'internet. En part, per mandra, en part pel fet de pertànyer a una generació que va començar a sentir a parlar de la secta, perdó, de la xarxa, a una edat relativament avançada. En qualsevol cas, el fet és que a dia d'avui no puc viure sense mirar el meu blog, el correu electrònic, el puto féisbuc...
Al principi semblava una eina innocent, que afavoria la comunicació entre les persones i que escurçava distàncies. Em vaig resignar a obrir una bústia virtual i a deixar d'olorar la carta escrita, tan plena de tinta i de sentiments. D'acord, era més pràctic, a la penya li feia menys mandra expressar-se a través d'un teclat.
No vaig caure en la temptació del fotolog, però sí del blog. I la veritat és que no me'n penedeixo. M'ha permès tornar a escriure (perdre-li una mica la por al full en blanc), conéixer gent i descobrir noves perspectives de les persones que ja formaven part de la meva vida. M'agrada el blog, és el més aproximat als diaris personals que escrivia quan era joveneta.
Però això del facebook... ja són figues d'un altre paner. La idea semblava amistosa, no tenia el rerafons que ha anat adquirint en poc temps. Penjar fotos, veure l'excursió que va fer el teu amic o amiga l'altre dia i trobar persones que vas conéixer fa mil anys. Entranyable, no? Doncs no. A dia d'avui, la gent ja gairebé no penja fotos. Es dedica a afegir-se a grups cada cop més surrealistes i a escriure al "muro" i llegir el "muro" dels altres i a saber més coses de les que necessita saber d'una persona que ni tan sols coneix. Feu la prova: podeu seguir la vida d'algú a través d'aquest invent infernal.
A més, jo penjo les fotos que vull, però ningú m'assegura que la meva amiga no trobarà divertidíssima aquella foto en la que vaig borratxa fins al moll de l'os i que val la pena que el món la vegi. I ja hi som. Intimitat violada, exposada a tot aquell que la vulgui veure.
Ara es veu que les empreses de selecció de personal consulten el facebook a l'hora de triar un candidat. Que els lladres i/o segrestadors ho tenen cada cop més fàcil. Que els qui remenen les cireres poden veure quins són els nostres gustos i inquietuds, que tenen una pel·lícula perfecta de tots nosaltres i que ja saben com manegar-nos millor. I ho saben i ho veuen i se n'aprofiten perquè nosaltres donem el nostre consentiment. Aterridor.
L'altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar molt. Un adolescent li va dir a un altre: "No t'agregaré!". Era una amenaça actualitzada del "ya no te ajunto" de la meva infantesa. Doncs no m'agreguis. L'altre adolescent (el no agregat) hauria d'estar agraït per no entrar a aquest cercle viciós i pervers que es va creant mica en mica. Però es va sentir refusat.
Quanta tristor.

dilluns, 16 de febrer del 2009

No et passis ni un pèl

No m'agrades prou. No és res personal, no et pensis. Ja saps que en tinc d'altres, molts, i que no els arrenco de la meva vida amb tanta insistència com ho faig amb tu. Sé que et sents a gust amb el meu cos, que t'agrada lliscar per la meva esquena. Però això nostre s'ha d'acabar.
Ja no recordo ni quant temps fa que et vaig veure per primer cop. Més que veure't (tu sempre has estat discret amb mi) et vaig notar. Tocar-te era una sensació nova i desconeguda que m'eriçava el capciró dels dits. No me'n podia avenir, estàvem junts! Vaig saber de seguida que formaves part de mi i que, provablement, la nostra relació s'allargaria anys i panys. Al principi em vas fer gràcia, mai havia conegut ningú com tu. Eres... no sé com dir-ho, entranyable, especial, diferent. Únic.
Mica en mica, i com passa amb la majoria de relacions, vaig començar a veure les teves mancances. Les petites coses que al principi em feien gràcia es van convertir en defectes que em treien de polleguera. A més, de vegades em feies mal. Tu potser no n'ets conscient, però sovint tibaves massa el fil que ens mantenia junts.
El primer cop que et vaig treure de la meva vida va ser molt dolorós. Va ser només un moment, molt breu, que vaig percebre etern. Em va fer mal, però ja estava fet. Ja no hi eres. I em vaig sentir alliberada.
Però vas tornar. I t'he arrencat de mi un i mil cops, però sempre acabes tornant. Amb forces renovades, amb més ganes de quedar-t'hi. I jo et tolero un temps. Deixo que et facis il·lusions, que et sentis créixer en mi, que pensis que aquest cop és el definitiu. Però sempre t'acabo engegant. I continuaré fent-ho.

Ahir et vaig arrencar per enèsima vegada. Encara et veig, t'he dipositat al cendrer on apago una cigarreta rere l'altra. Et miro i em meravello. Com pot ser que em creixi un pèl a l'esquena tan llarg i sempre al mateix lloc?

dissabte, 7 de febrer del 2009

3.650 dies

Ja fa deu anys que va morir Carles Sabater.
Llavors tenia gairebé 18 anys i feia COU. Era una adolescent bastant típica, potser massa melangiosa i depressiva, però això encara era atribuïble a l'edat. Plorava sovint i sentia el pes del món a les meves espatlles.
Havia tingut algun que altre rotllet de nit etíl·lica i festa major, però mai cap relació mínimament seriosa. I em delia per tenir-ne alguna. Recordo una ànsia hiperbòlica de donar i rebre amor, de sentir-me estimada.
No és que m'agradés estudiar però me'n sortia força bé (típica alumna notable però no prou excel·lent). Encara no sabia què estudiar i la contrarellotge de la selectivitat avançava. La filologia ni m'havia passat pel cap. I m'hagués recargolat de riure si algú m'hagués pronosticat aquest meu futur docent.
Vestia amb texans i jerseis amples, mocadors i bufandes al coll, lents de contacte. M'encantaven les llunes i el color lila. Arracades i penjolls.
Començava a deixar enrere el vodka amb llimona per trobar el gust amarg de la cervesa, flirtejava amb el cannabis i llegia Isabel Allende.
Perfilava les amistats que encara conservo i n'eliminava de supèrflues. A 17 anys la gent canvia i no sempre s'emmotlla al teu motlle.
Escrivia amb fal·lera, la vida em fluïa a través del bolígraf i encara no em feien por les regles morfo-lexico-sintàctiques ni el full en blanc. Tenia un diari personal i un munt de pàgines mullades. Em sentia escriptora...
I començava a substituir les músiques antigues per d'altres més acords amb la nova jo que començava a respirar. Sau ja formava part de la meva recent i superada primera joventud quan va morir Carles Sabater. Sonarà molt tòpic, però amb ell va acabar la meva adolescència. Llavors ho vaig percebre així. I no em fa vergonya reconéixer que vaig plorar. Per ell i pel que moria en mi.
Uns mesos després, vaig començar el llarg viatge que m'ha menat fins aquí, deu anys més tard. Sé que la dona que sóc ara ve, en gran part, d'aquells temps. Enriquida amb tota la rèmora que se m'acumula indefectiblement, però conscient dels meus orígens.
I sóc feliç de ser on sóc.
Em sorprèn la velocitat amb què han passat aquests 3.650 dies de la petita i meva, mevíssima vida. No m'agradaria, ni de conya, tornar a tenir 18 anys. Però, de vegades, la nostàlgia em burxa i em recorda que un dia els vaig tenir. I que tampoc s'hi estava tan malament.