diumenge, 27 d’abril del 2008

My dear, these things are life

Equivocar-se un cop i un altre i no acabar d’aprendre mai dels errors. Estimar fins al moll de l’os perquè sí, una eternitat o un sol instant. Ser infidel als principis i conviccions i no sentir-se’n culpable. Parlar-li al vent, i al sol, i a la pluja. Renunciar als somnis i crear-ne de nous. Barallar-se cada dia amb l’espill i dir-li que no té raó. Canviar de parer en escoltar una opinió inesperada. Enganyar a la rutina amb banalitats i transcendències. Entendre la poesia. Esgarrapar-li al temps moments de felicitat. Sentir plaer una vegada i una altra, una vegada i una altra, una vegada i una altra. Plorar de ràbia i trobar consol en les escletxes de la indiferència. Retrobar el gust amarg de la derrota i assaborir-lo per intentar treure’n conclusions. Penedir-se dels impossibles. Rendir-se a la bellesa del món, malgrat tot.
Esprémer el suc de tot plegat.
Lluitar.

dissabte, 26 d’abril del 2008

El palauet

Fa gairebé cinc anys que el vaig trobar. Llavors encara no sabia que, gairebé sense saber com ni perquè, es convertiria en la meva llar. No m'hi pensava quedar tant temps, era més aviat una residència temporal per acabar la carrera. Però m'hi vaig quedar.
Pel palauet han passat diversos companys: dues filòlogues com jo, quatre enginyers electrònics frikis, una traductora tímida i un mestre d'educació física alcohòlic. Amb la majoria he fet amistat. Amb alguns, una enorme amistat. D'altres no han deixat gaire empremta, ni en mi ni en ell.
L'he vist i viscut des de totes les vessants possibles: una mica brut, una mica net, net com una patena, indecentment brut, endreçat, desendreçat, ple de gent, buit de gent, il·luminat pel primer sol de primavera, enfosquit pels dies de pluja, fred a l'hivern, xafogós a l'estiu.
L'he vist deteriorar-se mica en mica. Ha sobreviscut a la mort de diversos electrodomèstics, a vidres trencats per un cop de vent, a mobles que sucumbien a la mossegada implacable dels corcs, a aixetes escanyades per la calç, a una bel·ligerant plaga d'escarbats, al desordre i la deixadesa de quatre persones.
També l'he vist aixecar-se de les seves cendres a base de mans de pintura de colors no sempre encertats, maquillar-se amb mobles de contenidor i collages de revistes i pósters a les parets, amb flors fresques per Sant Jordi i alguna planteta ocasional que sempre acabava morint, filtrar la llum a través de cortines noves.
Al palauet he vist com el temps em convertia en el que sóc, he passat d'alumna a professora, he viscut les experiències més dispars, he conegut la gent més diversa, he mantingut mil converses trascendentals i un milió més de poca-soltes.
Al palauet he rigut, he lluitat, he parlat, he rectificat, he plorat, he fet l'amor, he estudiat, he menjat, m'he dutxat, he après, he follat, he estimat, he llegit, he celebrat, he somiat, he escrit, m'han estimat, m'he despertat, m'he rendit, he netejat, he ballat, he begut, he odiat, he pensat, he fumat, m'he masturbat, he vist la tele, m'he emborratxat, he planxat, he cuinat, he escoltat, he dormit, he dubtat.
He viscut.
L'altre dia vaig anar a la immobiliària que custodia el palauet per saber quines són les intencions dels seus propietaris de cara a setembre, quan ell i jo celebrarem cinc anys de vida junts. Se'l voldran vendre? apujaran el lloguer a xifres impossibles per a la meva butxaca? mantindran el contracte tal i com està?
La secretària de l'agència em va dir que no ho sabia, però que no passés ànsia. Un mes abans del cinquè aniversari del palauet, m'enviaran un buro-fax (quina paraulota) per dir-me quina és la decissió dels propietaris. Un puto buro-fax em dirà, amb un escàs però dintre de la legalitat mes d'antelació, si he de posar 1825 dies en caixes o si puc continuar amb la meva vida tal i com la conec ara.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Petits plaers en monodosi


Gratar-te al lloc exacte on et pica. Mirar la pupil·la d'una persona enamorada i/o feliç. Escriure a raig sense fer cas a la sintaxi. Escoltar converses alienes al tren. Trencar amb la cullera el sucre cremat de la crema catalana (vegeu Amélie). Fer jugar un cadell de gos i acariciar-li les orelles. Rebentar amb els dits les bombolles d'un plàstic d'objectes delicats (que, no per ser tòpic, deixa de ser plaent). Encendre espelmes una nit a casa sense cap pretext. Beure aigua quan tens set i pixar quan en tens ganes (a l'aire lliure, plaer descobert darrerament). Assaborir una chuche que no tastaves des que tenies deu anys (allò de la magdalena de Proust). Veure i flairar el mar. Treure't amb un escuradents o similar la brutícia que es forma sota les ungles. Llegir un poema del Casasses. Cantar a pulmó la teva cançó preferida (plaer afegit: a la dutxa o al cotxe). Fer l'amor quan menys t'ho esperes. Que et surti bé i a la primera un problema de mates o l'anàlisi en arbre d'una oració subordinada substantiva. Trobar-te amb algú que fa temps que no veus i tenir coses de què parlar. Escoltar i veure des del sofà (amb manta inclosa) una tempesta brutal. Treure't amb èxit un porus del nas. Passejar sense rumb amb el sol a l'esquena. Estrenar sabates noves i que no et facin butllofes. Beure la primera birra del divendres. Obrir la bústia i trobar alguna cosa més que factures del gas i publicitat del Caprabo. Veure una foto de quan tenies quinze anys i riure't de les pintes que feies. Anar a la llibreria i comprar compulsivament cinc o sis llibres. Menjar-te un gelat fora de temporada (o una orxata de debó, no el beuratge aberrant de Chufi). Ficar-te al llit amb els llençols acabats de canviar. Olorar per primer cop l'aire de la primavera. Anar tot el dia en pijama sense sentir-te'n culpable. Prendre el sol sense cremar-te i comprovar les primeres ratlles del bikini. Contar un acudit i que tothom rigui. Resseguir amb els dits el relleu d'una petxina.
Valorar aquests petits plaers i saber-te'n afortunat/da.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Euro-felicitat

Avui he sortit a fer dissabte. Enteneu dissabte per sortir a fer un volt per la ciutat, no per treure la fregona a passejar pel pis (que bona falta li fa). M'he dutxat, he fet el llit i m'he empolainat com si anés a trobar-me amb el meu amant, tot i que la meva intenció era gaudir de la soledat que m'imposa viure lluny de la majoria de gent que estimo. He estrenat la jaqueta que em vaig comprar l'altre dia al Tara (24'90 €) i he iniciat la meva passejada. Primera parada: l'estanc de la meva "amiga" (vegeu post del 7 de març) i he comprat el diari. Avui s'oferia un CD-llibre del que un dia es va anomenar rock català i que mogué masses arreu dels PPCC. No me n'he pogut estar. Reglamentari paquet de Fortuna (agáchate y fuma). Suma total: 12'45 €.
He continuat rambla amunt. Solet d'una primavera incipient que ens promet ser més seca que l'abadejo i famílies amunt i avall amb gossos, nens amb patinet i milfulls amb fruita i crema per postres. Sense voler evitar-ho, m'he acostat a les paradetes de hippies que hi ha pels volts de l'església i m'he comprat una brusa que fa dies que em miro quan torno de la feina (40 €, que a sobre hauré de rentar a mà i planxar amb molta cura; però que maca que és!).
Els meus peus m'han portat a una placeta assoleiada. La terrassa d'un bar m'ha cridat, insinuant. Mitjana (1'90 €) i lectura del diari, tot mirant la gent passar. Tres cigarretes després, camí de retorn a casa. He comprat el pa (barra rústega: 1'03€) a un establiment d'aquells que s'anomenen "boutiques del pa" (els faran la manicura francesa a les barres? potser un tractament facial amb algues del Mar Mort?).
Última parada a una cadena de verdulaires d'aquelles que ens prometen productes frescos i ecològics. Xampinyons (1'19 €) per acompanyar el dinar que em faré: pit de pollastre amb arròs Basmati (què multicultis que som).
He arribat al meu palauet amb 81'47 € menys a la cartera. Ja sé que és frívol, que és excessiu, que va en contra dels meus sobats discursos en contra de la societat de consum. Però he estat feliç. Tremendament feliç.

divendres, 4 d’abril del 2008

Malsons

Diuen que els somnis són la materialització morfèica dels nostres desitjos, records i pors. Els somnis són molt savis, i sovint ens ajuden a coneixe'ns a nosaltres mateixos.
No són gens agradables, però dels malsons també se n'aprèn. I és curiós de veure com, a mesura que passen els anys, els nostres malsons van canviant. És a dir, les nostres pors evolucionen amb el temps. Seria molt preocupant, per exemple, seguir somiant amb l'home del sac a certes edats.
Jo de petita no somiava amb aquest home que segresta nens, ni amb el coco, ni amb cap personatge de la imagineria popular. Jo somiava aranyes. Aranyes gegants que se'm menjaven, milions d'aranyes petites que se'm ficaven al llit, aranyes peludes, de colors, verinoses, xerraires, grotesques... Encara recordo com vaig quedar de traumatitzada en veure el videoclip "Lullaby" dels The Cure. Els anys 80 eren genials...
D'adolescent somiava que feia el ridícul davant de tota la meva classe (o del noi que m'agradava), amb somnis tan recurrents com descobrir que anava despullada o que em queien totes les dents de la boca amb una facilitat esfereïdora, com si escopís caramelets. Els llibres d'interpretació dels somnis diuen que això de les dents manifesta les nostres inseguretats. En el meu cas, jo crec que simbolitzaven la meva aversió al dentista (encara no superada).
Ara tinc altres malsons. Des que treballo, somio molt sovint que perdo totalment el control de la classe. De sobte, els meus alumnes es tornen bojos i comencen a llançar taules i cadires pels aires, o m'insulten amb la crueltat que dóna l'adolescència, o simplement passen totalment de mi i jo em quedo sense veu de tant demanar que m'escoltin. Em sento malament, ploro. Ho percebo com una traïció a la confiança i al bon rotllo que he intentat treballar al llarg del curs. El pitjor del malson, però, no és això. L'eclosió del terror arriba quan, sense previ avís, entra a l'aula un altre professor (normalment el director o el cap d'estudis) i es troba amb aquest desgavell. Jo li juro i li perjuro que és el primer cop que em passa, que no sé com ha pogut succeir, que no tornarà a passar (i em sento com l'home que justifica un gatillasso inoportú). El professor em mira amb condescendència i sé el que està pensant: pobra, tan joveneta i poqueta cosa, no sap com controlar els alumnes. I jo em sento impotent, perquè és cert que mai m'ha passat i perquè sempre he cregut que la joventut no és un inconvenient a l'hora de ser profe, sinó el contrari.
L'endemà vaig a classe i em miro els alumnes. Què cabrons, penso. Sé que són capaços de fer realitat els meus malsons, que el dia més impensat es despertarà la fera que porten a dins i que, a sobre, entrarà el director i em trobarà amb els alumnes enfilats a les taules com micos.
De tota manera, tinc l'esperança que això no passarà mai. Després de tot, no tinc constància d'haver estat devorada per una aranya ni d'haver anat a classe com déu em va dur al món.