dimecres, 24 de juny del 2009

Tasta'm

Bitllet senzill, dues zones. Ric-rac, títol validat. L'acompanyo a Sants amb recança; després de tants comiats a l'andana encara se'm fa difícil. Potser cada cop més.
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.

(...Reflexions metaliteràries...)

El guardo a la bossa, per després.

Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.

Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.

Pam.

A cara o creu

Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.

Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.

A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.

No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

diumenge, 7 de juny del 2009

On solíem cridar

Tinc un ganivet i és de plàstic, on hi solia haver metall...

Cridàvem, teníem veu i vot, ens menjàvem el món. Més o menys. Anàvem a concerts del rotllo, a manis arreu del País amb majúscula, bevíem begudes de la terra (ens era igual quina, mentre fos de la terra) i llegíem poesia estirades a la gespa. Encara no traçàvem cap línia concreta i ens plaia autodefinir-nos autosuficients. Portàvem arracades i mocadors, érem les cinc puntes d'un estel. Teníem un bagatge que vam compartir en nits de confessions i cervesa i homes a la finestra. I rèiem.
Rèiem molt.

Deu anys abans d'aquest ara sense edat, érem felices. I ara, malgrat els monstres, seguim aquí, suposo que felices. Ens seguim arriscant. Fem incendis de neu i ens comença a molestar la música massa estrident. Bevem gintònics i escoltem cantautors. Votem a partits a l'esquerra de l'esquerra (malgrat els peròs i les contradiccions de l'edat) i seguim portant arracades i mocadors, tot i que ara ens combinen amb les sabates. Ara l'estel té quatre puntes i costa molt d'ajuntar, però persisteix. I riem, encara riem. Riem molt. Encara que els bagatges particulars s'allunyin del col·lectiu. Continuem sent color d'olor de poma.

Seguim llegint poesia, que és des d'on solíem i des d'on solem cridar, encara.