dijous, 18 de desembre del 2008

1r trimestre: profes 1 - alumnes 0

Companys i companyes profes, hem guanyat! De moment...


He sobreviscut a mil batalles. L'enemic m'assetjava, em posava contra les cordes i cada dia avançava una mica més. La trinxera no era prou gran per a tants atacs. Bel·ligerant, l'exèrcit contrari minava les meves ganes de seguir endavant i qualsevol esperança de victòria.

Però per finalment he guanyat la guerra. No ha estat gens fàcil. Gens. He perdut molts soldats, he esmerçat nombroses estratègies, m'hi he deixat la pell i els somriures. Gairebé hi perdo la vida. No m'enorgulleixo dels caiguts, m'inspiren llàstima. Però eren ells o jo.

Malgrat tot, ha valgut la pena. El triomf s'assaboreix des de la distància, amb l'enemic encara ensangonat i demanant clemència. Sé que tornarà, que em brindarà noves lluites, inimaginables combats. Però estaré preparada. Ja em conec les seves mancances, els talons d'Aquil·les més ocults, els forats del seu sedàs. I també les seves armes més potents, el seu modus operandi, els racons on s'amaga. Ara ja el conec. No em tornarà a sorprendre.

S'acosta una treva. La respectarem, tant l'enemic com jo. Ens oblidarem de les batalles, dels ferits, de la sang. Somiarem amb tractats de pau i coloms amb pomells d'olivera. Però vindrà un altre gener. I tornarà la guerra.

diumenge, 30 de novembre del 2008

La guerra d'Agustinet


Agustinet tenia divuit anys i un dia quan va pujar a aquell furgó. L'envoltaven tot de joves del seu poble, alguns encara nens. Sempre recordaria els ulls plorosos de sa mare i aquell fred que li sortia de dins i que mai més l'abandonaria.

No sabia ni llegir ni escriure, ni falta que li feia. La vida d'un llaurador era dura però senzilla. Les lletres, per als advocats i els metges. La terra no coneix més alfabet que el de l'aigua i el del sol. I amb això, Agustinet ja en tenia prou. Sabia distingir perfectament entre el bé i el mal, però no entre allò que en deien les dretes i les esquerres. La política, per als qui volen governar.

La guerra, aquella guerra tan èpica i tan plena d'herois, el va engrapar tot just quan començava a viure. Aquella guerra que ens expliquen i que sembla que, finalment i amb molts mèrits, van guanyar sentimentalment els perdedors. Sense saber com ni perquè, sense entendre per qui ni contra qui, Agustinet es va trobar amb un fusell entre les màns i molta por per empassar.

A la trinxera del davant, més ulls joves, tan plens de pànic i d'estupefacció com els d'ell. Nois joves, potser amics seus, qui sap si germans. Un crit anunciava el començament de la batalla. Córrer, només córrer i disparar. I que la bala anés a parar on fos. Potser, si la mala sort ho volia, a l'esquena d'un company. No sabien lluitar. Eren només llauradors que no entenien de lletres ni de guerra. Nois, gairebé nens, que no es sabien ni les consignes ni els himnes ni el motiu de tanta gana i tant de fred.

Brunete, Saragossa i l'Ebre. Després, dos anys a Lugo, tancat en una absurda presó. Això és tot el que va veure del món Agustinet. En acabar el malson, mai més va sortir del poble. On s'està millor que a casa?

Aquesta és la guerra d'Agustinet. No té res de romàntic, res d'heroic, res que es pugui convertir en una d'aquelles històries de rojos valents que lluitaven per uns ideals justos i necessaris. És la guerra d'uns titelles de les circumstàncies, del destí, de la Història amb majúscules. La guerra dels qui mai es parla. La guerra dels oblidats.

Va tornar al poble, es va casar, va tenir fills i néts. Però no puc dir que Agustinet, el meu avi, fos un home feliç. Jo crec que mai ho va ser. De la guerra no en parlava. Només explicava, amb un mig somriure amarg, que els primers dies al front no tenien gairebé equipament. Després de les primeres batalles, cada soldat tenia un parell de fusells, bótes, cantimplores i flassades de sobres.

I, en el deliri de la mort, Agustinet no cridava a la seva mare com fan la majoria de moribunds. Ell, incansable, només repetia: "Fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred..."

divendres, 21 de novembre del 2008

7 a.m. B2 (exterior)

Surto de casa amb la cigarreta de l'esmorzar encara encesa. Apresso el pas, no vull perdre el bus ni haver de córrer rere seu. A les 7 del matí, els carrers de Malapell tot just estan acabats de posar. Encara hi ha els escombriaires i les seves maquinotes de raspalls giratoris i aigua a raig. A la tardor se'ls gira feina, massa arbres que es despullen. Gent amb lleganyes, gossos que passegen els seus amos. Fred. Encara és negra nit.
El B2 arriba més o menys puntual; el tràfic d'aquestes hores li facilita la feina. Valido el bitllet, ric-ric, ric-ric; títol esgotat. Emprenem una ruta que ja em sé de memòria. Enfilem l'avinguda dels Bàrbars, llarga i plena de semàfors. Somric, com cada matí, amb el rètol de la llar d'infants "El petit Kiwi". Em fa gràcia. A la plaça de la Creu hi ha una dona oriental fent tai-xi. El Mercaxona d'una mica més avall ja té els llums oberts. Suposo que deu ser ple de nois i noies joves carregats de son i d'embalums, reomplint les prestatgeries d'hacendados i deliplusos.
Després de l'alliberament de vermells i verds, per la carretera de Barna, el B2 vola. Vent que s'escola per les escletxes de les portes i que em posa la pell de gallina.
Arribem a Cardanyola. Polígons industrials i el pont que creua un riu. Encara no tinc clar si és el Besós o el Ripoll. Els meandres, tant del riu com del bus, em confonen. Comença a fer-se clar, orgia d'ataronjats, grocs i violetes. I una lluna enorme.
Carrers i més carrers. Urbanitzacions. No entenc l'estructura urbanística de Cardanyola. L'mp3 posa la banda sonora, darrerament incesant. Hauria de canviar-ne la música, se'm comença a fer monòtona, pesada. Però no tinc servidors disponibles a la mula.
Passo per la comissaria on vaig denunciar el pressumpte robatori de la meva cartera, just quan m'acabava d'instal·lar a Malapell. Dues ànimes amigues m'hi van acompanyar i em reptaven a parlar en català als munipes. Torno a somriure. Va ser una època feliç.
El B2 continua fent giragonses per la ciutat. Arribem al que dedueixo que deu ser-ne el centre. La torre de l'església es retalla sota un cel cada cop més clar. L'escut de l'ajuntament promet un "Facta, non verba" esperançador. Com cada dia, em pregunto si ho deuen complir.
Passem per l'estació de laputarenfe, que es va engolint futurs llicenciats amb carpetes folrades de gespa verda. Els miro. Nostàlgia? Bastant. Enveja? Gens.
Travessem un altre pont, el tercer. El sol es comença a fer amo i senyor del tot. Ja hi ha ànecs al riu i, indefectiblement, me'n recordo d'una frase genial que li vaig sentir dir a un nen fa temps: "Mama, jo vull ser un ànec!" Quina gran veritat. Qui pogués passar-se el dia xipollejant i menjant cuquets i llims sense cap més obligació que dir quak-quak de tant en tant.
Entrem a Ripo-lleig, entre naus industrials, macdonals i lidels. Ripo és realment lleig. Encara que suposo que deu tenir el seu encant. Unes quantes voltes per la ciutat, rotontes, descampats i vivendes unifamiliars de nova construcció. On deu ser el centre de la vila?
Uns quaranta minuts després de l'ascens, davallo del B2. Comença una nova batalla. Els enemics van caminant cap a la guerra, amb la mateixa poca ànsia que jo. Ens saludem, ressignats. La lluita continua, com cada dia. Qui guanyarà, avui?

divendres, 31 d’octubre del 2008

Desig

Aquesta pessigolla absurda que em tenalla
des del sotaventre fins a l’arrel del tot
no deixa de ser un desig animal, obscè,
molt més que terrenal, gairebé patriòtic.

Però què feliçment m’agomboles amb l’embestida
brutal que t’aixeca a l’alçada dels déus més impurs
a la religió més impia, a la puresa més macada.

Ens inflamem com globus aerostàtics,
plens d’un hidrogen irreverent que taspuem
per tota la geografia de la nostra pell.

M’impulsa l’instint visceral de percaçar el teu delit,
de ser fènix entre cendres i passions baixes,
de no viure si no és sota l’esgarrapada
del teu cos, crematori miraculosament ignífug.

Farem llenya de tots els arbres,
assecarem oceans, rius i manantials,
no deixarem pedra sobre pedra,
invalidarem qualsevol llei de la física
i la química durà els nostres noms.

I tot això, pel mòdic preu d'uns instants
de bogeria, de lletania de crits i sospirs,
de fluxes i d’influxes, d’anhel de carn.
De morir i tornar a néixer.

El sexe sense amor és possible.
Sense desig, no és sexe.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Coral romput

Torna a subordinar-me. Sóc teva, encara que no ho vulgui, encara que em desesperi. Mots que es lliguen en una abraçada furibunda, gairebé sagnant. Vestida de sintaxi, em despulles de tota norma i em sublimes, em fas arribar a un zenit conjugat. I jo em vinclo com un lliri decadentista, sempre complaent al teu desig de rimar síl·labes líquides amb sòlides metàfores. El teu llit és per rebolcar-s’hi, per perdre-hi la calma i la batalla, la son i les paraules. El verb es fa carn quan tu hi ets. I la carn vol carn, va dir el poeta. Cada cop més verb, cada cop més carn. I més verb, i més carn, i més verb, i més carn i carn i més carn, i tot plegat una espiral que no s'acaba.

Sóc teva, sempre fidelíssima i amant. Per sempre més agenollada als teus peus, Poesia.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Petits (des)plaers en monodosi

Ja fa temps, en un rampell de hippisme dels que m'agafen de vegades, vaig fer un llistat de petits plaers, aquelles cosetes que ens fan la vida més satisfactòria. Suposo que ja era hora d'escriure aquelles coses que em fan rabieta, tot allò que sovint em treu de polleguera, el que fa que aparegui la meva arruga dels despropòsits al front. Allà van:

Un cafè amb gel amb un sol i minúscul glaçó; els coloms impertinents; netejar els armaris de la cuina, per dins i per fora; la gent a qui, quan els expliques un problema, sempre els ha passat el doble que a tu, fer-me el dinar un diumenge de ressaca.
Les trucades a qualsevol hora del dia de les companyies telefòniques (podria cagar-me en elles durant un llarguíssim post); depilar-me amb cera calenta; les plantes de plàstic, tots els productes light-amb-bífidus-i-lactobacil·lus-immunitas.
Les preguntes estúpides, les respostes encara més estúpides; la literatura del siglodeoroespañol; el soroll que fan els mosquits a la nit (pànic!), enganxar-me sense voler a un serial d'antena3, els pésols; la Renfe en general i la seva manca d'escrúpols en particular.
El pub "Azul" del meu poble; el tabac baix en nicotina; tots els productes del Hello Kitti i la gent adulta que els porta; els FW tipus "el mundo es maravilloso y tú eres genial" o "si no lo reenvias a cien amigos no volverás a follar en tu puta vida".
La gent que es creu estupenda; els xalets amb piscina a primera línia de platja; l'olor de suor reposada aliena; córrer darrere un autobús, perdre'l per cinc segons i tenir la certesa que el conductor t'ha vist; les cuques del meu palauet.
Anar a comprar sabates; la cervesa calenta; l'estètica dels anys 80 (calia que tornessin les malles amb gomes sota el camal??); les aglomeracions de gent; les persones que no saben reconéixer els seus propis errors; que se'm pengi l'ordinador tenint l'e-mule a tota pastilla; les interminables sessions de fotos del viatge d'algú; el gust amarg de la derrota.

I un llarguíssim etcètera que no vull continuar per no semblar una xunga tiquis miquis.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Llenguatge sentimental

Tots coneixem el llenguatge no verbal. Gestos, modulacions del to de veu, èmfasis, expressions facials... Diuen que la comprensió d'un missatge oral depèn en un 70% d'aquest llenguatge no verbal. I segurament és cert. El cos expressa molt més que el verb. És allò de que una imatge val més que mil paraules.

Últimament m'he obsessionat pel llenguatge no verbal del meu cos més físic. M'explicaré. Tots sabem expressar amb paraules si estem contents, deprimits, nerviosos... Però el nostre cos s'avança a les paraules. Hi ha expressions que semblen figurades però que no ho són: "em fa mal el cor", "tinc un nus a la gola", "això em regira l'estómac", "se m'ha posat la pell de gallina", etc...
Què ho farà, que el cos expressi uns sentiments que ni nosaltres mateixos volem reconéixer?

Quan la melangia, o la tristesa o la manca de serotonina s'apodera del meu cap, indefectiblement, noto un pes físic al cor. És com si algú el premés suaument, sense gaire força però escanyant-lo poc a poc. I em vull arrencar aquesta engrapada fictícia, arrencant-me el cor si cal. Perquè em fa mal i no hi ha analgèsics que valguin.

No heu sentit mai com un vertigen estrany al ventre quan veieu una cosa que no us agrada? Exemple bastant recurrent: un/a ex-parella agafada d'una altra mà. Brutal. La raó us diu que heu d'alegrar-vos perquè la vida li va bé. Però l'inconsient traeix i un pessigolleig desagradable fa de la vostra panxa una muntanya russa. Merda.

Abans de les primeres llàgrimes, la gola avisa. Ho notes, és com una piloteta que t'impossibilita empassar saliva, no et deixa parlar, ni respirar, ni pensar. Només dolor i ganes d'engolir-lo. Quin moment més xungo, no? Et supera, t'ofega, t'impossibilita la respiració harmònica. I la sal et taca les galtes. Com més intentes evitar-ho, pitjor. La piloteta es fa més i més gran.

Suposo que totes aquestes reaccions físiques tenen una explicació científica. El que em pregunto és si algú les ha estudiades. Tenen un fonament explicable amb fòrmules matemàtiques? O simplement formen part de la nostra condició d'éssers mortals? Algú sabria respondre'm?

divendres, 26 de setembre del 2008

Tan menudeta, tan gran


Mireu-la. Té menys dos mesos i ja és tota una persona. Frisa per sortir, però no gosa perquè està molt bé, tota cargoladeta i ingràvida, envoltada d'un líquid amatent. Sa mare s'ha preparat a consciència per a que el seu ventre sigui el lloc perfecte per a unes vacances pre-vida. I ho ha aconseguit. Perquè Alma ja sap somriure.

Sé que mai deixarà de fer-ho. Perquè no podria tenir uns pares millors.

dijous, 25 de setembre del 2008

De retorns i retrobades

Doncs sembla que ja hi tornem a ser. Les vacances blocaires han estat llargues, potser en excés. Però és que els retorns em costen, suposo que com a tothom. La rutina, després d'un estiu massa curt per abarcar totes les onades i tota la sal, s'ha tornat ama i senyora del decurs dels dies. Per fi. I és que la mateixa rutina que de vegades m'agobia, també em dóna pau i estabilitat. No sóc persona d'emocions fortes, jo. Els canvis em donen al·lèrgia sentimental.

He retornat a Malapell, la ciutat que ja fa cinc anys (cinc!) que m'acull. I segueix sent la mateixa ciutat, una mica destripada per les obres d'un tal "Metro del Vallès", però que respira igual que quan vaig posar-hi els peus per primer cop. He retrobat antigues i noves coneixences, amics, profes, ex-alumnes (cada cop més i més grans), la meva carnissera de confiança, l'estanquera fatxa, la veïna del gosset rabiüt, les multituds de la Rambla, el solet del meu carrer, el fum dels pocs bars que se'm fan acollidors, les vies del tren que m'apropen i m'allunyen.

El palauet també m'esperava. Ell, tan atrotinat com de costum, em diu els anys li passen factura. Les bombetes s'espallen perquè sí, la dutxa té cada cop menys pressió, els corcs fan el seu manà particular amb la còmoda del menjador (ja ha perdut una pota, sort que en té sis i un equilibri circense), la nevera dóna senyals de mort imminent, les cortines s'esquincen només de roçar-les... Però m'esperava. I em va rebre dolçament, a la seva manera. Amb els seus gemecs i xerrics, però amb l'alegria de dos vells amics que es retroben.

He retornat a la llibreta de notes, als noms i les cares que encara confonc, a les reunions i els cafès didàctics, a les lectures absurdes (el pesat del Sierra i Fabra podria jubilar-se, no?), als crits pels passadissos, al "profe, me he dejado la libreta", al subjecte i al predicat i al CRV i al CI i al CPred i a les tòniques i àtones i a la putada dels pronoms febles i al "pa que coño sirve esto, profe?". He retrobat la satisfacció de la feina ben feta, la ràbia d'una classe que no ha rutllat, la tendresa que m'inspiren les seves incipients vides, les ganes de fer-ho millor per ells i per mi, el dubte raonable i raonat.

M'he retrobat amb la jo que viu i treballa i enyora i somriu. A la jo que es fa valenta perquè no té més remei, a la que estima des de la llunyania, a la que no plora perquè no li dóna la gana, a la que intenta que el temps no sigui debades.
A la que crida i lluita per a que tot tingui sentit.

divendres, 27 de juny del 2008

Primigenis "summer times"

Heu fet mai castells de sorra i aigua? Només us cal una galleda o poal, un grapat de sorra i una mica d'aigua de mar. Agafeu un grapat d'aquesta barreja salada i deixeu que s'escoli lentament entre els vostres dits. Feu una bona base i pugeu a partir d'aquí, anar fent estalactites (o estalagmites? mai me'n recordo de quina és quina). El resultat és sorprenent, sobretot el poder constructor de les darreres gotes quan cauen. Entendreu la geologia. Sempre he pensat que Gaudí la va entendre així.

Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.

Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.

Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.

dimarts, 24 de juny del 2008

Final de curs

Tornaré a tancar la llibreta de notes i a desar el bolígraf vermell a l'estoig, tots dos en letàrgia, a punt per impartir justícia de nou quan arribi setembre. Deixaré les lectures juvenils i els llibres de text per recuperar la poesia. Silenciaré el timbre dels canvis de classe per donar veu a músiques més amables. Ara només corregiré els meus errors, no els dels altres. Bescanviaré els exàmens i els dictats per les onades de la Mar Xica i les nits de lluna i barques. No parlaré més de les oracions subordinades, em subordinaré a la paraula.

Juraré per tots els déus que no oblidaré les seves cares ni els seus noms, però el temps m'obligarà a jurar en fals. Trobaré a faltar els seus ulls atents, adormits, fascinats, divertits, inquisidors, fastiguejats, desolats, il·lusionats, sabis. Els reconeixeré en altres alumnes, tan semblants a mi i a ells; malgrat els anys, els adolescents sempre seran adolescents. Tot i això, mai sabré què ha estat de les seves vides, si han estat feliços. Si encara em recorden.

Faré balanç d'aquests nou mesos de gestació i no sabré dir si ho he fet tan bé com podia. Però em quedarà una sensació dolça i alliberadora, com el final d'un part. Suposo...

Final de curs, final de tot. Principi del que vindrà.

dijous, 5 de juny del 2008

Perdre

Dedicat al gran Perdedor

El verb "perdre" és ambigu. Té connotacions tant positives com negatives, malgrat que el concepte en sí i les connotacions que des de sempre se li ha donat, equilibren la balança en benefici de la seva vessant més nefasta.

Perdre:

Perdre el tren per dos putos minuts; perdre una amistat que semblava inquebrantable, perdre un partit de futbol a la pròrroga; perdre el seny, el coneixement i la credibilitat; perdre la cartera amb tota la documentació, 50 euros, les fotos de carnet dels teus amics/gues que havies anat recopilant durant anys, i la targeta Caprabo; perdre les ganes de viure; perdre un fill, un amic, un amor; perdre els cabells (els homes) i tibantor a la pell (les dones), segons la societat estètico-el·litista que ens goberna... i un llarg etc.

Però també:

Perdre la candidesa i saber aprofitar-te'n; perdre aquells quilets que diuen els anuncis d'Special K que et sobren i que t'allunyen de la "operación bikini"; perdre la virginitat; perdre la vergonya i els complexos; perdre la por a la mort; perdre de vista una persona indesitjada; que el PP o similars perdin les eleccions nacionals, estatals o el que sigui; perdre el temps perquè et ve de gust; perdre's pels revolts poètics; perdre el món de vista amb un orgasme... i un llarg etc.

Així que jo aposto per la visió amable de "perdre". Perquè guanyar no sempre és tan bo com sembla. A tall d'exemple: guanyar-se una hòstia.

dimecres, 28 de maig del 2008

Deo gratias

Gràcies als gintònics compartits i a les cerveses amistoses. Gràcies a la meva carnissera habitual, que m’aconsella els millors talls i que em nega la carn poc fiable. Mil gràcies a la carrera que vaig estudiar (amb la qual ens havíem de morir de gana) i que em va permetre conéixer les meves fidels companyones i guanyar-me el pa amb una feina que m’apassiona. Moltes gràcies a la xocolata, al salmó fumat i al bon cafè. Gràcies als consells no sempre ben rebuts però indefectiblement eficaços. Semi-gràcies als mals vicis, que tants plaers i disgustos m’han donat. Gràcies als terrats de Malapell, que em saluden cada matí quan em desperto. Milions de gràcies als llibres que he llegit i als que encara m’esperen (s’accepten recomanacions plenes de gratitud). Gràcies als alumnes que m’han impressionat, als que m’han posat a prova, als que m’han exasperat, als que m’he estimat i als que he avorrit. Gràcies als aliments frescos i també als congelats i/o precuinats. Gràcies als amants que m’han amat, durant anys, durant dies, o durant una mil·lèssima de segon. Mil gràcies a les cançons que m’han fet sentir més a prop de la gent, a les que m’han fet desfassar, ballar i cridar, a les que m’han ajudat a comprendre el món. Gràcies al poble que em va veure néixer i a la distància que m’ha permès valorar-lo. No tinc prou gràcies per als amics amb majúscules, per les poquíssimes persones per qui em deixaria arrancar la pell a tires. Bilions de gràcies a la meva mare, lluitadora nata i insegura de mena. I a la meva germana, companya de disputes i rialles. Gràcies als moments oportuns i a les persones adequades. Gràcies a la manteta que acotxa les meves migdiades. Gràcies amb la boca petita a les persones i/o coses que m’han repugnat, perquè m’han obert l’esperit a allò que realment val la pena conservar. Per què no, gràcies també a mi mateixa, per haver sabut arribar fins aquí amb les ferides justes i necessàries. Gràcies a les portes que se m’han tancat perquè, tòpicament, m’han obert altres finestres. Moltes gràcies als somnis i als insomnis, que em fan créixer i aprendre. Mil gràcies majúscules a l’Eloi, a la Laura, a la Inés, a l’Òscar, al Fuster, a la Carol, a l’Ayo i el seu petit ésser creixent, al Tai, a la Nues, a la Norma, a l’Esthert, al Jordi, al Llorenç… a les persones que es saben importants en la meva vida i que potser ara oblido. Gràcies anticipades a tots aquells qui formareu part de mi en un futur qui sap si proper, qui sap si llunyà. Moltíssimes gràcies a les gràcies, perquè em feu adonar de la importància del temps que passem a la Terra.

Podria continuar línies i línies donant gràcies a tot plegat (avui estic una mica hippie). Però prefereixo que continueu vosaltres.
A què o a qui doneu gràcies?

diumenge, 25 de maig del 2008

El món a l'inrevés


Aquest matí la rambla era només per als valents. Plovia (i plou) amb cert èmfasi. Suficient com per quedar-se a casa escalfant els llençols, esmorzar una mica i fer un "sant tornem-hi" cap al llit. Però avui sembla el món a l'inrevés i he anat a passejar. Jo, que sóc una poruga amb la pluja, he sortit al carrer amb l'excusa del pa i del tabac nostre de cada dia. He agafat paraigua, tot i que el que em venia de gust era mullar-me. Però per a la vida amb ulleres la pluja és més que emprenyadora, és un mal rotllo.

La rambla era un desert humit, amb alguns bolets de colors que caminaven apressats i lliure de nens amb patinet. L'mp3 a tota hòstia, amb cançons que parlen de vent i de sol, de dies perfectes. Tot plegat, un video-clip irònic. Gloriós.

He girat cua quan l'aigua començava a traspassar-me les bambes i els mitjons presagiaven cares de peu arrugat. Tampoc és qüestió d'agafar una galipàndria per pur caprici.

Ni tan sols la filla de puta de l'estanquera fatxa ha aconseguit canviar-me l'humor. Quan he arribat a casa, he posat una rentadora, tot i sabent que avui no s'assecarà. I demà, segurament, tampoc. Però avui és el món a l'inrevés.

Un colom mullat ha aterrat a l'ampit de la finestra. I a mi, que aquestes rates voladores em fan una ràbia visceral, m'ha fet gràcia.

Avui seguirà plovent tot el dia. Pujarà el nivell dels pantans, els pixapins es confiaran i tornaran a omplir les piscines. El camp farà olor de terra mullada.

I jo, que amb la pluja em poso de mala lluna, estic més que feliç. Perquè avui és el món a l'inrevés.

dissabte, 24 de maig del 2008

Si puc

Si puc, no parlaré d'amor. Hauré d'esquivar la primavera, amagar sota quinze sostres de roba el desig. M'hauré de treure de sobre la pols de les imatges, el vent dels sospirs anhelants.
Si puc, deixaré estar les reflexions idiotes i faré meu el camí. Esgarraparé els mots que em vinguin de gust i no faré cas dels silencis. Serà difícil, però oblidaré les pors gratuïtes, els racons foscos i el verí del dubte.
Si puc, mai més plantaré un arbre, em convenceré que mai no escriuré un llibre i potser tindré un fill. Els convencionalismes passaran a la història, la rutina potser esdevindrà dolça, les sorpreses realment sorprendran. I el que amago només per a mi, serà només meu.
Si puc, mai faré una declaració de principis. Potser, si em vaga, faré una declaració de finals.
Mai deixaré d'empetitir-me davant del mar, de rendir-me a la música, d'agenollar-me davant dels plaers. Hauré de deixar de ser conseqüent, o ser-ho a consciència. I deixaré que la pluja ho netegi tot.
Si puc, no parlaré d'amor. El sentiré.

divendres, 23 de maig del 2008

Clar i ras


AMANTS CIRCUMSTANCIALS
Encara que hem estat amants circumstancials,
ni tan sols ens tractem com bons amics.
Jo conec el desordre del teu pis, i del teu llit,
tu has vist les cicatrius, ferides, mals
que el meu cos sap amagar dessota un vestit negre.
Tu saps els crits quan faig desapareixe'm,
i torno al cap d'alguns instants de ser una boira
que creix i cau a vora el precipici.
Jo et sé els silencis, tots els desficis, els foscos vicis,
i els que et cremen els ulls de la memòria.
Encara que hem estat amants fidels,
ni tan sols ens quedem a fer el cafè.

Alexandra March, o l'alter ego de Jordi Julià

dimecres, 14 de maig del 2008

Benvingut a casa

Per fi has respirat com calia. Els sabis han dit que ja podies marxar cap a casa. Han estat uns quants dies (massa, pel teu gust i pel meu) de captiveri, endollat a màquines que t'ajudaven a fer unes funcions que a la resta ens semblen intuïtives, gairebé sempre inconscients. Nosaltres no pensem en respirar i tu només penses en fer-ho.
No ets un heroi, però tampoc un covard. Des que et conec, has lluitat per alenar, per fer valer els teus drets, per reclamar el teu benestar sense coartar la llibertat dels qui t'envoltem. No sempre t'hem respectat, ho sé. Sovint hem estat egoistes, sovint no t'hem tingut en compte. Sovint hem oblidat que, de vegades, l'amor es pot manifestar de maneres tan subtils com no encendre una cigarreta o com intentar emmotllar el lleure de tots a les teves necessitats.
Tenim els nostres més i els nostres menys. I vull ser prou forta per assegurar-te que els menys cada cop seran menys i els més, més.
Mentre això passa, t'espero a casa teva. A casa nostra.

dimarts, 13 de maig del 2008

El misteri de l'amor


Fa pocs dies vaig acabar de llegir la primera novel·la de Joan Miquel Oliver. La vaig comprar per Sant Jordi, més per curiositat que per cap altre motiu. I la veritat és que no sé què pensar. Crec que m'ha agradat, però tampoc n'estic segura. Em sembla que l'he entès, però em queden alguns fils penjats. Diria que no estic d'acord amb el llenguatge farcit de castellanismes i vulgarismes que empra l'autor, però l'escriptura a raig ha de ser així (la paraula viva, que diria el Maragall avi).

Sóc fanàtica dels Antònia Font de fa un parell o tres d'anys. I bàsicament, això és el que em va empényer a llegir aquesta palla mental. Perquè ho és. Cal anar de tripi o similars per acabar de connectar amb el llibre. I jo no en gasto, de drogues sintètiques. Malgrat tot, reconec que hi ha frases realment brillants, que m'ha fet riure i pensar. Oliver desplega tots els seus coneixements filosòfics i molts referents de les seves lletres per construir aquesta novel·la que, tot i els peròs, resulta sorprenent. Suposo que l'autor ha pretès deixar-nos aquest gust a la boca. La incredulitat, la incomprensió, la flipada.

Així que no sé què dir. Com a crítica literària no me'n surto gaire, ja ho veieu. El poso al prestatge de llibres recomanables o l'entaforo en un calaix? Es mereix el petó que els faig als llibres que m'agraden (sí, sí, petonejo els llibres m'agraden, què passa?) o no?

Algú em pot ajudar a acabar de decidir-me? Gràcies.

dissabte, 10 de maig del 2008

Amic e amat


Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.

L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...

D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.

Vicent Andrés Estellés

Temps propici per a l'amor i la confidència. Maig i raig de pluja. En finíssimes agulles, desgranem converses que duren quatre o cinc hores. I ens oblidem fins i tot de sopar. Perquè ens nodreixen les paraules i les ganes d'explorar els nostres cors. No hem engegat ni la televisió, tot i que fan un programa que ens agrada. Però és que cap dels dos ha volgut trencar el moment. No és fàcil trobar-nos de tan a prop. Destapar la caixa dels sentiments i donar solta als mots i a les llàgrimes, als racons més obscurs de les nostres incipients vides. Dubtes i angoixes, però també esperances. Ferides que tot just acaben de tancar; tot i que la cicatriu, encara tendra, ens recorda el dolor. Ganes d'entendre el món i de fer-lo més nostre, una mica menys complicat. Plou i corre el vi, que ens solta i ens amoroseix la llengua, cada cop més sincera, sense eufemismes ni frases fetes. I suposem que això és l'amistat. Oblidar les brides i deixar-se anar. Confessar-ho tot. Però també obviar això i estar sempre atent als senyals. Voler saber només el que se'ns vol explicar. Posar la mà al foc per l'altre.

Mentrestant, la pluja mulla el nostre carrer. I, malgrat la pena, ens arriba el consol.

dimecres, 7 de maig del 2008

Dialectes...

Donaria molt de sí un debat sobre què és llengua i què dialecte. Sociològicament, no hi ha cap definició universalment acceptada del concepte “llengua”. Els països (i cadascú que entengui el que vulgui per “país”) decideixen, a través de les seves constitucions i/o estatuts, quina és la seva llengua oficial i/o pròpia.
Els dialectes els fixa cada llengua. De fet, una llengua no és més que un conjunt de dialectes. I cada país definirà quins dialectes constitueixen la seva llengua. I així, successivament…
En el nostre context, els dialectes tenen una visió més aviat festiva, gairbé exòtica. No hi ha res com ser extra-principatí/na i parlar un dialecte diferent al central. Et converteixes, gairebé automàticament, en una persona interssant i diferent. Tothom et vol sentir parlar, fas gràcia. Quin remei!
Amb els alumnes, crec que he aconseguit trencar alguns tòpics lingüístcs. La majoria ja sap que el “seu” català no és l’estàndard sinó que és un dialecte més; que el català que jo parlo no és ni valencià ni català nord-occidental; que hi ha subdialectes, dialectes i llengües que moren cada dia, que no podem abaixar la guàrdia perquè d’altres dialectes, llengües i/o idiomes, assetgen el nostre parlar cada cop més. Coses de la globalització…
A més de tot això, han descobert la visió més còmica de la nostra dialectologia. Els he parlat dels meus iniciàtics problemes a l’hora de comprar xai o mongtes tendres (corder i bajoques, respectivament, en el meu dialecte); de la gràcia que em fa que carlota sigui un nom propi per a molts i una pastanaga per a mi; de les converses ambigües que he tingut sobre les calces (mitges, en el català que jo parlo), amb afirmacions tan desafortunades com: "quan fa molt fred, em poso dues calces"; de les diferents maneres que hi ha d’anomenar una sola cosa.
De la bellesa de la diversitat que pot arribar a tenir (si les lleis ho permeten) una llengua.

diumenge, 27 d’abril del 2008

My dear, these things are life

Equivocar-se un cop i un altre i no acabar d’aprendre mai dels errors. Estimar fins al moll de l’os perquè sí, una eternitat o un sol instant. Ser infidel als principis i conviccions i no sentir-se’n culpable. Parlar-li al vent, i al sol, i a la pluja. Renunciar als somnis i crear-ne de nous. Barallar-se cada dia amb l’espill i dir-li que no té raó. Canviar de parer en escoltar una opinió inesperada. Enganyar a la rutina amb banalitats i transcendències. Entendre la poesia. Esgarrapar-li al temps moments de felicitat. Sentir plaer una vegada i una altra, una vegada i una altra, una vegada i una altra. Plorar de ràbia i trobar consol en les escletxes de la indiferència. Retrobar el gust amarg de la derrota i assaborir-lo per intentar treure’n conclusions. Penedir-se dels impossibles. Rendir-se a la bellesa del món, malgrat tot.
Esprémer el suc de tot plegat.
Lluitar.

dissabte, 26 d’abril del 2008

El palauet

Fa gairebé cinc anys que el vaig trobar. Llavors encara no sabia que, gairebé sense saber com ni perquè, es convertiria en la meva llar. No m'hi pensava quedar tant temps, era més aviat una residència temporal per acabar la carrera. Però m'hi vaig quedar.
Pel palauet han passat diversos companys: dues filòlogues com jo, quatre enginyers electrònics frikis, una traductora tímida i un mestre d'educació física alcohòlic. Amb la majoria he fet amistat. Amb alguns, una enorme amistat. D'altres no han deixat gaire empremta, ni en mi ni en ell.
L'he vist i viscut des de totes les vessants possibles: una mica brut, una mica net, net com una patena, indecentment brut, endreçat, desendreçat, ple de gent, buit de gent, il·luminat pel primer sol de primavera, enfosquit pels dies de pluja, fred a l'hivern, xafogós a l'estiu.
L'he vist deteriorar-se mica en mica. Ha sobreviscut a la mort de diversos electrodomèstics, a vidres trencats per un cop de vent, a mobles que sucumbien a la mossegada implacable dels corcs, a aixetes escanyades per la calç, a una bel·ligerant plaga d'escarbats, al desordre i la deixadesa de quatre persones.
També l'he vist aixecar-se de les seves cendres a base de mans de pintura de colors no sempre encertats, maquillar-se amb mobles de contenidor i collages de revistes i pósters a les parets, amb flors fresques per Sant Jordi i alguna planteta ocasional que sempre acabava morint, filtrar la llum a través de cortines noves.
Al palauet he vist com el temps em convertia en el que sóc, he passat d'alumna a professora, he viscut les experiències més dispars, he conegut la gent més diversa, he mantingut mil converses trascendentals i un milió més de poca-soltes.
Al palauet he rigut, he lluitat, he parlat, he rectificat, he plorat, he fet l'amor, he estudiat, he menjat, m'he dutxat, he après, he follat, he estimat, he llegit, he celebrat, he somiat, he escrit, m'han estimat, m'he despertat, m'he rendit, he netejat, he ballat, he begut, he odiat, he pensat, he fumat, m'he masturbat, he vist la tele, m'he emborratxat, he planxat, he cuinat, he escoltat, he dormit, he dubtat.
He viscut.
L'altre dia vaig anar a la immobiliària que custodia el palauet per saber quines són les intencions dels seus propietaris de cara a setembre, quan ell i jo celebrarem cinc anys de vida junts. Se'l voldran vendre? apujaran el lloguer a xifres impossibles per a la meva butxaca? mantindran el contracte tal i com està?
La secretària de l'agència em va dir que no ho sabia, però que no passés ànsia. Un mes abans del cinquè aniversari del palauet, m'enviaran un buro-fax (quina paraulota) per dir-me quina és la decissió dels propietaris. Un puto buro-fax em dirà, amb un escàs però dintre de la legalitat mes d'antelació, si he de posar 1825 dies en caixes o si puc continuar amb la meva vida tal i com la conec ara.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Petits plaers en monodosi


Gratar-te al lloc exacte on et pica. Mirar la pupil·la d'una persona enamorada i/o feliç. Escriure a raig sense fer cas a la sintaxi. Escoltar converses alienes al tren. Trencar amb la cullera el sucre cremat de la crema catalana (vegeu Amélie). Fer jugar un cadell de gos i acariciar-li les orelles. Rebentar amb els dits les bombolles d'un plàstic d'objectes delicats (que, no per ser tòpic, deixa de ser plaent). Encendre espelmes una nit a casa sense cap pretext. Beure aigua quan tens set i pixar quan en tens ganes (a l'aire lliure, plaer descobert darrerament). Assaborir una chuche que no tastaves des que tenies deu anys (allò de la magdalena de Proust). Veure i flairar el mar. Treure't amb un escuradents o similar la brutícia que es forma sota les ungles. Llegir un poema del Casasses. Cantar a pulmó la teva cançó preferida (plaer afegit: a la dutxa o al cotxe). Fer l'amor quan menys t'ho esperes. Que et surti bé i a la primera un problema de mates o l'anàlisi en arbre d'una oració subordinada substantiva. Trobar-te amb algú que fa temps que no veus i tenir coses de què parlar. Escoltar i veure des del sofà (amb manta inclosa) una tempesta brutal. Treure't amb èxit un porus del nas. Passejar sense rumb amb el sol a l'esquena. Estrenar sabates noves i que no et facin butllofes. Beure la primera birra del divendres. Obrir la bústia i trobar alguna cosa més que factures del gas i publicitat del Caprabo. Veure una foto de quan tenies quinze anys i riure't de les pintes que feies. Anar a la llibreria i comprar compulsivament cinc o sis llibres. Menjar-te un gelat fora de temporada (o una orxata de debó, no el beuratge aberrant de Chufi). Ficar-te al llit amb els llençols acabats de canviar. Olorar per primer cop l'aire de la primavera. Anar tot el dia en pijama sense sentir-te'n culpable. Prendre el sol sense cremar-te i comprovar les primeres ratlles del bikini. Contar un acudit i que tothom rigui. Resseguir amb els dits el relleu d'una petxina.
Valorar aquests petits plaers i saber-te'n afortunat/da.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Euro-felicitat

Avui he sortit a fer dissabte. Enteneu dissabte per sortir a fer un volt per la ciutat, no per treure la fregona a passejar pel pis (que bona falta li fa). M'he dutxat, he fet el llit i m'he empolainat com si anés a trobar-me amb el meu amant, tot i que la meva intenció era gaudir de la soledat que m'imposa viure lluny de la majoria de gent que estimo. He estrenat la jaqueta que em vaig comprar l'altre dia al Tara (24'90 €) i he iniciat la meva passejada. Primera parada: l'estanc de la meva "amiga" (vegeu post del 7 de març) i he comprat el diari. Avui s'oferia un CD-llibre del que un dia es va anomenar rock català i que mogué masses arreu dels PPCC. No me n'he pogut estar. Reglamentari paquet de Fortuna (agáchate y fuma). Suma total: 12'45 €.
He continuat rambla amunt. Solet d'una primavera incipient que ens promet ser més seca que l'abadejo i famílies amunt i avall amb gossos, nens amb patinet i milfulls amb fruita i crema per postres. Sense voler evitar-ho, m'he acostat a les paradetes de hippies que hi ha pels volts de l'església i m'he comprat una brusa que fa dies que em miro quan torno de la feina (40 €, que a sobre hauré de rentar a mà i planxar amb molta cura; però que maca que és!).
Els meus peus m'han portat a una placeta assoleiada. La terrassa d'un bar m'ha cridat, insinuant. Mitjana (1'90 €) i lectura del diari, tot mirant la gent passar. Tres cigarretes després, camí de retorn a casa. He comprat el pa (barra rústega: 1'03€) a un establiment d'aquells que s'anomenen "boutiques del pa" (els faran la manicura francesa a les barres? potser un tractament facial amb algues del Mar Mort?).
Última parada a una cadena de verdulaires d'aquelles que ens prometen productes frescos i ecològics. Xampinyons (1'19 €) per acompanyar el dinar que em faré: pit de pollastre amb arròs Basmati (què multicultis que som).
He arribat al meu palauet amb 81'47 € menys a la cartera. Ja sé que és frívol, que és excessiu, que va en contra dels meus sobats discursos en contra de la societat de consum. Però he estat feliç. Tremendament feliç.

divendres, 4 d’abril del 2008

Malsons

Diuen que els somnis són la materialització morfèica dels nostres desitjos, records i pors. Els somnis són molt savis, i sovint ens ajuden a coneixe'ns a nosaltres mateixos.
No són gens agradables, però dels malsons també se n'aprèn. I és curiós de veure com, a mesura que passen els anys, els nostres malsons van canviant. És a dir, les nostres pors evolucionen amb el temps. Seria molt preocupant, per exemple, seguir somiant amb l'home del sac a certes edats.
Jo de petita no somiava amb aquest home que segresta nens, ni amb el coco, ni amb cap personatge de la imagineria popular. Jo somiava aranyes. Aranyes gegants que se'm menjaven, milions d'aranyes petites que se'm ficaven al llit, aranyes peludes, de colors, verinoses, xerraires, grotesques... Encara recordo com vaig quedar de traumatitzada en veure el videoclip "Lullaby" dels The Cure. Els anys 80 eren genials...
D'adolescent somiava que feia el ridícul davant de tota la meva classe (o del noi que m'agradava), amb somnis tan recurrents com descobrir que anava despullada o que em queien totes les dents de la boca amb una facilitat esfereïdora, com si escopís caramelets. Els llibres d'interpretació dels somnis diuen que això de les dents manifesta les nostres inseguretats. En el meu cas, jo crec que simbolitzaven la meva aversió al dentista (encara no superada).
Ara tinc altres malsons. Des que treballo, somio molt sovint que perdo totalment el control de la classe. De sobte, els meus alumnes es tornen bojos i comencen a llançar taules i cadires pels aires, o m'insulten amb la crueltat que dóna l'adolescència, o simplement passen totalment de mi i jo em quedo sense veu de tant demanar que m'escoltin. Em sento malament, ploro. Ho percebo com una traïció a la confiança i al bon rotllo que he intentat treballar al llarg del curs. El pitjor del malson, però, no és això. L'eclosió del terror arriba quan, sense previ avís, entra a l'aula un altre professor (normalment el director o el cap d'estudis) i es troba amb aquest desgavell. Jo li juro i li perjuro que és el primer cop que em passa, que no sé com ha pogut succeir, que no tornarà a passar (i em sento com l'home que justifica un gatillasso inoportú). El professor em mira amb condescendència i sé el que està pensant: pobra, tan joveneta i poqueta cosa, no sap com controlar els alumnes. I jo em sento impotent, perquè és cert que mai m'ha passat i perquè sempre he cregut que la joventut no és un inconvenient a l'hora de ser profe, sinó el contrari.
L'endemà vaig a classe i em miro els alumnes. Què cabrons, penso. Sé que són capaços de fer realitat els meus malsons, que el dia més impensat es despertarà la fera que porten a dins i que, a sobre, entrarà el director i em trobarà amb els alumnes enfilats a les taules com micos.
De tota manera, tinc l'esperança que això no passarà mai. Després de tot, no tinc constància d'haver estat devorada per una aranya ni d'haver anat a classe com déu em va dur al món.

dimecres, 26 de març del 2008

Foc i flama


Cada any el mateix. Fum, pòlvora que crema, nits d'insomni, mocadors de colors i bruses negres, dolçaines. Un poble avorrit i un pèl soso que de cop es transforma en festa i rauxa; lluny, ben lluny el seny! Gent envaint els carrers, trossos de fusta i cartró pedra (i un xic de poliestirè, per fer el fum ben negre) envaint la gent. Missatges crítics a la política local esblaïmats per l'alcohol (una cervesa, per favor) i la música absurda que sona sense pietat. Un sant de qui ningú se'n recorda però que justifica l'orgia de petards i matinades de disbauxa.
Cada any el mateix, però com m'agrada! Ja fa dies que han passat, però encara en pateixo les conseqüències. Falles al meu poble, deliri als carrers i als casals i a tot arreu. Ressaca que aquest any déunostresenyor ens ha permès de guarir-nos amb més temps de l'habitual (sobretot als estudiants i als, com jo, màrtirs de la docència). Com el torró als anuncis nadalencs, tothom torna al poble per falles, ningú vol negar al seu olfacte l'olor de la festa, altrament dit pòlvora. També hi ha qui, com les meves companyones de lluita, festa i poesia, baixen al nord del sud per descobrir aquesta peculiar manera d'entendre el foc.
Cada any el mateix i tot i això diferent. De cada any ens resta un record, una broma, una rialla. De cada falla ens queda una imatge, una radiografia de la festa, una cançó. De cada flama se'ns inspira un relat, una història, un testimoni del fum i de la cendra que, com el Fènix, renaix any rere any. Foc i flama que redimeixen els pecats de tot l'any, que cremen tot allò que no ens agrada veure, que renova les intencions i les fa bones, dolces com la mistela.
I després de tant de cremar, de tant de foc, de tanta pòlvora, jo em cremo el braç l'endemà de Sant Josep amb el puto forn intentant escalfar unes ensaïmades. Té collons.

dilluns, 10 de març del 2008

Un any més

Aniversari amb margarides grogues

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d’adolescent, pressent per l’endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d’estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l’espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s’incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n’has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Narcís Comadira

divendres, 7 de març del 2008

Cercle viciós

No sé perquè hi continuo anant. Aquesta vella treu el pitjor de mi i sempre surto d'allà emprenyada i dient-me que és l'últim cop que hi vaig. Però sempre hi acabo tornant, és l'estanc que tinc més a prop de casa i el vici apremia. Ja fa anys que hi vaig, de fet, des que em vaig instal·lar al palauet. I des del primer dia em va caure malament. Darrere la mampara de vidre amb foradets per escopir les seves blasfèmies feixistes (en castellano, por supuesto). Atabalant algun client amb les seves històries mentre es forma una interminable cua que arriba fins al carrer. Llegint "La Razón" i comentant a qui la vulgui escoltar les notícies de rabiosa actualitat (immigració, terrorisme... és a dir, les principals preocupacions de la inmensa mayoría).
Durant un temps, diria que un parell d'anys, vaig aconseguir no formar part del seu gruix de clients de confiança, aquells pobres desgraciats que, pel preu d'un paquet de tabac nociu per si mateix, reben una dosi de perillositat ideològica. Però un dia, sense saber com, l'estanquera em va començar a explicar coses dels seus fills (dels qui, a dia d'avui, ja conec vida i miracles).
I ja hi vaig ser. Des d'aquell dia, per culpa meva es formen cues rera meu que arriben fins al carrer. I no hi ha manera de tallar-la, és impossible lliurar-te de la seva verborrea incontinent. Fer-ho és deixar-la amb la paraula a la boca i exposar-te a que et titlli de maleducada i li ho faci notar al següent client de confiança. És un cercle viciós, com el tabac que em ven.
Reconec que hi ha dies que em fa riure. Si em pilla de bon humor i no hi ha gent esperant la seva ració de nicotina i/o premsa, em fa pixar. Com el dia que parlava d'inseguretat ciutadana i em va comentar que, la nit passada, uns desaprensius (es diu que semblaven moros o gitanos o equatorians) van entrar a robar a la joieria del davant "haciendo la técnica del alucinaje".
Però normalment m'exaspera. I més des que sap a què em dedico i em comenta les notícies sobre educació. Avui me l'he trobada amb "El Mundo" (el seu altre diari de referència; li agrada contrastar la informació) obert per la pàgina que explicava la manifestació contra el pla Bolonya d'ahir. "Eso es que tienen miedo", em diu per saludar-me. I m'ha tingut deu minuts parlant-me de la vergonya de la universitat pública, que és més cara de mantenir que la privada, que el seu fill (que estudia Protocol a Madrid) ja fa anys que estudia amb el pla Bolonya i que li va molt bé i que ells com a pares li han hagut de pagar la carrera trinco-trinco i que no es just que donin beques a qualsevol. Li intento explicar que hi ha persones que no podran estudiar una carrera perquè els seus pares no poden pagar-la i que han de treballar. I que això els impedirà anar a classe i perdran el dret a examen perquè l'assistència és obligatòria. No hi ha res a fer, no m'escolta. Els seus fills han estudiat sense beca i no és just que qualsevol esgarramantes pugui accedir a una educació de qualitat. Aconsegueixo que la dona que s'espera rera meu agafi el relleu de la conversa i surto d'allà com gairebé sempre, emprenyada.
El que em fa més ràbia de tot, però, és des que sóc clienta de confiança, he d'anar a comprar el paper de liar a l'estanc que em queda més lluny. No fos cas que la puta vella comencés a escampar entre els altres adeptes al seu cercle de viciosos que tota una professora com jo fuma porros.

dijous, 6 de març del 2008

Tarda de dissabte

La cua sembla cada cop més llarga. I la iaia que no troba la moneda de dos cèntims. Però tots fem cara de pacients, que per alguna cosa és dissabte i són les vuit de la tarda. No tenim cap més lloc on anar. Que en som, d'originals! Passar la tarda de dissabte al súper, amb xandall i pensant que demà ja és diumenge. Cada cop els caps de setmana em passen més ràpid, cagumtot! La nena que tinc al darrera dóna puntades de peu al meu carretó. Em giro amb cara d'odi, però em trobo els ulls d'una mare que somriu i jo també somric, afrontada. Què hi farem. Els nens em posen nerviosa, però molt més els pares que els ho deixen fer tot. La maleïda iaia segueix remenant el seu portamonedes. Posi's les ulleres, per Déu!
I jo amb un pèl púbic al tou del paladar. No hi ha manera, no marxa. Ni cap a dins ni cap a fora. Tusso una mica, dissimuladament. Res. Quan arribi a casa beuré una mica d'aigua, a veure si passa. Somric sense voler i el cos se m'esgarrifa només de recordar-ho. Ungles, dents, saliva. Combinació perfecta de mossegades i petons als llocs exactes. Acrobàcies perilloses per a l'esquena, demà em farà mal tot. Encara noto al coll la respiració, calenta i humida, anhelant. Sexe de festa major, amb focs d'artifici i música i confetis. Sento una remor estranya, que em crida, no sé massa d'on ve.
_ Targeta cliente?
La cara de fàstic de la caixera em retorna al món dels lúcids. Somric de nou, avui estic riallera. I la caixera arruga el front amb una expressió que no sé definir. Somric encara més, intentant comprendre el sentit dels seus ulls que, de cop, també somriuen. Intercanvi de bitllets i monedes, tiquets de compra i vals descompte. I la noia que cada cop riu més. Quan marxo gairebé li salten les llàgrimes i es recargola de riure. Quina noia més estranya. Cada cop són més tòtiles, les caixeres d'aquest súper.
Arribo a casa, carregada de bosses i adolorida de caderes. Li somric al mirall del rebedor. I de sobte ho entenc tot. El pèl que havia acampat al meu paladar ha decidit treure el cap entre les meves dents.
Hauré de canviar de súper. O trobar una altra activitat per als dissabtes a la tarda.

dimecres, 5 de març del 2008

Agafa'l fort

Una criatura mira cap al cel amb els ulls plens de ràbia. No, no és ràbia. És impotència. Desolació. Unes arrugues solquen de sobte la seva cara petita i flonja, li donen una expressió estranyament adulta. Llavors, el temps s'atura uns instants... i comença el plor. Un plor profund, gairebé gutural, fins i tot visceral. I una pregunta a cada singlot llacrimal: perquè? perquè? perquè? perquè l'he deixat escapar? perquè no l'he agafat més fort?
El globus vola núvols enllà, lliure. És l'única veritat per a la criatura en aquests moments. La pèrdua és irreparable, sap que els pares no li compraran un altre globus, que ja li havien dit que era el darrer caprici del dia, que ja estava bé de demanar i demanar, que semblaven un banc en lloc del papa i la mama, i que l'agafés ben fort, que els globus porten un gas que es diu el·li i que per això poden volar. I no ho ha fet. Ha badat, mirant les pampallugues que feia el sol a la superfície lluent i plena de coloraines del globus. Què n'és de bonic! El cordill ha lliscat suaument entre els seus dits, tan ràpid i tan lent que no ha estat capaç de reaccionar. I ja no s'hi pot fer res.
Gairebé ja ni es veu, és un puntet al cel que la criatura mira entre les branques dels arbres de la rambla. No s'hi pot fer res. Mira, passa un avió. On deu anar?
Els veig marxar, la criatura encara plorant, els pares apressant el pas perquè arriben tard a dinar a ca la iaia, que ja els espera, com cada diumenge.
M'entristeix l'escena, em fa el cor petit. Tinc ganes de comprar un globus, lligar-lo al petit canell de l'ànima desolada de la criatura i dir-li: Agafa'l fort, no el deixis escapar.
No li dic, però, que el temps ja s'encarregarà de desinflar-lo, de masegar-lo, de deformar-lo. Això ja ho aprendrà.