dilluns, 27 d’octubre de 2008

Coral romput

Torna a subordinar-me. Sóc teva, encara que no ho vulgui, encara que em desesperi. Mots que es lliguen en una abraçada furibunda, gairebé sagnant. Vestida de sintaxi, em despulles de tota norma i em sublimes, em fas arribar a un zenit conjugat. I jo em vinclo com un lliri decadentista, sempre complaent al teu desig de rimar síl·labes líquides amb sòlides metàfores. El teu llit és per rebolcar-s’hi, per perdre-hi la calma i la batalla, la son i les paraules. El verb es fa carn quan tu hi ets. I la carn vol carn, va dir el poeta. Cada cop més verb, cada cop més carn. I més verb, i més carn, i més verb, i més carn i carn i més carn, i tot plegat una espiral que no s'acaba.

Sóc teva, sempre fidelíssima i amant. Per sempre més agenollada als teus peus, Poesia.

1 comentari:

Annabel ha dit...

La poesia és l'amant lliure i generosa que no coneix la gelosia i l'amiga que regala consòl en temps de pèrdua, entre altres coses... :)