dilluns, 30 de març del 2009

Bestiari

Que les persones som animals ho sap tothom. Amb el pas dels anys i la imposició de moltes (i sovint absurdes) normes morals, hem anat maquillant fins gairebé anorrear la nostra essència més bestial, més instintiva i, perquè no, més natural. Però no deixem de ser animals. Animals racionals, això sí. Tot i que llegint el periòdic no ho sembli.
No contents amb tenir els nostres propis atributs animals, la llengua ens els expandeix a d'altres espècies germanes. I si no, penseu-hi una mica.

La tendra infància ens retorna al nostre primigeni estadi de quadrúpedes i, enlloc de caminar, gategem. Anys després, tornarem a posar-nos a quatre grapes, però no precisament amb la intenció de desplaçar-nos. En el meu dialecte, a més, anem gats quan ens passem amb els gintònics
Quan alguna cosa no ens acaba d'agradar o pensem que no és justa, ens mosquegem amb el proïsme o amb nosaltres mateixos. Per no parlar de quan ens puja la mosca al nas.
El despertador sona aviat i gossegem una estona abans de posar els peus al món. I ens encanta papallonejar amb aquell/a noi/a tan mono/a.
Ser un pardal és ser un vividor, pardalejar és flirtejar en empordaní o actuar amb egoisme a Mallorca segons el DCVB (grandíssim diccionari).
Sovint toregem o som torejats (encara que aquest verb ve de l'acció i no del bou en sí). El món és ple de gent que ruqueja, tot i que sempre he pensat que el ruc és un animaló ben intel·ligent i simpàtic.
Astut com una guineu (tan diferent a la zorra castellana), gras com una vaca, boig com una cabra, la llengua viperina de les serps i anar enrere com els crancs. Ser un esquirol, pobre com una rata o violador de iaies com el llop de la Caputxeta. Fer el gamba, fer olor de tigre, ser un cuc, un camell, anar brut com una aranya... I no acabaria.

El que em pregunto és perquè hem bandejat del nostre lèxic animals tan interessants com el musclo, el rat-penat o la garsa. Animals tan nostrats com els que he esmentat.
I perquè, com a animals racionals que som, tendim a comparar-nos als no racionals.
Serà que ens queden, malgrat tot, moltes engrunes de la bèstia que intentem amagar.

dissabte, 21 de març del 2009

Mestra en res

Diuen que tots tenim habilitats. Que tothom té alguna cosa en la que destaca i que pot ensenyar a la resta. Jo mai m'he considerat especialment hàbil en res. No practico cap esport, no sé fer macramé ni cosir-me la vora dels pantalons, no sóc campiona de menjar calçots ni sóc capaç de fer titius sense ofegar-me. No he aconseguit mai fer una diana als dards, ni molt menys passar-me de pantalla a cap video-joc. No sé tocar cap instrument (musical), ni vaig saber mai programar el vídeo (ja ni parlem d'un DVD). Sóc de les que criden quan l'ordinador es penja, no vaig aprendre a ballar el coyote dax, dibuixar se'm dóna més que fatal. No sé fer-me la meva pròpia bijuteria, ni llençar una escopinada lluny, ni fer-me un monyo amb certa gràcia. No sóc capaç de tallar pernil sense tallar-me un dit i sóc desendreçada de mena. El llenguatge sms em supera perquè no sé escriure sense accents, tinc molta més traça amb els gossos que amb els nens (sempre em ploren quan els agafo en braços).

I un llarguíssim etcètera...

Suposo que les meves habilitats són bastant corrents i no gaire originals. La cuina se'm dóna força bé, tot i que els meus espaguetis a la carbonara encara no han rebut cap estrella Michelin. Sempre m'ha agradat escriure i no ho faig malament del tot, però ja fa anys que vaig desistir d'arribar a cap Parnàs. Al llit sí que sóc considerablement hàbil, o almenys això és el que sempre m'han dit els meus amants. Sóc bona bevent cervesa, liant porros i fumant tabac malgrat la tos. Gairebé mai em poso malalta i em considero una professional acceptable en la meva feina. Trec llustre com ningú de les meves escasses joies d'argent i no se'm solen morir mai les plantes. Em sé de memòria tots i cadascun dels capítols dels Simpson i doblego magistralment els mitjons. Sóc la millor extirpant porus, tant els propis com els aliens; sóc persuasiva i tolerant, tot i que mai deixo que em guanyin en els debats. M'agrada tenir la raó. Deu anys d'experiència m'avalen com a bona companya de pis, de les vint persones amb qui he compartit sostre em resten molts més amics que enemics.

I poca cosa més.

dilluns, 16 de març del 2009

Sacrilegi

Ja la tenim aquí. El calendari encara ens ho nega; oficialment, no vindrà fins diumenge. Però l'aire ja té un color diferent, el cel fa una altra olor (Ferrater, mestre en sinestèsies!), els arbres són plens de botonets verd llimona, són el potser! Ocells i floretes, que es foti l'ametller i el seu afany de protagonisme!
Fent honor a la serp que sóc, començo a mudar la pell. Em deixo seduir pel sol, m'hi arrauleixo com un gata sol·lícita, buscant el raconet perfecte on roncar de felicitat. Novament, la llum es filtra pels estrips del palauet i l'omplen d'una escalfor hipnòtica que acotxa les meves plaentíssimes migdiades.
El dia s'allarga i em convida a novelles terrasses de bar on prendre el primer cafè amb gel de la temporada. Les passejades em fan gust a capvespre, a gessamí i a taronja tardana.

Obligadament sacrílega, sóc una valenciana trasplantada. No podré ser fènix. Em ve al cap que, gairebé biològicament, no hauria d'estar ací. I dic ACÍ. Hauria d'estar a casa, olorant pólvora i portant brusa negra i mocador lila. Menjant paella encara que no m'agradi i tenint ressaca. Obviant el blau de la festa i esperant una muixeranga amiga.

Sóc AQUÍ (i no ací), per feina, per obligació, perquè m'hi menen les circumstàncies. Però et juro, Sant Josep, que dijous expiaré els meus pecats encara que sigui en soledat. Cremaré les meves falles (enteneu-hi errades), faré la meua pròpia mascletà, l'equinocci arribarà malgrat la distància, volaran espurnes i cendres per sobre el meu cap.

No hi ha cap ritus ancestral que conegui quilòmetres. La cremà arribarà tot i els peròs.

diumenge, 8 de març del 2009

A l'atzar agraeixo tres dons...


VUIT DE MARÇ

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.


Bruixa de dol, Maria Mercè Marçal

dissabte, 7 de març del 2009

Sereníssima nostàlgia


Aviat farà sis anys i encara no m'he sobreposat d'aquella sensació. Vaig comprendre per sempre més què era el que s'ha anomenat síndrome d'Stendhal. Nit freda de març i San Marco totalment buida, només per a nosatres cinc. Mai cap fotografia ha expressat tan bé allò que sentíem. Pura i absoluta felicitat. Increíblement sublim.
Eren dies de guerra, de míssils que volaven per sobre dels nostres caps i que ens vam atrevir a ignorar. Allò no anava amb nosaltres. La nostra única consigna era travessar ponts, fer el vermut amb spritz i viure sense pressa.
Rialto i un gelatto gegant, les claus d'una casa blava a Burano i entrar d'estranquis als vaporettos. Màscares rere una cortina esquinçada, la pensió més sòrdida del món i nosaltres tan felices. La de sempre, enfilada a una farola. La resta, ofegades de tant riure. Sospirs sota el pont, lleons alats i mercats de fruita fresca.
Giudecca, vostra llar. Venezia, nostra Itaca.
Jo no m'acabava de recuperar d'un nus que m'escanyava i allò em va salvar. Venezia amb vosaltres, combinació perfecta. Serotonina injectada en vena de la manera més dolça i natural possible. Vaig tornar a somriure.
Només van ser quatre dies, però s'han convertit en l'estendard d'un dels fils que encara ens uneixen. Tòpic, però el millor viatge de la meva vida. Potser també el vostre. Intento expressar-ho amb paraules però sé que només vosaltres sabeu què vull dir.
Hi tornarem, algun dia?

dijous, 5 de març del 2009

Tal dia farà un any, Bruna



CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna
.


Grandíssim Gabriel Ferrater