dimecres, 20 de juny del 2012

La pell del temps


Cruix la pell d’una cirera entre les dents i les cortines del menjador es mouen mandroses, manyagues, insinuants. La tarda tot just s'encén, a batzegades suaus però fermes. Fa calor. Sortim al balcó?

Ens bevem el que queda de primavera amb glops àvids, escurant l'angoixa del gots que encara no hem trencat. Cruix la pell del sol i aquells núvols tan grisos que vénen segur que porten pluja. Riem.

La tarda comença a vesprejar i, entre el somni i l’insomni, la carn es fa verb i aquesta cançó que sona s’empassarà tots els silencis que ens imposem. Sense avisar, cruix la pell del terra i es clivella sota els nostres peus. Et busco amb els llavis.  

Mentre ens arrenquem a mossegades lentes la pell del temps que no viurem, penso que potser és veritat allò que dèiem que els solsticis no arriben quan ho dicta el calendari. Arriben quan a nosaltres ens dóna la gana.  

dijous, 26 d’abril del 2012

Amb pany i clau

A la caixa dels miratges hi he guardat dos o tres glopets de fum i un poema de Bukowski.
També hi han cabut el tacte concret de l’arruga del teu front i la corba dels teus llavis.
Unes quantes paraules d’amor impostat i una mica de pa amb formatge.

I encara més coses: el pòsit del vi de l’última copa, la bèstia que m’habita, les converses que hem oblidat, la mesura exacta de les teues mans, una miqueta de fang i totes les llunes que hi he pogut encabir.

He tancat la caixa dels miratges amb tres voltes de clau abans de desar-la al racó de l’armari on emmagatzemo totes les meues caixes. La clau l’he anada a llençar al mar. He agafat impuls amb tot el cos i he estirat bé el braç, calculant la força del llançament, la imminent paràbola de la clau i els cercles a l’aigua després del seu impacte.

A l’últim moment, me l’he guardada a la butxaca.