divendres, 27 de juny del 2008

Primigenis "summer times"

Heu fet mai castells de sorra i aigua? Només us cal una galleda o poal, un grapat de sorra i una mica d'aigua de mar. Agafeu un grapat d'aquesta barreja salada i deixeu que s'escoli lentament entre els vostres dits. Feu una bona base i pugeu a partir d'aquí, anar fent estalactites (o estalagmites? mai me'n recordo de quina és quina). El resultat és sorprenent, sobretot el poder constructor de les darreres gotes quan cauen. Entendreu la geologia. Sempre he pensat que Gaudí la va entendre així.

Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.

Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.

Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.

dimarts, 24 de juny del 2008

Final de curs

Tornaré a tancar la llibreta de notes i a desar el bolígraf vermell a l'estoig, tots dos en letàrgia, a punt per impartir justícia de nou quan arribi setembre. Deixaré les lectures juvenils i els llibres de text per recuperar la poesia. Silenciaré el timbre dels canvis de classe per donar veu a músiques més amables. Ara només corregiré els meus errors, no els dels altres. Bescanviaré els exàmens i els dictats per les onades de la Mar Xica i les nits de lluna i barques. No parlaré més de les oracions subordinades, em subordinaré a la paraula.

Juraré per tots els déus que no oblidaré les seves cares ni els seus noms, però el temps m'obligarà a jurar en fals. Trobaré a faltar els seus ulls atents, adormits, fascinats, divertits, inquisidors, fastiguejats, desolats, il·lusionats, sabis. Els reconeixeré en altres alumnes, tan semblants a mi i a ells; malgrat els anys, els adolescents sempre seran adolescents. Tot i això, mai sabré què ha estat de les seves vides, si han estat feliços. Si encara em recorden.

Faré balanç d'aquests nou mesos de gestació i no sabré dir si ho he fet tan bé com podia. Però em quedarà una sensació dolça i alliberadora, com el final d'un part. Suposo...

Final de curs, final de tot. Principi del que vindrà.

dijous, 5 de juny del 2008

Perdre

Dedicat al gran Perdedor

El verb "perdre" és ambigu. Té connotacions tant positives com negatives, malgrat que el concepte en sí i les connotacions que des de sempre se li ha donat, equilibren la balança en benefici de la seva vessant més nefasta.

Perdre:

Perdre el tren per dos putos minuts; perdre una amistat que semblava inquebrantable, perdre un partit de futbol a la pròrroga; perdre el seny, el coneixement i la credibilitat; perdre la cartera amb tota la documentació, 50 euros, les fotos de carnet dels teus amics/gues que havies anat recopilant durant anys, i la targeta Caprabo; perdre les ganes de viure; perdre un fill, un amic, un amor; perdre els cabells (els homes) i tibantor a la pell (les dones), segons la societat estètico-el·litista que ens goberna... i un llarg etc.

Però també:

Perdre la candidesa i saber aprofitar-te'n; perdre aquells quilets que diuen els anuncis d'Special K que et sobren i que t'allunyen de la "operación bikini"; perdre la virginitat; perdre la vergonya i els complexos; perdre la por a la mort; perdre de vista una persona indesitjada; que el PP o similars perdin les eleccions nacionals, estatals o el que sigui; perdre el temps perquè et ve de gust; perdre's pels revolts poètics; perdre el món de vista amb un orgasme... i un llarg etc.

Així que jo aposto per la visió amable de "perdre". Perquè guanyar no sempre és tan bo com sembla. A tall d'exemple: guanyar-se una hòstia.