diumenge, 30 de novembre del 2008

La guerra d'Agustinet


Agustinet tenia divuit anys i un dia quan va pujar a aquell furgó. L'envoltaven tot de joves del seu poble, alguns encara nens. Sempre recordaria els ulls plorosos de sa mare i aquell fred que li sortia de dins i que mai més l'abandonaria.

No sabia ni llegir ni escriure, ni falta que li feia. La vida d'un llaurador era dura però senzilla. Les lletres, per als advocats i els metges. La terra no coneix més alfabet que el de l'aigua i el del sol. I amb això, Agustinet ja en tenia prou. Sabia distingir perfectament entre el bé i el mal, però no entre allò que en deien les dretes i les esquerres. La política, per als qui volen governar.

La guerra, aquella guerra tan èpica i tan plena d'herois, el va engrapar tot just quan començava a viure. Aquella guerra que ens expliquen i que sembla que, finalment i amb molts mèrits, van guanyar sentimentalment els perdedors. Sense saber com ni perquè, sense entendre per qui ni contra qui, Agustinet es va trobar amb un fusell entre les màns i molta por per empassar.

A la trinxera del davant, més ulls joves, tan plens de pànic i d'estupefacció com els d'ell. Nois joves, potser amics seus, qui sap si germans. Un crit anunciava el començament de la batalla. Córrer, només córrer i disparar. I que la bala anés a parar on fos. Potser, si la mala sort ho volia, a l'esquena d'un company. No sabien lluitar. Eren només llauradors que no entenien de lletres ni de guerra. Nois, gairebé nens, que no es sabien ni les consignes ni els himnes ni el motiu de tanta gana i tant de fred.

Brunete, Saragossa i l'Ebre. Després, dos anys a Lugo, tancat en una absurda presó. Això és tot el que va veure del món Agustinet. En acabar el malson, mai més va sortir del poble. On s'està millor que a casa?

Aquesta és la guerra d'Agustinet. No té res de romàntic, res d'heroic, res que es pugui convertir en una d'aquelles històries de rojos valents que lluitaven per uns ideals justos i necessaris. És la guerra d'uns titelles de les circumstàncies, del destí, de la Història amb majúscules. La guerra dels qui mai es parla. La guerra dels oblidats.

Va tornar al poble, es va casar, va tenir fills i néts. Però no puc dir que Agustinet, el meu avi, fos un home feliç. Jo crec que mai ho va ser. De la guerra no en parlava. Només explicava, amb un mig somriure amarg, que els primers dies al front no tenien gairebé equipament. Després de les primeres batalles, cada soldat tenia un parell de fusells, bótes, cantimplores i flassades de sobres.

I, en el deliri de la mort, Agustinet no cridava a la seva mare com fan la majoria de moribunds. Ell, incansable, només repetia: "Fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred..."

divendres, 21 de novembre del 2008

7 a.m. B2 (exterior)

Surto de casa amb la cigarreta de l'esmorzar encara encesa. Apresso el pas, no vull perdre el bus ni haver de córrer rere seu. A les 7 del matí, els carrers de Malapell tot just estan acabats de posar. Encara hi ha els escombriaires i les seves maquinotes de raspalls giratoris i aigua a raig. A la tardor se'ls gira feina, massa arbres que es despullen. Gent amb lleganyes, gossos que passegen els seus amos. Fred. Encara és negra nit.
El B2 arriba més o menys puntual; el tràfic d'aquestes hores li facilita la feina. Valido el bitllet, ric-ric, ric-ric; títol esgotat. Emprenem una ruta que ja em sé de memòria. Enfilem l'avinguda dels Bàrbars, llarga i plena de semàfors. Somric, com cada matí, amb el rètol de la llar d'infants "El petit Kiwi". Em fa gràcia. A la plaça de la Creu hi ha una dona oriental fent tai-xi. El Mercaxona d'una mica més avall ja té els llums oberts. Suposo que deu ser ple de nois i noies joves carregats de son i d'embalums, reomplint les prestatgeries d'hacendados i deliplusos.
Després de l'alliberament de vermells i verds, per la carretera de Barna, el B2 vola. Vent que s'escola per les escletxes de les portes i que em posa la pell de gallina.
Arribem a Cardanyola. Polígons industrials i el pont que creua un riu. Encara no tinc clar si és el Besós o el Ripoll. Els meandres, tant del riu com del bus, em confonen. Comença a fer-se clar, orgia d'ataronjats, grocs i violetes. I una lluna enorme.
Carrers i més carrers. Urbanitzacions. No entenc l'estructura urbanística de Cardanyola. L'mp3 posa la banda sonora, darrerament incesant. Hauria de canviar-ne la música, se'm comença a fer monòtona, pesada. Però no tinc servidors disponibles a la mula.
Passo per la comissaria on vaig denunciar el pressumpte robatori de la meva cartera, just quan m'acabava d'instal·lar a Malapell. Dues ànimes amigues m'hi van acompanyar i em reptaven a parlar en català als munipes. Torno a somriure. Va ser una època feliç.
El B2 continua fent giragonses per la ciutat. Arribem al que dedueixo que deu ser-ne el centre. La torre de l'església es retalla sota un cel cada cop més clar. L'escut de l'ajuntament promet un "Facta, non verba" esperançador. Com cada dia, em pregunto si ho deuen complir.
Passem per l'estació de laputarenfe, que es va engolint futurs llicenciats amb carpetes folrades de gespa verda. Els miro. Nostàlgia? Bastant. Enveja? Gens.
Travessem un altre pont, el tercer. El sol es comença a fer amo i senyor del tot. Ja hi ha ànecs al riu i, indefectiblement, me'n recordo d'una frase genial que li vaig sentir dir a un nen fa temps: "Mama, jo vull ser un ànec!" Quina gran veritat. Qui pogués passar-se el dia xipollejant i menjant cuquets i llims sense cap més obligació que dir quak-quak de tant en tant.
Entrem a Ripo-lleig, entre naus industrials, macdonals i lidels. Ripo és realment lleig. Encara que suposo que deu tenir el seu encant. Unes quantes voltes per la ciutat, rotontes, descampats i vivendes unifamiliars de nova construcció. On deu ser el centre de la vila?
Uns quaranta minuts després de l'ascens, davallo del B2. Comença una nova batalla. Els enemics van caminant cap a la guerra, amb la mateixa poca ànsia que jo. Ens saludem, ressignats. La lluita continua, com cada dia. Qui guanyarà, avui?