dissabte, 27 de novembre del 2010

Un altre jo

Rascant per trobar un altre jo, esperant que sigui millor...


dijous, 25 de novembre del 2010

L’ombra feixuga

De sobte es fa el silenci i amaina la tempesta…

Estrany equilibri, el meu. Han estat tants anys d’alts i baixos que se’m fa rara l’estabilitat, no m’hi sé trobar. Visc, suposo que amb més alegries que amb tristeses, amb moltes més compensacions que greuges. Tot, o gairebé tot, està en ordre. El món va fent i jo amb ell.

Em desenganxo dels llençols, vaig a la feina, em barallo amb els alumnes, parlo del temps i de política i d’hipoteques amb els companys, quedo amb alguna ànima afí per aguantar barres i birres, truco, em truquen, em depilo les celles, abaixo les persianes per mantenir l’escalfor del sol que m’omple el pis quan no hi sóc, marejo la soledat cantant sota la dutxa, amenaço les boles pelussa amb l’escombra, em fumo una cigarreta, i una altra, i una altra, amanida per sopar, sofà, tele i literatura abans de dormir, què calentó que és el nòrdic aquest de l’Ikea, bona nit, parpelles avall, got d’aigua, he posat el despertador?...

I tot va bé fins que una guspira d’angoixa em sorprèn en el moment més insòlit d’aquesta benefactora rutina. Perquè és llavors quan em salten totes les alarmes i m’espanto. Eps! Que l’ombra feixuga està sempre allà, acuitant-me, recordant-me que existeix. Que podria tornar per quedar-s’hi. I no ho vull, no ho vull, no ho vull. I l’empenyo cap a fora, cap a fora, cap a fora, perquè li agraden els interiors recòndits. Li planto cara i li dic que no, que ara no toca, que ja li he dit que no, que no, que no...

I, de moment, sembla que em fa cas.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Tornar

Tornen els arbres que es despullen, la pluja que cau, el sol més tímid. Torna el fred primerenc amb bufandes indecises. Tornen l’olor de fusta cremada, les ganes de manta i sofà, les mandarines. Torna tot l’enyor de la pell. Torna la tardor, amb tots els seus tòpics, amb tota la seva desgastada poesia. Torna, maldestra, l’ànsia d’ésser a través de la paraula.

Torno jo.

I del Sol a la Torre no hi ha ni una cigarreta de distància, però sembla ben lluny, com si haguessin passat segles. Tot ha canviat: la llum, els sorolls, l’embolcall. També jo, la meva manera d’afrontar aquest present, la fermesa de les meves passes, les noves maneres de viure en soledat. La vida d’ara. Malgrat que de vegades encara escolti el cop de porta que va tancar sis anys de vida, la fredor del ferro a la meva mà, la certesa del comiat.

Però torno a veure pins a través de la finestra. Com abans d’abans.

Torno a tornar.

divendres, 7 de maig del 2010

Sol, solet...

L’última de totes les roses jeu al fons del cubell de les escombraries, ressignada.

I encara no m’ho crec, però el temps, tic-tac, tic-tac, avança inexorable.
Guardaré en capses de cartró la vida que fins ara era la MEVA vida.
El Sol s’amagarà per sempre. Nous núvols amenacen una pluja imminent.
Sóc, potser més que mai, ama i senyora de l’esdevenidor.
Tot anirà bé, em diuen. I m’ho vull creure. M’ho crec. M’ho he de creure.

Qui li manava a la puta Aglae menjar taronges?

dijous, 14 de gener del 2010

Reiteració

Fa mandra, això de començar un nou any. Tornem-hi amb l’invent de la "cuesta de enero" i amb les rebaixes i amb l’equivocar-se quan poses la data (per cert, no us sona molt malament això del “14 de gener del 10”?) i amb el tornar a calcular quant queda per les properes vacances i amb el què rapid que passa el temps, i amb…

I en un tres i no res tornarem a estar a 1 de gener de l’11. I ja hi tornarem a ser.

Mandra, molta mandra. I aquesta mandra, aquesta apatia, passa factura. Perquè els anys ja comencen a succeir-se massa ràpid com per anar badant. No ens podem deixar portar per cap ritme feixuc, per cap monotonia, per cap deixar per l’endemà el que podíem haver fet avui. Fora, fora la rutina! Fora, fora la comoditat de sempre! Que la gent (que no nosaltres) ja comença a fer cops de cap i a casar-se i a tenir fills i a tenir una vida d’aquella que en diuen "vida normal".

Fem reflexions, llistes dels pros i dels contres de fer-se adult amb majúscules. Ens convencem que l’important és tenir l’esperit jove, però la societat ens empeny a creure que ja està bé de viure com quan anàvem a la facultat, que hem de deixar de sortir tant de festa, i de fumar, i d'ésser llogaters d'un pis precari. Què és això de no tenir hipoteca, ni perspectives de procrear en breu, ni un projecte de futur ben travat? És que encara tenim 20 anys?

No, en tenim gairebé 30. I no és que ens neguem en rodó a assumir la nostra edat. És que potser ningú ens va prevenir que el temps va més ràpid que nosaltres mateixos, que no passa en va, que "podrem tornar a riure però no tornarem a ser joves". I que tal i que qual.

Que, potser, només pot ser, la vida anava de debò. I ningú ens va avisar.



NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma