L’última de totes les roses jeu al fons del cubell de les escombraries, ressignada.
I encara no m’ho crec, però el temps, tic-tac, tic-tac, avança inexorable.
Guardaré en capses de cartró la vida que fins ara era la MEVA vida.
El Sol s’amagarà per sempre. Nous núvols amenacen una pluja imminent.
Sóc, potser més que mai, ama i senyora de l’esdevenidor.
Tot anirà bé, em diuen. I m’ho vull creure. M’ho crec. M’ho he de creure.
Qui li manava a la puta Aglae menjar taronges?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Ja saps que el sol surt a més llocs, no?
Crec que esta pluja és com les tempestes d'agost. Molt intenses, però desapareixen de seguida.
Publica un comentari a l'entrada