Reiteració

Fa mandra, això de començar un nou any. Tornem-hi amb l’invent de la "cuesta de enero" i amb les rebaixes i amb l’equivocar-se quan poses la data (per cert, no us sona molt malament això del “14 de gener del 10”?) i amb el tornar a calcular quant queda per les properes vacances i amb el què rapid que passa el temps, i amb…

I en un tres i no res tornarem a estar a 1 de gener de l’11. I ja hi tornarem a ser.

Mandra, molta mandra. I aquesta mandra, aquesta apatia, passa factura. Perquè els anys ja comencen a succeir-se massa ràpid com per anar badant. No ens podem deixar portar per cap ritme feixuc, per cap monotonia, per cap deixar per l’endemà el que podíem haver fet avui. Fora, fora la rutina! Fora, fora la comoditat de sempre! Que la gent (que no nosaltres) ja comença a fer cops de cap i a casar-se i a tenir fills i a tenir una vida d’aquella que en diuen "vida normal".

Fem reflexions, llistes dels pros i dels contres de fer-se adult amb majúscules. Ens convencem que l’important és tenir l’esperit jove, però la societat ens empeny a creure que ja està bé de viure com quan anàvem a la facultat, que hem de deixar de sortir tant de festa, i de fumar, i d'ésser llogaters d'un pis precari. Què és això de no tenir hipoteca, ni perspectives de procrear en breu, ni un projecte de futur ben travat? És que encara tenim 20 anys?

No, en tenim gairebé 30. I no és que ens neguem en rodó a assumir la nostra edat. És que potser ningú ens va prevenir que el temps va més ràpid que nosaltres mateixos, que no passa en va, que "podrem tornar a riure però no tornarem a ser joves". I que tal i que qual.

Que, potser, només pot ser, la vida anava de debò. I ningú ens va avisar.



NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma