divendres, 31 d’octubre del 2008

Desig

Aquesta pessigolla absurda que em tenalla
des del sotaventre fins a l’arrel del tot
no deixa de ser un desig animal, obscè,
molt més que terrenal, gairebé patriòtic.

Però què feliçment m’agomboles amb l’embestida
brutal que t’aixeca a l’alçada dels déus més impurs
a la religió més impia, a la puresa més macada.

Ens inflamem com globus aerostàtics,
plens d’un hidrogen irreverent que taspuem
per tota la geografia de la nostra pell.

M’impulsa l’instint visceral de percaçar el teu delit,
de ser fènix entre cendres i passions baixes,
de no viure si no és sota l’esgarrapada
del teu cos, crematori miraculosament ignífug.

Farem llenya de tots els arbres,
assecarem oceans, rius i manantials,
no deixarem pedra sobre pedra,
invalidarem qualsevol llei de la física
i la química durà els nostres noms.

I tot això, pel mòdic preu d'uns instants
de bogeria, de lletania de crits i sospirs,
de fluxes i d’influxes, d’anhel de carn.
De morir i tornar a néixer.

El sexe sense amor és possible.
Sense desig, no és sexe.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Coral romput

Torna a subordinar-me. Sóc teva, encara que no ho vulgui, encara que em desesperi. Mots que es lliguen en una abraçada furibunda, gairebé sagnant. Vestida de sintaxi, em despulles de tota norma i em sublimes, em fas arribar a un zenit conjugat. I jo em vinclo com un lliri decadentista, sempre complaent al teu desig de rimar síl·labes líquides amb sòlides metàfores. El teu llit és per rebolcar-s’hi, per perdre-hi la calma i la batalla, la son i les paraules. El verb es fa carn quan tu hi ets. I la carn vol carn, va dir el poeta. Cada cop més verb, cada cop més carn. I més verb, i més carn, i més verb, i més carn i carn i més carn, i tot plegat una espiral que no s'acaba.

Sóc teva, sempre fidelíssima i amant. Per sempre més agenollada als teus peus, Poesia.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Petits (des)plaers en monodosi

Ja fa temps, en un rampell de hippisme dels que m'agafen de vegades, vaig fer un llistat de petits plaers, aquelles cosetes que ens fan la vida més satisfactòria. Suposo que ja era hora d'escriure aquelles coses que em fan rabieta, tot allò que sovint em treu de polleguera, el que fa que aparegui la meva arruga dels despropòsits al front. Allà van:

Un cafè amb gel amb un sol i minúscul glaçó; els coloms impertinents; netejar els armaris de la cuina, per dins i per fora; la gent a qui, quan els expliques un problema, sempre els ha passat el doble que a tu, fer-me el dinar un diumenge de ressaca.
Les trucades a qualsevol hora del dia de les companyies telefòniques (podria cagar-me en elles durant un llarguíssim post); depilar-me amb cera calenta; les plantes de plàstic, tots els productes light-amb-bífidus-i-lactobacil·lus-immunitas.
Les preguntes estúpides, les respostes encara més estúpides; la literatura del siglodeoroespañol; el soroll que fan els mosquits a la nit (pànic!), enganxar-me sense voler a un serial d'antena3, els pésols; la Renfe en general i la seva manca d'escrúpols en particular.
El pub "Azul" del meu poble; el tabac baix en nicotina; tots els productes del Hello Kitti i la gent adulta que els porta; els FW tipus "el mundo es maravilloso y tú eres genial" o "si no lo reenvias a cien amigos no volverás a follar en tu puta vida".
La gent que es creu estupenda; els xalets amb piscina a primera línia de platja; l'olor de suor reposada aliena; córrer darrere un autobús, perdre'l per cinc segons i tenir la certesa que el conductor t'ha vist; les cuques del meu palauet.
Anar a comprar sabates; la cervesa calenta; l'estètica dels anys 80 (calia que tornessin les malles amb gomes sota el camal??); les aglomeracions de gent; les persones que no saben reconéixer els seus propis errors; que se'm pengi l'ordinador tenint l'e-mule a tota pastilla; les interminables sessions de fotos del viatge d'algú; el gust amarg de la derrota.

I un llarguíssim etcètera que no vull continuar per no semblar una xunga tiquis miquis.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Llenguatge sentimental

Tots coneixem el llenguatge no verbal. Gestos, modulacions del to de veu, èmfasis, expressions facials... Diuen que la comprensió d'un missatge oral depèn en un 70% d'aquest llenguatge no verbal. I segurament és cert. El cos expressa molt més que el verb. És allò de que una imatge val més que mil paraules.

Últimament m'he obsessionat pel llenguatge no verbal del meu cos més físic. M'explicaré. Tots sabem expressar amb paraules si estem contents, deprimits, nerviosos... Però el nostre cos s'avança a les paraules. Hi ha expressions que semblen figurades però que no ho són: "em fa mal el cor", "tinc un nus a la gola", "això em regira l'estómac", "se m'ha posat la pell de gallina", etc...
Què ho farà, que el cos expressi uns sentiments que ni nosaltres mateixos volem reconéixer?

Quan la melangia, o la tristesa o la manca de serotonina s'apodera del meu cap, indefectiblement, noto un pes físic al cor. És com si algú el premés suaument, sense gaire força però escanyant-lo poc a poc. I em vull arrencar aquesta engrapada fictícia, arrencant-me el cor si cal. Perquè em fa mal i no hi ha analgèsics que valguin.

No heu sentit mai com un vertigen estrany al ventre quan veieu una cosa que no us agrada? Exemple bastant recurrent: un/a ex-parella agafada d'una altra mà. Brutal. La raó us diu que heu d'alegrar-vos perquè la vida li va bé. Però l'inconsient traeix i un pessigolleig desagradable fa de la vostra panxa una muntanya russa. Merda.

Abans de les primeres llàgrimes, la gola avisa. Ho notes, és com una piloteta que t'impossibilita empassar saliva, no et deixa parlar, ni respirar, ni pensar. Només dolor i ganes d'engolir-lo. Quin moment més xungo, no? Et supera, t'ofega, t'impossibilita la respiració harmònica. I la sal et taca les galtes. Com més intentes evitar-ho, pitjor. La piloteta es fa més i més gran.

Suposo que totes aquestes reaccions físiques tenen una explicació científica. El que em pregunto és si algú les ha estudiades. Tenen un fonament explicable amb fòrmules matemàtiques? O simplement formen part de la nostra condició d'éssers mortals? Algú sabria respondre'm?