dimarts, 21 d’abril del 2009

Aviat l'estiu

Pels qui enyoreu tant com jo l'estiu, aquí va un glopet de mar.

MANEL: "AL MAR"


dimarts, 14 d’abril del 2009

Plany

Consirosa canto, planyo i ploro pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la teva absència.


Abans de setmana santa ja vaig veure que no hi eres, ganivet en mà, dient-me "hola, bonica!". No em vaig voler alarmar, potser havies avançat les vacances. De tota manera, aquells envasos i aquells plàstics em van començar a fer angúnia.
Ja feia cinc anys que ens coneixíem. Les teves mans, mestratge suprem, sabien el gruix exacte del tall, la frescor de la carn, els meus gustos de sibarita. Sàviament, em convencies que m'emportava el millor de tu, exactament i només allò que valia la pena. I entre pit i pit, comentàvem les notícies, el temps, la vida.

Ahir, esperançada, vaig tornar per veure si et trobava. El mateix poliestirè, la mateixa cel·lofana. Se'm van encendre tots els llums vermells i, tremolosa, amb un filet de veu, li vaig preguntar a la caixera: "I la Montse?". Em va contestar que no tornaries. Cap més explicació. Només un aclariment que pretenia ser suggerència: "però la carn és la mateixa, només que envasada". Terrible.
Només carn envasada? i qui m'envasarà ara els somriures, els consells, el plaer de la feina ben feta? Qui em recomanarà els millors talls i amb un subtil "nena, aquesta no l'agafis" em farà adonar de la dubtosa qualitat de la carn? Els envasos no em diran "bonica", ni sabran que m'agrada el llom de porc tallat finet, ni em diran quina és la millor vedella per fer fricandó.

Qui hagi perdut el seu carnisser o carnissera de confiança (o fruiter, o peixater, o etc.) sabrà de què parlo. És la pèrdua de cinc anys de carnisseria habitual, d'haver-me sabut fer un lloc en la seva llista de clients preferents i intocables. Aquells a qui mai donaria les puntes del tall, a qui mai recomanaria una carn poc fresca, a qui mai intentaria endossar embotits de preus desorbitats.

No saps què m'has fet, Montse. Estic afligida i desorientada, no sé on anar. He de buscar un lloc nou on proveir-me de carn i passar un cert temps (més llarg que breu) per a recuperar el privilegiat estatus de clienta habitual.

Això, o fer-me vegetariana... Ummmh...

No. Definitivament, m'agrada massa la carn.

dijous, 2 d’abril del 2009

Round two: final del via crucis

Feliç Setmana Santa, companys.

Ha estat una eterna passió en el sentit més cristià del terme, amb flagel·lacions, creu i corona d'espines. Els vaig oferir el meu cos i la meva sang en mil i un últims sopars que no van acceptar. Cap pròrroga, cap concessió. Tot era ple de petons de Judes. Vaig meditar a Getsemaní, però les oliveres no m'ajudaven a treure'n l'aigua clara. Vaig ser jutjada al Sanedrí, on seixanta i tants Ponços Pilats reclamaven la meva mort. I no hi havia cap Barrabàs alternatiu, no hi havia cap més opció. Era jo i només jo. Volien el meu patiment, pa i circ, sang i fetge.
Pels carrers de Jerusalem, amb la creu carregada al coll i l'esquena plena de laceracions, escoltava els seus crits feridors, impertinents, acusadors. No vaig trobar cap Simó Cirineu que m'ajudés amb la feixuga pena de la creu, cap Maria Magdalena que m'eixugués la sang, la suor i les llàgrimes que em portaven al calvari. Cap pietat.
Gairebé acabo al mont Gòlgota; a la dreta un bon samarità, a l'esquerra un gran lladre (ja sabeu què en pensa l'església de les esquerres). Em va passar pel cap demanar-li al Pare que perquè m'havia abandonat. Però el "tete" Maragall no és un déu pietós, sinó venjatiu i punidor.
Així que m'he espolsat la sang i les ferides, l'INRI que em volien penjar al cap. He escopit el vi barrejat amb fel que m'oferien, traïdors. M'he arrencat els claus de mans i peus, la llança del costat, les espines del front. I jo mateixa he posat el dit en les meves llagues, a mode de redempció.

No he mort però ressuscitaré al tercer dia. Perdó, trimestre.