dijous, 2 d’abril de 2009

Round two: final del via crucis

Feliç Setmana Santa, companys.

Ha estat una eterna passió en el sentit més cristià del terme, amb flagel·lacions, creu i corona d'espines. Els vaig oferir el meu cos i la meva sang en mil i un últims sopars que no van acceptar. Cap pròrroga, cap concessió. Tot era ple de petons de Judes. Vaig meditar a Getsemaní, però les oliveres no m'ajudaven a treure'n l'aigua clara. Vaig ser jutjada al Sanedrí, on seixanta i tants Ponços Pilats reclamaven la meva mort. I no hi havia cap Barrabàs alternatiu, no hi havia cap més opció. Era jo i només jo. Volien el meu patiment, pa i circ, sang i fetge.
Pels carrers de Jerusalem, amb la creu carregada al coll i l'esquena plena de laceracions, escoltava els seus crits feridors, impertinents, acusadors. No vaig trobar cap Simó Cirineu que m'ajudés amb la feixuga pena de la creu, cap Maria Magdalena que m'eixugués la sang, la suor i les llàgrimes que em portaven al calvari. Cap pietat.
Gairebé acabo al mont Gòlgota; a la dreta un bon samarità, a l'esquerra un gran lladre (ja sabeu què en pensa l'església de les esquerres). Em va passar pel cap demanar-li al Pare que perquè m'havia abandonat. Però el "tete" Maragall no és un déu pietós, sinó venjatiu i punidor.
Així que m'he espolsat la sang i les ferides, l'INRI que em volien penjar al cap. He escopit el vi barrejat amb fel que m'oferien, traïdors. M'he arrencat els claus de mans i peus, la llança del costat, les espines del front. I jo mateixa he posat el dit en les meves llagues, a mode de redempció.

No he mort però ressuscitaré al tercer dia. Perdó, trimestre.