dimarts, 14 d’abril de 2009

Plany

Consirosa canto, planyo i ploro pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la teva absència.


Abans de setmana santa ja vaig veure que no hi eres, ganivet en mà, dient-me "hola, bonica!". No em vaig voler alarmar, potser havies avançat les vacances. De tota manera, aquells envasos i aquells plàstics em van començar a fer angúnia.
Ja feia cinc anys que ens coneixíem. Les teves mans, mestratge suprem, sabien el gruix exacte del tall, la frescor de la carn, els meus gustos de sibarita. Sàviament, em convencies que m'emportava el millor de tu, exactament i només allò que valia la pena. I entre pit i pit, comentàvem les notícies, el temps, la vida.

Ahir, esperançada, vaig tornar per veure si et trobava. El mateix poliestirè, la mateixa cel·lofana. Se'm van encendre tots els llums vermells i, tremolosa, amb un filet de veu, li vaig preguntar a la caixera: "I la Montse?". Em va contestar que no tornaries. Cap més explicació. Només un aclariment que pretenia ser suggerència: "però la carn és la mateixa, només que envasada". Terrible.
Només carn envasada? i qui m'envasarà ara els somriures, els consells, el plaer de la feina ben feta? Qui em recomanarà els millors talls i amb un subtil "nena, aquesta no l'agafis" em farà adonar de la dubtosa qualitat de la carn? Els envasos no em diran "bonica", ni sabran que m'agrada el llom de porc tallat finet, ni em diran quina és la millor vedella per fer fricandó.

Qui hagi perdut el seu carnisser o carnissera de confiança (o fruiter, o peixater, o etc.) sabrà de què parlo. És la pèrdua de cinc anys de carnisseria habitual, d'haver-me sabut fer un lloc en la seva llista de clients preferents i intocables. Aquells a qui mai donaria les puntes del tall, a qui mai recomanaria una carn poc fresca, a qui mai intentaria endossar embotits de preus desorbitats.

No saps què m'has fet, Montse. Estic afligida i desorientada, no sé on anar. He de buscar un lloc nou on proveir-me de carn i passar un cert temps (més llarg que breu) per a recuperar el privilegiat estatus de clienta habitual.

Això, o fer-me vegetariana... Ummmh...

No. Definitivament, m'agrada massa la carn.

3 comentaris:

mascarat ha dit...

Pots aprofitar i canviar de registre. Ara pots buscar a la teua verdulera o fruitera de confiança. Segur que n'hi ha alguna que t'espera.
Que trobes? Com ho veus?

Malenita ha dit...

Aiii, t'entenc molt bé. Jo vaig perdre el meu sabater, el que em canviava les tapes dels talons que arrenco invariablement a les voreres, qui m'aconsellava com cuidar les botes d'hivern durant l'estiu, qui reparava les bosses de mà i reforçava les costures. Aquell home diabètic de cabell blanc i ulleres que em donava conversa a cada visita i se'n recordava del meu nom. Petites tragèdies de cada dia. El meu es va jubilar, i la teva?

XL ha dit...

Però si la carn envasada és la millor! Sobretot quan surt un munt d'aigua quan l'estat cuinant, i en comptes de ser a la planxa passa a ser bullit...