dimecres, 26 de març del 2008

Foc i flama


Cada any el mateix. Fum, pòlvora que crema, nits d'insomni, mocadors de colors i bruses negres, dolçaines. Un poble avorrit i un pèl soso que de cop es transforma en festa i rauxa; lluny, ben lluny el seny! Gent envaint els carrers, trossos de fusta i cartró pedra (i un xic de poliestirè, per fer el fum ben negre) envaint la gent. Missatges crítics a la política local esblaïmats per l'alcohol (una cervesa, per favor) i la música absurda que sona sense pietat. Un sant de qui ningú se'n recorda però que justifica l'orgia de petards i matinades de disbauxa.
Cada any el mateix, però com m'agrada! Ja fa dies que han passat, però encara en pateixo les conseqüències. Falles al meu poble, deliri als carrers i als casals i a tot arreu. Ressaca que aquest any déunostresenyor ens ha permès de guarir-nos amb més temps de l'habitual (sobretot als estudiants i als, com jo, màrtirs de la docència). Com el torró als anuncis nadalencs, tothom torna al poble per falles, ningú vol negar al seu olfacte l'olor de la festa, altrament dit pòlvora. També hi ha qui, com les meves companyones de lluita, festa i poesia, baixen al nord del sud per descobrir aquesta peculiar manera d'entendre el foc.
Cada any el mateix i tot i això diferent. De cada any ens resta un record, una broma, una rialla. De cada falla ens queda una imatge, una radiografia de la festa, una cançó. De cada flama se'ns inspira un relat, una història, un testimoni del fum i de la cendra que, com el Fènix, renaix any rere any. Foc i flama que redimeixen els pecats de tot l'any, que cremen tot allò que no ens agrada veure, que renova les intencions i les fa bones, dolces com la mistela.
I després de tant de cremar, de tant de foc, de tanta pòlvora, jo em cremo el braç l'endemà de Sant Josep amb el puto forn intentant escalfar unes ensaïmades. Té collons.

dilluns, 10 de març del 2008

Un any més

Aniversari amb margarides grogues

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d’adolescent, pressent per l’endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d’estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l’espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s’incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n’has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Narcís Comadira

divendres, 7 de març del 2008

Cercle viciós

No sé perquè hi continuo anant. Aquesta vella treu el pitjor de mi i sempre surto d'allà emprenyada i dient-me que és l'últim cop que hi vaig. Però sempre hi acabo tornant, és l'estanc que tinc més a prop de casa i el vici apremia. Ja fa anys que hi vaig, de fet, des que em vaig instal·lar al palauet. I des del primer dia em va caure malament. Darrere la mampara de vidre amb foradets per escopir les seves blasfèmies feixistes (en castellano, por supuesto). Atabalant algun client amb les seves històries mentre es forma una interminable cua que arriba fins al carrer. Llegint "La Razón" i comentant a qui la vulgui escoltar les notícies de rabiosa actualitat (immigració, terrorisme... és a dir, les principals preocupacions de la inmensa mayoría).
Durant un temps, diria que un parell d'anys, vaig aconseguir no formar part del seu gruix de clients de confiança, aquells pobres desgraciats que, pel preu d'un paquet de tabac nociu per si mateix, reben una dosi de perillositat ideològica. Però un dia, sense saber com, l'estanquera em va començar a explicar coses dels seus fills (dels qui, a dia d'avui, ja conec vida i miracles).
I ja hi vaig ser. Des d'aquell dia, per culpa meva es formen cues rera meu que arriben fins al carrer. I no hi ha manera de tallar-la, és impossible lliurar-te de la seva verborrea incontinent. Fer-ho és deixar-la amb la paraula a la boca i exposar-te a que et titlli de maleducada i li ho faci notar al següent client de confiança. És un cercle viciós, com el tabac que em ven.
Reconec que hi ha dies que em fa riure. Si em pilla de bon humor i no hi ha gent esperant la seva ració de nicotina i/o premsa, em fa pixar. Com el dia que parlava d'inseguretat ciutadana i em va comentar que, la nit passada, uns desaprensius (es diu que semblaven moros o gitanos o equatorians) van entrar a robar a la joieria del davant "haciendo la técnica del alucinaje".
Però normalment m'exaspera. I més des que sap a què em dedico i em comenta les notícies sobre educació. Avui me l'he trobada amb "El Mundo" (el seu altre diari de referència; li agrada contrastar la informació) obert per la pàgina que explicava la manifestació contra el pla Bolonya d'ahir. "Eso es que tienen miedo", em diu per saludar-me. I m'ha tingut deu minuts parlant-me de la vergonya de la universitat pública, que és més cara de mantenir que la privada, que el seu fill (que estudia Protocol a Madrid) ja fa anys que estudia amb el pla Bolonya i que li va molt bé i que ells com a pares li han hagut de pagar la carrera trinco-trinco i que no es just que donin beques a qualsevol. Li intento explicar que hi ha persones que no podran estudiar una carrera perquè els seus pares no poden pagar-la i que han de treballar. I que això els impedirà anar a classe i perdran el dret a examen perquè l'assistència és obligatòria. No hi ha res a fer, no m'escolta. Els seus fills han estudiat sense beca i no és just que qualsevol esgarramantes pugui accedir a una educació de qualitat. Aconsegueixo que la dona que s'espera rera meu agafi el relleu de la conversa i surto d'allà com gairebé sempre, emprenyada.
El que em fa més ràbia de tot, però, és des que sóc clienta de confiança, he d'anar a comprar el paper de liar a l'estanc que em queda més lluny. No fos cas que la puta vella comencés a escampar entre els altres adeptes al seu cercle de viciosos que tota una professora com jo fuma porros.

dijous, 6 de març del 2008

Tarda de dissabte

La cua sembla cada cop més llarga. I la iaia que no troba la moneda de dos cèntims. Però tots fem cara de pacients, que per alguna cosa és dissabte i són les vuit de la tarda. No tenim cap més lloc on anar. Que en som, d'originals! Passar la tarda de dissabte al súper, amb xandall i pensant que demà ja és diumenge. Cada cop els caps de setmana em passen més ràpid, cagumtot! La nena que tinc al darrera dóna puntades de peu al meu carretó. Em giro amb cara d'odi, però em trobo els ulls d'una mare que somriu i jo també somric, afrontada. Què hi farem. Els nens em posen nerviosa, però molt més els pares que els ho deixen fer tot. La maleïda iaia segueix remenant el seu portamonedes. Posi's les ulleres, per Déu!
I jo amb un pèl púbic al tou del paladar. No hi ha manera, no marxa. Ni cap a dins ni cap a fora. Tusso una mica, dissimuladament. Res. Quan arribi a casa beuré una mica d'aigua, a veure si passa. Somric sense voler i el cos se m'esgarrifa només de recordar-ho. Ungles, dents, saliva. Combinació perfecta de mossegades i petons als llocs exactes. Acrobàcies perilloses per a l'esquena, demà em farà mal tot. Encara noto al coll la respiració, calenta i humida, anhelant. Sexe de festa major, amb focs d'artifici i música i confetis. Sento una remor estranya, que em crida, no sé massa d'on ve.
_ Targeta cliente?
La cara de fàstic de la caixera em retorna al món dels lúcids. Somric de nou, avui estic riallera. I la caixera arruga el front amb una expressió que no sé definir. Somric encara més, intentant comprendre el sentit dels seus ulls que, de cop, també somriuen. Intercanvi de bitllets i monedes, tiquets de compra i vals descompte. I la noia que cada cop riu més. Quan marxo gairebé li salten les llàgrimes i es recargola de riure. Quina noia més estranya. Cada cop són més tòtiles, les caixeres d'aquest súper.
Arribo a casa, carregada de bosses i adolorida de caderes. Li somric al mirall del rebedor. I de sobte ho entenc tot. El pèl que havia acampat al meu paladar ha decidit treure el cap entre les meves dents.
Hauré de canviar de súper. O trobar una altra activitat per als dissabtes a la tarda.

dimecres, 5 de març del 2008

Agafa'l fort

Una criatura mira cap al cel amb els ulls plens de ràbia. No, no és ràbia. És impotència. Desolació. Unes arrugues solquen de sobte la seva cara petita i flonja, li donen una expressió estranyament adulta. Llavors, el temps s'atura uns instants... i comença el plor. Un plor profund, gairebé gutural, fins i tot visceral. I una pregunta a cada singlot llacrimal: perquè? perquè? perquè? perquè l'he deixat escapar? perquè no l'he agafat més fort?
El globus vola núvols enllà, lliure. És l'única veritat per a la criatura en aquests moments. La pèrdua és irreparable, sap que els pares no li compraran un altre globus, que ja li havien dit que era el darrer caprici del dia, que ja estava bé de demanar i demanar, que semblaven un banc en lloc del papa i la mama, i que l'agafés ben fort, que els globus porten un gas que es diu el·li i que per això poden volar. I no ho ha fet. Ha badat, mirant les pampallugues que feia el sol a la superfície lluent i plena de coloraines del globus. Què n'és de bonic! El cordill ha lliscat suaument entre els seus dits, tan ràpid i tan lent que no ha estat capaç de reaccionar. I ja no s'hi pot fer res.
Gairebé ja ni es veu, és un puntet al cel que la criatura mira entre les branques dels arbres de la rambla. No s'hi pot fer res. Mira, passa un avió. On deu anar?
Els veig marxar, la criatura encara plorant, els pares apressant el pas perquè arriben tard a dinar a ca la iaia, que ja els espera, com cada diumenge.
M'entristeix l'escena, em fa el cor petit. Tinc ganes de comprar un globus, lligar-lo al petit canell de l'ànima desolada de la criatura i dir-li: Agafa'l fort, no el deixis escapar.
No li dic, però, que el temps ja s'encarregarà de desinflar-lo, de masegar-lo, de deformar-lo. Això ja ho aprendrà.