Primigenis "summer times"

Heu fet mai castells de sorra i aigua? Només us cal una galleda o poal, un grapat de sorra i una mica d'aigua de mar. Agafeu un grapat d'aquesta barreja salada i deixeu que s'escoli lentament entre els vostres dits. Feu una bona base i pugeu a partir d'aquí, anar fent estalactites (o estalagmites? mai me'n recordo de quina és quina). El resultat és sorprenent, sobretot el poder constructor de les darreres gotes quan cauen. Entendreu la geologia. Sempre he pensat que Gaudí la va entendre així.

Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.

Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.

Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.