dijous, 25 de setembre de 2008

De retorns i retrobades

Doncs sembla que ja hi tornem a ser. Les vacances blocaires han estat llargues, potser en excés. Però és que els retorns em costen, suposo que com a tothom. La rutina, després d'un estiu massa curt per abarcar totes les onades i tota la sal, s'ha tornat ama i senyora del decurs dels dies. Per fi. I és que la mateixa rutina que de vegades m'agobia, també em dóna pau i estabilitat. No sóc persona d'emocions fortes, jo. Els canvis em donen al·lèrgia sentimental.

He retornat a Malapell, la ciutat que ja fa cinc anys (cinc!) que m'acull. I segueix sent la mateixa ciutat, una mica destripada per les obres d'un tal "Metro del Vallès", però que respira igual que quan vaig posar-hi els peus per primer cop. He retrobat antigues i noves coneixences, amics, profes, ex-alumnes (cada cop més i més grans), la meva carnissera de confiança, l'estanquera fatxa, la veïna del gosset rabiüt, les multituds de la Rambla, el solet del meu carrer, el fum dels pocs bars que se'm fan acollidors, les vies del tren que m'apropen i m'allunyen.

El palauet també m'esperava. Ell, tan atrotinat com de costum, em diu els anys li passen factura. Les bombetes s'espallen perquè sí, la dutxa té cada cop menys pressió, els corcs fan el seu manà particular amb la còmoda del menjador (ja ha perdut una pota, sort que en té sis i un equilibri circense), la nevera dóna senyals de mort imminent, les cortines s'esquincen només de roçar-les... Però m'esperava. I em va rebre dolçament, a la seva manera. Amb els seus gemecs i xerrics, però amb l'alegria de dos vells amics que es retroben.

He retornat a la llibreta de notes, als noms i les cares que encara confonc, a les reunions i els cafès didàctics, a les lectures absurdes (el pesat del Sierra i Fabra podria jubilar-se, no?), als crits pels passadissos, al "profe, me he dejado la libreta", al subjecte i al predicat i al CRV i al CI i al CPred i a les tòniques i àtones i a la putada dels pronoms febles i al "pa que coño sirve esto, profe?". He retrobat la satisfacció de la feina ben feta, la ràbia d'una classe que no ha rutllat, la tendresa que m'inspiren les seves incipients vides, les ganes de fer-ho millor per ells i per mi, el dubte raonable i raonat.

M'he retrobat amb la jo que viu i treballa i enyora i somriu. A la jo que es fa valenta perquè no té més remei, a la que estima des de la llunyania, a la que no plora perquè no li dóna la gana, a la que intenta que el temps no sigui debades.
A la que crida i lluita per a que tot tingui sentit.

1 comentari:

lamitall ha dit...

que tot tingui sentit no és fàcil. i menys a la tardor :) però sort en tenim dels cafetons de diumenge! ets una part d'aquesta mevaciutat.