Aviat farà sis anys i encara no m'he sobreposat d'aquella sensació. Vaig comprendre per sempre més què era el que s'ha anomenat síndrome d'Stendhal. Nit freda de març i San Marco totalment buida, només per a nosatres cinc. Mai cap fotografia ha expressat tan bé allò que sentíem. Pura i absoluta felicitat. Increíblement sublim.
Eren dies de guerra, de míssils que volaven per sobre dels nostres caps i que ens vam atrevir a ignorar. Allò no anava amb nosaltres. La nostra única consigna era travessar ponts, fer el vermut amb spritz i viure sense pressa.
Rialto i un gelatto gegant, les claus d'una casa blava a Burano i entrar d'estranquis als vaporettos. Màscares rere una cortina esquinçada, la pensió més sòrdida del món i nosaltres tan felices. La de sempre, enfilada a una farola. La resta, ofegades de tant riure. Sospirs sota el pont, lleons alats i mercats de fruita fresca.
Giudecca, vostra llar. Venezia, nostra Itaca.
Jo no m'acabava de recuperar d'un nus que m'escanyava i allò em va salvar. Venezia amb vosaltres, combinació perfecta. Serotonina injectada en vena de la manera més dolça i natural possible. Vaig tornar a somriure.
Només van ser quatre dies, però s'han convertit en l'estendard d'un dels fils que encara ens uneixen. Tòpic, però el millor viatge de la meva vida. Potser també el vostre. Intento expressar-ho amb paraules però sé que només vosaltres sabeu què vull dir.
Hi tornarem, algun dia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada