dissabte, 10 de maig de 2008

Amic e amat


Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.

L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...

D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.

Vicent Andrés Estellés

Temps propici per a l'amor i la confidència. Maig i raig de pluja. En finíssimes agulles, desgranem converses que duren quatre o cinc hores. I ens oblidem fins i tot de sopar. Perquè ens nodreixen les paraules i les ganes d'explorar els nostres cors. No hem engegat ni la televisió, tot i que fan un programa que ens agrada. Però és que cap dels dos ha volgut trencar el moment. No és fàcil trobar-nos de tan a prop. Destapar la caixa dels sentiments i donar solta als mots i a les llàgrimes, als racons més obscurs de les nostres incipients vides. Dubtes i angoixes, però també esperances. Ferides que tot just acaben de tancar; tot i que la cicatriu, encara tendra, ens recorda el dolor. Ganes d'entendre el món i de fer-lo més nostre, una mica menys complicat. Plou i corre el vi, que ens solta i ens amoroseix la llengua, cada cop més sincera, sense eufemismes ni frases fetes. I suposem que això és l'amistat. Oblidar les brides i deixar-se anar. Confessar-ho tot. Però també obviar això i estar sempre atent als senyals. Voler saber només el que se'ns vol explicar. Posar la mà al foc per l'altre.

Mentrestant, la pluja mulla el nostre carrer. I, malgrat la pena, ens arriba el consol.