dilluns, 16 de febrer de 2009

No et passis ni un pèl

No m'agrades prou. No és res personal, no et pensis. Ja saps que en tinc d'altres, molts, i que no els arrenco de la meva vida amb tanta insistència com ho faig amb tu. Sé que et sents a gust amb el meu cos, que t'agrada lliscar per la meva esquena. Però això nostre s'ha d'acabar.
Ja no recordo ni quant temps fa que et vaig veure per primer cop. Més que veure't (tu sempre has estat discret amb mi) et vaig notar. Tocar-te era una sensació nova i desconeguda que m'eriçava el capciró dels dits. No me'n podia avenir, estàvem junts! Vaig saber de seguida que formaves part de mi i que, provablement, la nostra relació s'allargaria anys i panys. Al principi em vas fer gràcia, mai havia conegut ningú com tu. Eres... no sé com dir-ho, entranyable, especial, diferent. Únic.
Mica en mica, i com passa amb la majoria de relacions, vaig començar a veure les teves mancances. Les petites coses que al principi em feien gràcia es van convertir en defectes que em treien de polleguera. A més, de vegades em feies mal. Tu potser no n'ets conscient, però sovint tibaves massa el fil que ens mantenia junts.
El primer cop que et vaig treure de la meva vida va ser molt dolorós. Va ser només un moment, molt breu, que vaig percebre etern. Em va fer mal, però ja estava fet. Ja no hi eres. I em vaig sentir alliberada.
Però vas tornar. I t'he arrencat de mi un i mil cops, però sempre acabes tornant. Amb forces renovades, amb més ganes de quedar-t'hi. I jo et tolero un temps. Deixo que et facis il·lusions, que et sentis créixer en mi, que pensis que aquest cop és el definitiu. Però sempre t'acabo engegant. I continuaré fent-ho.

Ahir et vaig arrencar per enèsima vegada. Encara et veig, t'he dipositat al cendrer on apago una cigarreta rere l'altra. Et miro i em meravello. Com pot ser que em creixi un pèl a l'esquena tan llarg i sempre al mateix lloc?

4 comentaris:

Yeral ha dit...

Ufff... què es pot dir?

la Bruna ha dit...

Vaja, Yeral, t'has quedat sense paraules? i jo que em pensava que no tenies pèls a la llengua!
Per cert, que no t'havia dit res, molt macu el Sinalefa'm, en plena crisi blocaire mola que hi hagi gent que n'obre de nous!
Vinga, un petó i fins aviat!

mascarat ha dit...

Doncs jo tinc una cana que em surt al mig del front, però es un poc més tímida que aquest pèl teu.

lamitall ha dit...

quina angoooixa!

i si n'hi ha de pèls d'aquests difícils d'arrancar! :)