3.650 dies

Ja fa deu anys que va morir Carles Sabater.
Llavors tenia gairebé 18 anys i feia COU. Era una adolescent bastant típica, potser massa melangiosa i depressiva, però això encara era atribuïble a l'edat. Plorava sovint i sentia el pes del món a les meves espatlles.
Havia tingut algun que altre rotllet de nit etíl·lica i festa major, però mai cap relació mínimament seriosa. I em delia per tenir-ne alguna. Recordo una ànsia hiperbòlica de donar i rebre amor, de sentir-me estimada.
No és que m'agradés estudiar però me'n sortia força bé (típica alumna notable però no prou excel·lent). Encara no sabia què estudiar i la contrarellotge de la selectivitat avançava. La filologia ni m'havia passat pel cap. I m'hagués recargolat de riure si algú m'hagués pronosticat aquest meu futur docent.
Vestia amb texans i jerseis amples, mocadors i bufandes al coll, lents de contacte. M'encantaven les llunes i el color lila. Arracades i penjolls.
Començava a deixar enrere el vodka amb llimona per trobar el gust amarg de la cervesa, flirtejava amb el cannabis i llegia Isabel Allende.
Perfilava les amistats que encara conservo i n'eliminava de supèrflues. A 17 anys la gent canvia i no sempre s'emmotlla al teu motlle.
Escrivia amb fal·lera, la vida em fluïa a través del bolígraf i encara no em feien por les regles morfo-lexico-sintàctiques ni el full en blanc. Tenia un diari personal i un munt de pàgines mullades. Em sentia escriptora...
I començava a substituir les músiques antigues per d'altres més acords amb la nova jo que començava a respirar. Sau ja formava part de la meva recent i superada primera joventud quan va morir Carles Sabater. Sonarà molt tòpic, però amb ell va acabar la meva adolescència. Llavors ho vaig percebre així. I no em fa vergonya reconéixer que vaig plorar. Per ell i pel que moria en mi.
Uns mesos després, vaig començar el llarg viatge que m'ha menat fins aquí, deu anys més tard. Sé que la dona que sóc ara ve, en gran part, d'aquells temps. Enriquida amb tota la rèmora que se m'acumula indefectiblement, però conscient dels meus orígens.
I sóc feliç de ser on sóc.
Em sorprèn la velocitat amb què han passat aquests 3.650 dies de la petita i meva, mevíssima vida. No m'agradaria, ni de conya, tornar a tenir 18 anys. Però, de vegades, la nostàlgia em burxa i em recorda que un dia els vaig tenir. I que tampoc s'hi estava tan malament.