dimarts, 27 d’octubre de 2009

Apocalipsi

De vegades, el món s'acaba. No hi ha culpables, no hi ha responsabilitats ni danys col·laterals. Simplement, el món s'acaba.
I no sempre estem preparats per a aquesta tragèdia. O per aquesta benedicció, segons amb quin prisma ens ho mirem.

A mi el món se m'acaba quan tanco els ulls després de deixar el llibre a la tauleta de nit i dono les meves reglamentàries tombarelles al llit fins que trobo la quadratura perfecta entre cos i matalàs.
El món se m'acaba quan no trobo les paraules. La por al full en blanc, la conversa absurda, els dies que parlo sola per escoltar-me la veu, quan penjo el telèfon amb la certesa de la buidor. Els punts suspensius... La incomunicació.
Se m'acaba en l'instant concret de l'orgasme, quan sóc capaç de jurar qualsevol cosa i no recordar-me'n ni del meu nom, quan tot es concentra en un punt exacte i tot plegat desapareix. Fins i tot jo.
Se m'acaba quan sento que no sento, quan tot m'és tan indiferent que em faig por i llàstima a la vegada, quan sé que hauria de plorar i no ploro, quan sé que hauria de riure i no ric, quan la vida em llisca per sobre i jo només observo.
El món se m'acaba quan obro la nevera i algú s'ha acabat l'última cervesa, quan perdo un tren per trenta segons de merda, quan he de comprar sabates (cosa que odio) i no en trobo cap que m'agradi, quan un dissabte a la nit no surto i no foten res de bo a la tele.
Se m'acaba i torna a començar quan tu somrius, quan ella respira, quan l'altre sap que no sap res i malgrat això és feliç, quan el del costat fa un petó a l'altra i l'altra sent que no hi ha res més gran a la vida que aquell foc que ara sent.

Se m'acaba el món cada dia, a cada moment. I no sembla que ningú se n'adoni.

2 comentaris:

Agustin ha dit...

Una Apocalipsi no implica necessàriament un Génesi? Encara que no hi siguem conscients mai?

mascarat ha dit...

Crec que si, que per acabar-se el món a cada moment, al moment anterior ha d'haver nascut. Siguem conscients dels possibles mons que comencen a cada instant i no dels que acaben.
Per exemple, a mi el món se m'acaba quan m'aproximo a l'estació en diumenge. Però, en divendres, sempre en comença un de nou.