dilluns, 12 d’octubre de 2009

L'hora dels gossos


Des de les cinc del matí que en Toby es mor de ganes de pixar, però els seus set anys d'experiència canina i uns quants crits i cops de periòdic li han ensenyat que és millor aguantar-se i esperar que l'imbècil del seu amo es desperti i el tregui a passejar. Com cada matí, fa bots i alegrois quan, a les set i cinc minuts, l'amo li ensenya la corretja i li pregunta, tot xisclant amb una veueta estúpida, si vol sortir al carrer. Si pogués, li contestaria que sí, que es deleix per pixar tots els cantons i pneumàtics de la rodalia i d'ensumar-li el cul a la Dafne, aquella yorkshire pija i estirada que fa que senti desitjos d'arrencar-li el llacet del cap a mossegades i muntar-la una vegada i una altra. En Toby està segur que és de les que es tornen boges amb un petaner com ell, sense pedigree ni educació homologada per cap prestigiosa escola d'ensinistrament.
Mentre aixeca la pota per pixar-se al seu cantó preferit, es troba la Lluna, una bulldog francesa molt simpàtica i amb qui no li importaria gens ni mica tenir una cadellada. L'admira perquè ha aconseguit que la seva mestressa li doni la poteta i perquè no se li han apujat els fums ara que la seva raça està tan de moda. Comenten, entre lladrucs i grunys, el lamentable estat dels parcs de la ciutat. Cada cop és més complicat trobar-ne un amb caques de gos. Abans era molt fàcil saber de la vida dels altres gossos: com es trobaven, si a casa els donaven pinso fastigós o delicioses sobralles, com els anava la vida... Ara, però, els amos s'estan tornant molt "cívics" i, gràcies a efectives campanyes de l'ajuntament, recullen religiosament les deposicions de les seves mascotes. En canvi, els pixats humans, tan poc interessants i poc reveladors, persisteixen.
Encara no han acabat d'acomiadar-se amb la Lluna quan apareix en Satanàs, tot un pitbull digne de llàstima. Com cada matí, els ensenya les dents i posa cara d'assassí mentre el seu amo (un cap-rapat de vint-i-pocs anys) s'estarrufa tot. Saben que en Satanàs és un bon jan, incapaç de mossegar-se ni la seva pròpia cua. Però fa el paper de gos ferotge per no decebre el seu amo, a qui van assegurar que aquella bèstia era una màquina de matar. Pobre Satanàs...
A punt d'entrar a casa amb gairebé totes les seves necessitats satisfetes (avui no s'ha trobat la Dafne), en Toby veu de lluny la Linda. Té catorze anys carregats al seu llom de digna labrador retriever. Canes a dojo, artritis i cataractes, però continua tenint més salut que la seva mestressa, una vídua octogenària a qui els fills van regalar una gosseta dòcil per a que li fes companyia (i, de passada, descarregar-se la consciència per les minses visites que li fan). Amb en Toby han parlat algun cop d'eutanasiar-la, però saben, pel que han escoltat a la consulta del veterinari, que amb els humans això de la mort digna és molt més complicat que amb els gossos. Quina llàstima, tot plegat. La Linda, la seva mestressa... una putada, això de fer-se gran.
En Toby ja és a casa, al seu coixí-llit, amb la galeteta de premi entre les dents. Mentre escolta com el seu amo tanca la porta per anar a treballar, consulta la seva agenda. Té vuit o nou hores de soledat. En lloc de plorar i udolar com quan era petit, decideix que, per començar, es menjarà les sabates noves del gilipolles de l'amo. Les potes de la tauleta del menjador les rosegarà després.

3 comentaris:

Lupe Ballester ha dit...

Guau!

PD:Ja era hora, te trobava a faltar, Bruneta.

mascarat ha dit...

Amb este final, no em convenceràs per tenir un goset a casa!

Agustin ha dit...

Be, els gossos tenen molta vida social, pero per molt poc temps diari...