La dona no-normal

Doncs jo, Mitall, també em llevo més d'hora del que voldria però no em lamento, que és molt poc original. Sóc una dona poc normal, "atípica", com m'agrada autoproclamar-me. Sóc independent, autosuficient i cosmopolita. No em maquillo perquè encara sóc jove, no tinc arrugues ni bosses sota els ulls; deixo els cosmètics per quan el mirall em decebi. Els meus talons d'agulla trepitgen amb la força de qui se sap lliure, capdavantera d'una societat decadentment global. I no em dóna la gana de somriure als qui em trepitgen al metro, que mirin per on van com jo faig. Increpo els paletes que em llencen floretes obscenes des de les bastides, ara que encara em miren el cul quan passo. Convido a cafès o pago a mitges, que per alguna cosa sóc superfeminista i superautosuficient. No faig caigudes d'ulls, faig que els homes caiguin al meu llit, perquè em sé sexy i irresistible, perquè sóc una dona alliberada i llibertina. M'encanta dormir cada nit amb un home o allitar-me sola quan em plau. M'agrada comentar, com qui no vol la cosa, que no em casaré mai i que potser seré mare soltera. Sóc independent i cosmopolita, tota una dona del segle XXI. Al gimnàs faig pilates o ioga, que fa més cool que l'spinning. I prenc antidepressius i vaig al psicòleg, però només per demostrar-li al món que també tinc les meves febleses. Sóc original, desmesurada, inquietant, poc convencional. Estic encantada de conéixer-me.

El que no li dic a ningú, Mitall, és que em maquillo d'amagat, que assajo caigudes d'ull al mirall i que somio amb una caseta amb jardí als afores, amb marit, nens i un gos de raça (bulldog francès, si pot ser). No li diguis a ningú, Mitall, que sóc més normal del que voldria.

I que, a sobre, escric amb totes les majúscules...