La pell del temps

Cruix la pell d’una cirera entre les dents i les cortines del menjador es mouen mandroses, manyagues, insinuants. La tarda tot just s'encén, a batzegades suaus però fermes. Fa calor. Sortim al balcó?

Ens bevem el que queda de primavera amb glops àvids, escurant l'angoixa del gots que encara no hem trencat. Cruix la pell del sol i aquells núvols tan grisos que vénen segur que porten pluja. Riem.

La tarda comença a vesprejar i, entre el somni i l’insomni, la carn es fa verb i aquesta cançó que sona s’empassarà tots els silencis que ens imposem. Sense avisar, cruix la pell del terra i es clivella sota els nostres peus. Et busco amb els llavis.  

Mentre ens arrenquem a mossegades lentes la pell del temps que no viurem, penso que potser és veritat allò que dèiem que els solsticis no arriben quan ho dicta el calendari. Arriben quan a nosaltres ens dóna la gana.  

Amb pany i clau

A la caixa dels miratges hi he guardat dos o tres glopets de fum i un poema de Bukowski.
També hi han cabut el tacte concret de l’arruga del teu front i la corba dels teus llavis.
Unes quantes paraules d’amor impostat i una mica de pa amb formatge.

I encara més coses: el pòsit del vi de l’última copa, la bèstia que m’habita, les converses que hem oblidat, la mesura exacta de les teues mans, una miqueta de fang i totes les llunes que hi he pogut encabir.

He tancat la caixa dels miratges amb tres voltes de clau abans de desar-la al racó de l’armari on emmagatzemo totes les meues caixes. La clau l’he anada a llençar al mar. He agafat impuls amb tot el cos i he estirat bé el braç, calculant la força del llançament, la imminent paràbola de la clau i els cercles a l’aigua després del seu impacte.

A l’últim moment, me l’he guardada a la butxaca.

Sense fils

Abans els telèfons tenien fils, ho recordeu?

Durant la meva infantesa, el telèfon familiar era d’un roig entranyable i viu. La rodeta dels números feia un sorollet (ric-riic-riiiic) que m’encantava. Em sabia de memòria moltes, moltíssimes combinacions de xifres que feia lliscar amb un dit índex que encara no coneixia la magnificència del seu poder.
El cable sovint es recargolava sobre ell mateix, fent que la distància entre l’orella i la taula s’escurcés mica en mica. I, evidentment, no era prou llarg per poder allunyar-se més de metre i mig de l’aparell. Al seu costat, en conseqüència, hi solia haver una llibreteta i un bolígraf amb què feia dibuixos incoherents tot escoltant una veu a l’altra banda del fil. Sagetes, cubs, espirals, estels...

Anys més tard, vam substituir el telèfon roig per un altre de blanc, amb tecles més sofisticades que la rodeta i un soroll bastant més acord als 90. Encara tenia un cable rinxolat que el continuava ancorant a la taula, però era tot un símptoma de modernitat. De fet, aquell aparell va reproduir aquells xiscles que feien els mòdems antics. Qui s’hagués imaginat llavors que era possible navegar per internet sense inhabilitar el telèfon i viceversa?

I després van venir els mòbils i els fixes sense fil (acabo de descobrir que inalàmbric no és admissible en català) i amb memòria de sèrie. I es van acabar els dibuixos. I mai més m’he tornat a aprendre un número de telèfon. I les cabines als carrers em resulten insòlites. I puc caminar tant com vulgui mentre em comunico. I sempre em poden localitzar.

L’altre dia, tot fent cerveses, vaig mirar la gent del bar. A cada rotllana d’amics, hi havia un mínim dues persones mirant la pantalleta del seu mòbil. Tots súperinformats, súpercomunicats i súperactualitzats.

Que sí, que les noves tecnologies ens apropen als qui tenim lluny. I que ens informen. I que ens diverteixen. I que etcètera. Però potser ens hauríem de plantejar si no ens estan allunyant dels qui tenim al costat. Si cal saber tot el que passa al món des del minut zero. I si és absolutament necessari estar localitzables i localitzats en tot moment.

Jo fa temps que he començat a enyorar el telèfon roig, sincerament.

Clàusules de contracte

Al meu pis hi ha taques, marques a la paret, ombres que mica en mica descobreixo. Algunes les reconec, sé que les he anat fent jo sense voler. D’altres, són tota una incògnita carregada d’especulacions.

Mira, aquest petit esvoranc a la rajola de la cuina el vaig fer quan em va caure una olla plena d’espaguetis amb tomàquet un dia que tenia el cap fangós.
I aquestes línies negres al costat dret del llit les he anat bastint amb el moviment rutinari de posar-me les sabates cada matí (primer l’esquerra, després la dreta), en una constant lluita entre les lleganyes i les ganes de posar els peus al món.

Al despatx ha quedat una morenor estranya al punt exacte on vaig penjar i despenjar un calendari de sal que no acabava d’encertar el dia de l’any. I la xinxeta que el sostenia hi resta impassible, en el mateix indret on la vaig deixar, interrogant. Expectant.

Hi ha nafres a les parets que són hereves dels antics pobladors de la Torre. I de vegades les miro i intento imaginar. Quina maldestra intenció/mà/esperança les va col•locar allà sense saber que un dia jo les observaria amb curiositat?

Aquests claus a la paret del menjador que mai he gosat treure segur que sostenien fotografies, o quadres, o calendaris del sal d’algú a qui potser he vist fent cua al súper mentre em menjo una ungla i calculo l’edat de la caixera.

I aquesta ratlla just a sobre del capçal del llit és el manifest d’un orgasme aliè que espetegava a la paret de la meva actual llar en el moment concret en què jo en deixava un altre d’igual al dormitori d’un pis de qui sap on.

Marques, taques, ombres... al final, no som més que una recopilació d’imperfeccions perfectament orquestrades que anem deixant per tot arreu. En nosaltres, en el llocs, en la gent que ens és propera, en les persones que ni tan sols intuïm.

Si ho pensem, fa gràcia. O nostàlgia. O por. O res...

I tot això no ho vam llegir a la lletra petita.

Penitència (o el tòpic full en blanc)

Què en faig, d'aquest full en blanc? El més fàcil de tot, suposo, seria esguerrar-lo. Fer-ne mil trossets, reduir-lo a bocins petits i tirar-me'ls per sobre a mode de confeti, com quan era petita. Fer un crit i llençar-los a l'aire, feliç de veure'ls caure i riure amb la simplicitat dels vuit anys.

O rebregar-lo fins a fer-ne una esfera semi-perfecta i practicar triples a la paperera vermella. Tot i que, ara que hi penso, la paperera va anar a parar a algun contenidor d'escombraries (quina ironia per a una paperera, no?) durant la diàspora del Sol, al costat de faldilles velles, arracades de lluna, fotocòpies d'apunts de Teoria de la Literatura (II) i pòsters poc adients a l'edat i/o a les circumstàncies.

També podria recordar antigues nocions de papiroflèxia i convertir-lo en un avió capaç de sobrevolar incerteses i assumptes pendents i futurs no gaire llunyans però no prou propers. Deixar-lo planar per sobre de l'esdevenidor. Tranquil, abstret, aliè a tot allò que no sigui el vent que l'empeny.

I reciclar-lo? Potser la solució final seria retornar-lo a la seu primigeni estadi de matèria orgànica inconcreta, donar-li l'oportunitat de tornar a ésser i deslliurar-lo de la feixuga obligació de ser carn de bolígraf. O carn del 2.0 (encara em costa adaptar les metàfores a les noves tecnologies).

Però no. El full reclama el seu temps i el seu espai, que són ara i aquí. I no veig la manera de negar-li el beneplàcit dels meus dits. Encara que costi, encara que sembli una penitència, encara que m'hi hagi d'obligar. Encara que encara i malgrat els malgrats, no el vull deixar en blanc.

Amén.

Un altre jo

Rascant per trobar un altre jo, esperant que sigui millor...

L’ombra feixuga

De sobte es fa el silenci i amaina la tempesta…

Estrany equilibri, el meu. Han estat tants anys d’alts i baixos que se’m fa rara l’estabilitat, no m’hi sé trobar. Visc, suposo que amb més alegries que amb tristeses, amb moltes més compensacions que greuges. Tot, o gairebé tot, està en ordre. El món va fent i jo amb ell.

Em desenganxo dels llençols, vaig a la feina, em barallo amb els alumnes, parlo del temps i de política i d’hipoteques amb els companys, quedo amb alguna ànima afí per aguantar barres i birres, truco, em truquen, em depilo les celles, abaixo les persianes per mantenir l’escalfor del sol que m’omple el pis quan no hi sóc, marejo la soledat cantant sota la dutxa, amenaço les boles pelussa amb l’escombra, em fumo una cigarreta, i una altra, i una altra, amanida per sopar, sofà, tele i literatura abans de dormir, què calentó que és el nòrdic aquest de l’Ikea, bona nit, parpelles avall, got d’aigua, he posat el despertador?...

I tot va bé fins que una guspira d’angoixa em sorprèn en el moment més insòlit d’aquesta benefactora rutina. Perquè és llavors quan em salten totes les alarmes i m’espanto. Eps! Que l’ombra feixuga està sempre allà, acuitant-me, recordant-me que existeix. Que podria tornar per quedar-s’hi. I no ho vull, no ho vull, no ho vull. I l’empenyo cap a fora, cap a fora, cap a fora, perquè li agraden els interiors recòndits. Li planto cara i li dic que no, que ara no toca, que ja li he dit que no, que no, que no...

I, de moment, sembla que em fa cas.

Tornar

Tornen els arbres que es despullen, la pluja que cau, el sol més tímid. Torna el fred primerenc amb bufandes indecises. Tornen l’olor de fusta cremada, les ganes de manta i sofà, les mandarines. Torna tot l’enyor de la pell. Torna la tardor, amb tots els seus tòpics, amb tota la seva desgastada poesia. Torna, maldestra, l’ànsia d’ésser a través de la paraula.

Torno jo.

I del Sol a la Torre no hi ha ni una cigarreta de distància, però sembla ben lluny, com si haguessin passat segles. Tot ha canviat: la llum, els sorolls, l’embolcall. També jo, la meva manera d’afrontar aquest present, la fermesa de les meves passes, les noves maneres de viure en soledat. La vida d’ara. Malgrat que de vegades encara escolti el cop de porta que va tancar sis anys de vida, la fredor del ferro a la meva mà, la certesa del comiat.

Però torno a veure pins a través de la finestra. Com abans d’abans.

Torno a tornar.

Sol, solet...

L’última de totes les roses jeu al fons del cubell de les escombraries, ressignada.

I encara no m’ho crec, però el temps, tic-tac, tic-tac, avança inexorable.
Guardaré en capses de cartró la vida que fins ara era la MEVA vida.
El Sol s’amagarà per sempre. Nous núvols amenacen una pluja imminent.
Sóc, potser més que mai, ama i senyora de l’esdevenidor.
Tot anirà bé, em diuen. I m’ho vull creure. M’ho crec. M’ho he de creure.

Qui li manava a la puta Aglae menjar taronges?

Reiteració

Fa mandra, això de començar un nou any. Tornem-hi amb l’invent de la "cuesta de enero" i amb les rebaixes i amb l’equivocar-se quan poses la data (per cert, no us sona molt malament això del “14 de gener del 10”?) i amb el tornar a calcular quant queda per les properes vacances i amb el què rapid que passa el temps, i amb…

I en un tres i no res tornarem a estar a 1 de gener de l’11. I ja hi tornarem a ser.

Mandra, molta mandra. I aquesta mandra, aquesta apatia, passa factura. Perquè els anys ja comencen a succeir-se massa ràpid com per anar badant. No ens podem deixar portar per cap ritme feixuc, per cap monotonia, per cap deixar per l’endemà el que podíem haver fet avui. Fora, fora la rutina! Fora, fora la comoditat de sempre! Que la gent (que no nosaltres) ja comença a fer cops de cap i a casar-se i a tenir fills i a tenir una vida d’aquella que en diuen "vida normal".

Fem reflexions, llistes dels pros i dels contres de fer-se adult amb majúscules. Ens convencem que l’important és tenir l’esperit jove, però la societat ens empeny a creure que ja està bé de viure com quan anàvem a la facultat, que hem de deixar de sortir tant de festa, i de fumar, i d'ésser llogaters d'un pis precari. Què és això de no tenir hipoteca, ni perspectives de procrear en breu, ni un projecte de futur ben travat? És que encara tenim 20 anys?

No, en tenim gairebé 30. I no és que ens neguem en rodó a assumir la nostra edat. És que potser ningú ens va prevenir que el temps va més ràpid que nosaltres mateixos, que no passa en va, que "podrem tornar a riure però no tornarem a ser joves". I que tal i que qual.

Que, potser, només pot ser, la vida anava de debò. I ningú ens va avisar.



NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

Sense sentits

Què és aquesta manca de pressió sota els dits? Toco, palpo, acaricio, busco, ressegueixo i no trobo res. No hi ha res.
Corda fluixa sense xarxa, moviments suïcides i la dolça sensació del vertigen.
M'embranco en branques impossibles, en cossos que no són, en paraules que no diuen.
I la penyora és una pell que no és meva, solcada d'anys i de panys, de converses pendents i d'udols solitaris.
Un full en blanc que em preocupa si no l'omplo, que m'angoixa quan ho faig.
I dies, i dies, i dies que passen. I gent, i més gent, i més gent que s'escapa.

I un punt. I potser un final.

Flors i violes (Quimi Portet)

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n'hi va amb els ulls plens d'espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l'estiu.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulat
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollesin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l'ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
Flors i violes i xampany.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Apocalipsi

De vegades, el món s'acaba. No hi ha culpables, no hi ha responsabilitats ni danys col·laterals. Simplement, el món s'acaba.
I no sempre estem preparats per a aquesta tragèdia. O per aquesta benedicció, segons amb quin prisma ens ho mirem.

A mi el món se m'acaba quan tanco els ulls després de deixar el llibre a la tauleta de nit i dono les meves reglamentàries tombarelles al llit fins que trobo la quadratura perfecta entre cos i matalàs.
El món se m'acaba quan no trobo les paraules. La por al full en blanc, la conversa absurda, els dies que parlo sola per escoltar-me la veu, quan penjo el telèfon amb la certesa de la buidor. Els punts suspensius... La incomunicació.
Se m'acaba en l'instant concret de l'orgasme, quan sóc capaç de jurar qualsevol cosa i no recordar-me'n ni del meu nom, quan tot es concentra en un punt exacte i tot plegat desapareix. Fins i tot jo.
Se m'acaba quan sento que no sento, quan tot m'és tan indiferent que em faig por i llàstima a la vegada, quan sé que hauria de plorar i no ploro, quan sé que hauria de riure i no ric, quan la vida em llisca per sobre i jo només observo.
El món se m'acaba quan obro la nevera i algú s'ha acabat l'última cervesa, quan perdo un tren per trenta segons de merda, quan he de comprar sabates (cosa que odio) i no en trobo cap que m'agradi, quan un dissabte a la nit no surto i no foten res de bo a la tele.
Se m'acaba i torna a començar quan tu somrius, quan ella respira, quan l'altre sap que no sap res i malgrat això és feliç, quan el del costat fa un petó a l'altra i l'altra sent que no hi ha res més gran a la vida que aquell foc que ara sent.

Se m'acaba el món cada dia, a cada moment. I no sembla que ningú se n'adoni.

L'hora dels gossos

Des de les cinc del matí que en Toby es mor de ganes de pixar, però els seus set anys d'experiència canina i uns quants crits i cops de periòdic li han ensenyat que és millor aguantar-se i esperar que l'imbècil del seu amo es desperti i el tregui a passejar. Com cada matí, fa bots i alegrois quan, a les set i cinc minuts, l'amo li ensenya la corretja i li pregunta, tot xisclant amb una veueta estúpida, si vol sortir al carrer. Si pogués, li contestaria que sí, que es deleix per pixar tots els cantons i pneumàtics de la rodalia i d'ensumar-li el cul a la Dafne, aquella yorkshire pija i estirada que fa que senti desitjos d'arrencar-li el llacet del cap a mossegades i muntar-la una vegada i una altra. En Toby està segur que és de les que es tornen boges amb un petaner com ell, sense pedigree ni educació homologada per cap prestigiosa escola d'ensinistrament.
Mentre aixeca la pota per pixar-se al seu cantó preferit, es troba la Lluna, una bulldog francesa molt simpàtica i amb qui no li importaria gens ni mica tenir una cadellada. L'admira perquè ha aconseguit que la seva mestressa li doni la poteta i perquè no se li han apujat els fums ara que la seva raça està tan de moda. Comenten, entre lladrucs i grunys, el lamentable estat dels parcs de la ciutat. Cada cop és més complicat trobar-ne un amb caques de gos. Abans era molt fàcil saber de la vida dels altres gossos: com es trobaven, si a casa els donaven pinso fastigós o delicioses sobralles, com els anava la vida... Ara, però, els amos s'estan tornant molt "cívics" i, gràcies a efectives campanyes de l'ajuntament, recullen religiosament les deposicions de les seves mascotes. En canvi, els pixats humans, tan poc interessants i poc reveladors, persisteixen.
Encara no han acabat d'acomiadar-se amb la Lluna quan apareix en Satanàs, tot un pitbull digne de llàstima. Com cada matí, els ensenya les dents i posa cara d'assassí mentre el seu amo (un cap-rapat de vint-i-pocs anys) s'estarrufa tot. Saben que en Satanàs és un bon jan, incapaç de mossegar-se ni la seva pròpia cua. Però fa el paper de gos ferotge per no decebre el seu amo, a qui van assegurar que aquella bèstia era una màquina de matar. Pobre Satanàs...
A punt d'entrar a casa amb gairebé totes les seves necessitats satisfetes (avui no s'ha trobat la Dafne), en Toby veu de lluny la Linda. Té catorze anys carregats al seu llom de digna labrador retriever. Canes a dojo, artritis i cataractes, però continua tenint més salut que la seva mestressa, una vídua octogenària a qui els fills van regalar una gosseta dòcil per a que li fes companyia (i, de passada, descarregar-se la consciència per les minses visites que li fan). Amb en Toby han parlat algun cop d'eutanasiar-la, però saben, pel que han escoltat a la consulta del veterinari, que amb els humans això de la mort digna és molt més complicat que amb els gossos. Quina llàstima, tot plegat. La Linda, la seva mestressa... una putada, això de fer-se gran.
En Toby ja és a casa, al seu coixí-llit, amb la galeteta de premi entre les dents. Mentre escolta com el seu amo tanca la porta per anar a treballar, consulta la seva agenda. Té vuit o nou hores de soledat. En lloc de plorar i udolar com quan era petit, decideix que, per començar, es menjarà les sabates noves del gilipolles de l'amo. Les potes de la tauleta del menjador les rosegarà després.

Click! (records d'estiu)

Camí de sirga

Maleïda rata sàvia, listilla, profeta del "jo ja t'ho deia". No és ni la primera ni l'última vegada que em passa, però sempre em fa ràbia haver-me de baixar (literàriament, que no literalment; això és cosa seva) els pantalons davant de ma germana. Feia temps que em burxava amb el fet que, tota una filòloga com jo, no hagués llegit mai Camí de sirga de Jesús Moncada. Per sistema, no faig mai cas a les recomanacions literàries o musicals o el que sigui de Lupe, la meva germana gran. Senzillament per incordiar, per no donar-li la raó que sempre sol tenir.

Quan vaig fer 27 anys, me'l va regalar. Joder, ja hi som. Segur que em torna a passar, vaig pensar. I m'he anat resistint ben bé un any i mig a llegir-lo, amb alguna lectura per sobre que, desmenjada, intentava fer veure que aquest cop Lupe no l'havia encertat. Mal fet, de més alt he caigut.

Fa un parell de setmanes, fastiguejada amb unes oposicions que no s'acaben mai, vaig donar-li una tercera o quarta oportunitat a aquest camí que, a hores d'ara, em té absolutament fascinada. Només cal que digui que encara no l'he acabat de llegir i ja estic calculant el temps prudencial que faré passar abans de gaudir-lo per segon (i no últim) cop. Ara mateix l'estic devorant amb golafreria, sense mesura, amb l'ansietat de llegir més i més que provoquen les grans obres. Vull tornar a llegir-lo per lliscar per sobre de cada paraula, assaborir-lo, fer l'amor amb tots i cadascun dels personatges, redescobrir la poesia que s'amaga en aquesta prosa perfecta, navegar Ebre i història avall. Petonejar la coberta, com sempre faig quan un llibre m'entusiasma.

En fi, que, a dia d'avui, ma germana em canta (punyent com és) una cançó d'anunci que va dient allò de "ya lo sabíaaaa, ya lo sabíaaaaaa!". I jo no puc fer més que respondre-li amb una cançó que canta el gran Pazos a Airbag: "Tú tenías mucha razoooooon, no te hice caaaaasooooo".

Conclusió final: gràcies, mana!!!

Tasta'm

Bitllet senzill, dues zones. Ric-rac, títol validat. L'acompanyo a Sants amb recança; després de tants comiats a l'andana encara se'm fa difícil. Potser cada cop més.
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.

(...Reflexions metaliteràries...)

El guardo a la bossa, per després.

Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.

Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.

Pam.

A cara o creu

Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.

Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.

A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.

No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.

Josep Lluís Aguiló, Llunari

On solíem cridar

Tinc un ganivet i és de plàstic, on hi solia haver metall...

Cridàvem, teníem veu i vot, ens menjàvem el món. Més o menys. Anàvem a concerts del rotllo, a manis arreu del País amb majúscula, bevíem begudes de la terra (ens era igual quina, mentre fos de la terra) i llegíem poesia estirades a la gespa. Encara no traçàvem cap línia concreta i ens plaia autodefinir-nos autosuficients. Portàvem arracades i mocadors, érem les cinc puntes d'un estel. Teníem un bagatge que vam compartir en nits de confessions i cervesa i homes a la finestra. I rèiem.
Rèiem molt.

Deu anys abans d'aquest ara sense edat, érem felices. I ara, malgrat els monstres, seguim aquí, suposo que felices. Ens seguim arriscant. Fem incendis de neu i ens comença a molestar la música massa estrident. Bevem gintònics i escoltem cantautors. Votem a partits a l'esquerra de l'esquerra (malgrat els peròs i les contradiccions de l'edat) i seguim portant arracades i mocadors, tot i que ara ens combinen amb les sabates. Ara l'estel té quatre puntes i costa molt d'ajuntar, però persisteix. I riem, encara riem. Riem molt. Encara que els bagatges particulars s'allunyin del col·lectiu. Continuem sent color d'olor de poma.

Seguim llegint poesia, que és des d'on solíem i des d'on solem cridar, encara.

Al meu voltant

El cendrer a mig omplir (o a mig buidar, segons qui s'ho miri) i una cigarreta que hi fumeja. Apunts i llibres per tot arreu, presències acusadores de l'esdevenidor.
Una cançó que es fa encara més preciosa amb una nova textura (gràcies, Yeral).

I pluja al carrer. I pluja dins de casa. I pluja que plou.

Bruixes que no es pentinen, sol i de dol i amb vetusta gonella. I, entre l'heura i la brida, faig ziga-zagues amb l'aigua del desglaç.

Embolics als cabells i una cicatriu, estigma de les nits que no van ser. Records que s'esmunyen i tornen, i se'n van, i retornen, i se'n van. I retornen. Un rellotge sense manetes (o amb massa manetes, segons qui s'ho miri).

Tic-tac.

Una jaqueta abandonada al racó més impensat que vigilo des del meu confortable seient de mera observadora. I aquella olor que em transporta a altres vides.

Flors que no han de fer maig i que em roben la calma, que m'usurpen el tron que havia guanyat després de mil croades al sol.

Un mirall de metall que em posa els peus a terra, que m'obre els ulls i l'ànima, que sap dels graons amb els que ensopego mil vegades i més. Un mirall de metall que no permetré que se'm trenqui mai.

I unes ales que no m'acaben de sortir del tot.

Tic-tac.

La dona no-normal

Doncs jo, Mitall, també em llevo més d'hora del que voldria però no em lamento, que és molt poc original. Sóc una dona poc normal, "atípica", com m'agrada autoproclamar-me. Sóc independent, autosuficient i cosmopolita. No em maquillo perquè encara sóc jove, no tinc arrugues ni bosses sota els ulls; deixo els cosmètics per quan el mirall em decebi. Els meus talons d'agulla trepitgen amb la força de qui se sap lliure, capdavantera d'una societat decadentment global. I no em dóna la gana de somriure als qui em trepitgen al metro, que mirin per on van com jo faig. Increpo els paletes que em llencen floretes obscenes des de les bastides, ara que encara em miren el cul quan passo. Convido a cafès o pago a mitges, que per alguna cosa sóc superfeminista i superautosuficient. No faig caigudes d'ulls, faig que els homes caiguin al meu llit, perquè em sé sexy i irresistible, perquè sóc una dona alliberada i llibertina. M'encanta dormir cada nit amb un home o allitar-me sola quan em plau. M'agrada comentar, com qui no vol la cosa, que no em casaré mai i que potser seré mare soltera. Sóc independent i cosmopolita, tota una dona del segle XXI. Al gimnàs faig pilates o ioga, que fa més cool que l'spinning. I prenc antidepressius i vaig al psicòleg, però només per demostrar-li al món que també tinc les meves febleses. Sóc original, desmesurada, inquietant, poc convencional. Estic encantada de conéixer-me.

El que no li dic a ningú, Mitall, és que em maquillo d'amagat, que assajo caigudes d'ull al mirall i que somio amb una caseta amb jardí als afores, amb marit, nens i un gos de raça (bulldog francès, si pot ser). No li diguis a ningú, Mitall, que sóc més normal del que voldria.

I que, a sobre, escric amb totes les majúscules...