Em confesso pecadora, incauta i poc original. Jo també penjo la meva vida privada a la xarxa, tot i els peròs, tot i les advertències. Tots plegats som víctimes i usuaris a contracor d'una tecnologia que potser ja està superant altres límits. I la veritat és que comença a fer molta por.
Reconec que vaig trigar bastant a moure'm pels fils invisibles d'internet. En part, per mandra, en part pel fet de pertànyer a una generació que va començar a sentir a parlar de la secta, perdó, de la xarxa, a una edat relativament avançada. En qualsevol cas, el fet és que a dia d'avui no puc viure sense mirar el meu blog, el correu electrònic, el puto féisbuc...
Al principi semblava una eina innocent, que afavoria la comunicació entre les persones i que escurçava distàncies. Em vaig resignar a obrir una bústia virtual i a deixar d'olorar la carta escrita, tan plena de tinta i de sentiments. D'acord, era més pràctic, a la penya li feia menys mandra expressar-se a través d'un teclat.
No vaig caure en la temptació del fotolog, però sí del blog. I la veritat és que no me'n penedeixo. M'ha permès tornar a escriure (perdre-li una mica la por al full en blanc), conéixer gent i descobrir noves perspectives de les persones que ja formaven part de la meva vida. M'agrada el blog, és el més aproximat als diaris personals que escrivia quan era joveneta.
Però això del facebook... ja són figues d'un altre paner. La idea semblava amistosa, no tenia el rerafons que ha anat adquirint en poc temps. Penjar fotos, veure l'excursió que va fer el teu amic o amiga l'altre dia i trobar persones que vas conéixer fa mil anys. Entranyable, no? Doncs no. A dia d'avui, la gent ja gairebé no penja fotos. Es dedica a afegir-se a grups cada cop més surrealistes i a escriure al "muro" i llegir el "muro" dels altres i a saber més coses de les que necessita saber d'una persona que ni tan sols coneix. Feu la prova: podeu seguir la vida d'algú a través d'aquest invent infernal.
A més, jo penjo les fotos que vull, però ningú m'assegura que la meva amiga no trobarà divertidíssima aquella foto en la que vaig borratxa fins al moll de l'os i que val la pena que el món la vegi. I ja hi som. Intimitat violada, exposada a tot aquell que la vulgui veure.
Ara es veu que les empreses de selecció de personal consulten el facebook a l'hora de triar un candidat. Que els lladres i/o segrestadors ho tenen cada cop més fàcil. Que els qui remenen les cireres poden veure quins són els nostres gustos i inquietuds, que tenen una pel·lícula perfecta de tots nosaltres i que ja saben com manegar-nos millor. I ho saben i ho veuen i se n'aprofiten perquè nosaltres donem el nostre consentiment. Aterridor.
L'altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar molt. Un adolescent li va dir a un altre: "No t'agregaré!". Era una amenaça actualitzada del "ya no te ajunto" de la meva infantesa. Doncs no m'agreguis. L'altre adolescent (el no agregat) hauria d'estar agraït per no entrar a aquest cercle viciós i pervers que es va creant mica en mica. Però es va sentir refusat.
Quanta tristor.
divendres, 20 de febrer del 2009
dilluns, 16 de febrer del 2009
No et passis ni un pèl
No m'agrades prou. No és res personal, no et pensis. Ja saps que en tinc d'altres, molts, i que no els arrenco de la meva vida amb tanta insistència com ho faig amb tu. Sé que et sents a gust amb el meu cos, que t'agrada lliscar per la meva esquena. Però això nostre s'ha d'acabar.
Ja no recordo ni quant temps fa que et vaig veure per primer cop. Més que veure't (tu sempre has estat discret amb mi) et vaig notar. Tocar-te era una sensació nova i desconeguda que m'eriçava el capciró dels dits. No me'n podia avenir, estàvem junts! Vaig saber de seguida que formaves part de mi i que, provablement, la nostra relació s'allargaria anys i panys. Al principi em vas fer gràcia, mai havia conegut ningú com tu. Eres... no sé com dir-ho, entranyable, especial, diferent. Únic.
Mica en mica, i com passa amb la majoria de relacions, vaig començar a veure les teves mancances. Les petites coses que al principi em feien gràcia es van convertir en defectes que em treien de polleguera. A més, de vegades em feies mal. Tu potser no n'ets conscient, però sovint tibaves massa el fil que ens mantenia junts.
El primer cop que et vaig treure de la meva vida va ser molt dolorós. Va ser només un moment, molt breu, que vaig percebre etern. Em va fer mal, però ja estava fet. Ja no hi eres. I em vaig sentir alliberada.
Però vas tornar. I t'he arrencat de mi un i mil cops, però sempre acabes tornant. Amb forces renovades, amb més ganes de quedar-t'hi. I jo et tolero un temps. Deixo que et facis il·lusions, que et sentis créixer en mi, que pensis que aquest cop és el definitiu. Però sempre t'acabo engegant. I continuaré fent-ho.
Ahir et vaig arrencar per enèsima vegada. Encara et veig, t'he dipositat al cendrer on apago una cigarreta rere l'altra. Et miro i em meravello. Com pot ser que em creixi un pèl a l'esquena tan llarg i sempre al mateix lloc?
Ja no recordo ni quant temps fa que et vaig veure per primer cop. Més que veure't (tu sempre has estat discret amb mi) et vaig notar. Tocar-te era una sensació nova i desconeguda que m'eriçava el capciró dels dits. No me'n podia avenir, estàvem junts! Vaig saber de seguida que formaves part de mi i que, provablement, la nostra relació s'allargaria anys i panys. Al principi em vas fer gràcia, mai havia conegut ningú com tu. Eres... no sé com dir-ho, entranyable, especial, diferent. Únic.
Mica en mica, i com passa amb la majoria de relacions, vaig començar a veure les teves mancances. Les petites coses que al principi em feien gràcia es van convertir en defectes que em treien de polleguera. A més, de vegades em feies mal. Tu potser no n'ets conscient, però sovint tibaves massa el fil que ens mantenia junts.
El primer cop que et vaig treure de la meva vida va ser molt dolorós. Va ser només un moment, molt breu, que vaig percebre etern. Em va fer mal, però ja estava fet. Ja no hi eres. I em vaig sentir alliberada.
Però vas tornar. I t'he arrencat de mi un i mil cops, però sempre acabes tornant. Amb forces renovades, amb més ganes de quedar-t'hi. I jo et tolero un temps. Deixo que et facis il·lusions, que et sentis créixer en mi, que pensis que aquest cop és el definitiu. Però sempre t'acabo engegant. I continuaré fent-ho.
Ahir et vaig arrencar per enèsima vegada. Encara et veig, t'he dipositat al cendrer on apago una cigarreta rere l'altra. Et miro i em meravello. Com pot ser que em creixi un pèl a l'esquena tan llarg i sempre al mateix lloc?
dissabte, 7 de febrer del 2009
3.650 dies
Ja fa deu anys que va morir Carles Sabater.
Llavors tenia gairebé 18 anys i feia COU. Era una adolescent bastant típica, potser massa melangiosa i depressiva, però això encara era atribuïble a l'edat. Plorava sovint i sentia el pes del món a les meves espatlles.
Havia tingut algun que altre rotllet de nit etíl·lica i festa major, però mai cap relació mínimament seriosa. I em delia per tenir-ne alguna. Recordo una ànsia hiperbòlica de donar i rebre amor, de sentir-me estimada.
No és que m'agradés estudiar però me'n sortia força bé (típica alumna notable però no prou excel·lent). Encara no sabia què estudiar i la contrarellotge de la selectivitat avançava. La filologia ni m'havia passat pel cap. I m'hagués recargolat de riure si algú m'hagués pronosticat aquest meu futur docent.
Vestia amb texans i jerseis amples, mocadors i bufandes al coll, lents de contacte. M'encantaven les llunes i el color lila. Arracades i penjolls.
Començava a deixar enrere el vodka amb llimona per trobar el gust amarg de la cervesa, flirtejava amb el cannabis i llegia Isabel Allende.
Perfilava les amistats que encara conservo i n'eliminava de supèrflues. A 17 anys la gent canvia i no sempre s'emmotlla al teu motlle.
Escrivia amb fal·lera, la vida em fluïa a través del bolígraf i encara no em feien por les regles morfo-lexico-sintàctiques ni el full en blanc. Tenia un diari personal i un munt de pàgines mullades. Em sentia escriptora...
I començava a substituir les músiques antigues per d'altres més acords amb la nova jo que començava a respirar. Sau ja formava part de la meva recent i superada primera joventud quan va morir Carles Sabater. Sonarà molt tòpic, però amb ell va acabar la meva adolescència. Llavors ho vaig percebre així. I no em fa vergonya reconéixer que vaig plorar. Per ell i pel que moria en mi.
Uns mesos després, vaig començar el llarg viatge que m'ha menat fins aquí, deu anys més tard. Sé que la dona que sóc ara ve, en gran part, d'aquells temps. Enriquida amb tota la rèmora que se m'acumula indefectiblement, però conscient dels meus orígens.
I sóc feliç de ser on sóc.
Em sorprèn la velocitat amb què han passat aquests 3.650 dies de la petita i meva, mevíssima vida. No m'agradaria, ni de conya, tornar a tenir 18 anys. Però, de vegades, la nostàlgia em burxa i em recorda que un dia els vaig tenir. I que tampoc s'hi estava tan malament.
Llavors tenia gairebé 18 anys i feia COU. Era una adolescent bastant típica, potser massa melangiosa i depressiva, però això encara era atribuïble a l'edat. Plorava sovint i sentia el pes del món a les meves espatlles.
Havia tingut algun que altre rotllet de nit etíl·lica i festa major, però mai cap relació mínimament seriosa. I em delia per tenir-ne alguna. Recordo una ànsia hiperbòlica de donar i rebre amor, de sentir-me estimada.
No és que m'agradés estudiar però me'n sortia força bé (típica alumna notable però no prou excel·lent). Encara no sabia què estudiar i la contrarellotge de la selectivitat avançava. La filologia ni m'havia passat pel cap. I m'hagués recargolat de riure si algú m'hagués pronosticat aquest meu futur docent.
Vestia amb texans i jerseis amples, mocadors i bufandes al coll, lents de contacte. M'encantaven les llunes i el color lila. Arracades i penjolls.
Començava a deixar enrere el vodka amb llimona per trobar el gust amarg de la cervesa, flirtejava amb el cannabis i llegia Isabel Allende.
Perfilava les amistats que encara conservo i n'eliminava de supèrflues. A 17 anys la gent canvia i no sempre s'emmotlla al teu motlle.
Escrivia amb fal·lera, la vida em fluïa a través del bolígraf i encara no em feien por les regles morfo-lexico-sintàctiques ni el full en blanc. Tenia un diari personal i un munt de pàgines mullades. Em sentia escriptora...
I començava a substituir les músiques antigues per d'altres més acords amb la nova jo que començava a respirar. Sau ja formava part de la meva recent i superada primera joventud quan va morir Carles Sabater. Sonarà molt tòpic, però amb ell va acabar la meva adolescència. Llavors ho vaig percebre així. I no em fa vergonya reconéixer que vaig plorar. Per ell i pel que moria en mi.
Uns mesos després, vaig començar el llarg viatge que m'ha menat fins aquí, deu anys més tard. Sé que la dona que sóc ara ve, en gran part, d'aquells temps. Enriquida amb tota la rèmora que se m'acumula indefectiblement, però conscient dels meus orígens.
I sóc feliç de ser on sóc.
Em sorprèn la velocitat amb què han passat aquests 3.650 dies de la petita i meva, mevíssima vida. No m'agradaria, ni de conya, tornar a tenir 18 anys. Però, de vegades, la nostàlgia em burxa i em recorda que un dia els vaig tenir. I que tampoc s'hi estava tan malament.
dilluns, 26 de gener del 2009
Imperatius
Diguem'm coses que encara no sàpiga. Confessa'm els teus pecats i deixa'm redimir-los amb un glop de fum. Porta'm les onades dels estius que no hem viscut. Recolza't en la meva crossa, és tant o més segura que la teva. Endolceix els meus vespres amb xiuxiuejos a cau d'orella. Explica'm els contes que t'agradaven quan encara no sabies que la vida era açò. Acaricia'm suaument el cor, que el temps me l'ha fet aspre. Canta'm un altre cop la nostra cançó, però canvia la lletra, que ja se'm fa repetitiva. Esgota l'aigua de la meva font, provoca'm una sequera d'abast inimaginable! Dibuixa'm els llavis amb poemes de versos blancs. Fes-me renèixer de la cendra del teu fènix i no em passis factura, que ja t'ho pagaré.
Ordena'm, suplica'm, exigeix-me, obliga'm, demana'm, implora'm, subordina'm.
Impera'm!
Ordena'm, suplica'm, exigeix-me, obliga'm, demana'm, implora'm, subordina'm.
Impera'm!
dimecres, 21 de gener del 2009
dilluns, 19 de gener del 2009
El jo poètic
En el desordre dels meus calaixos, hi trobaràs infinites bagatel·les, entrades de concert i algun que altre condó caducat. Com ja saps, mai els endreço, hi entaforo el passat per endolcir-lo més endavant i torturar el present.
El meu cap, un garbuig de paraules a mig dir i pensaments a mitges tintes, és un caos que es reordena amb una dosi de terrena realitat.
No em busquis pels camins fàcils, em plau passejar per sendes inhòspites i escalar parets impossibles. Sóc el caminant i el mur.
Al meu llit, hi dormen la verge més pura i la puta més indecent en perfecta harmonia.
Em dic i em desdic amb la mateixa facilitat amb què canvio d'aparença, sóc la lluna. I si faig el ple, no el fa la meva pena, que me la bec amb vi.
Et vendré fum si m'ho demanes, però et cobraré cares les veritats. No intentis saber-ho tot de mi. Ni tan sols jo ho sé.
El meu cap, un garbuig de paraules a mig dir i pensaments a mitges tintes, és un caos que es reordena amb una dosi de terrena realitat.
No em busquis pels camins fàcils, em plau passejar per sendes inhòspites i escalar parets impossibles. Sóc el caminant i el mur.
Al meu llit, hi dormen la verge més pura i la puta més indecent en perfecta harmonia.
Em dic i em desdic amb la mateixa facilitat amb què canvio d'aparença, sóc la lluna. I si faig el ple, no el fa la meva pena, que me la bec amb vi.
Et vendré fum si m'ho demanes, però et cobraré cares les veritats. No intentis saber-ho tot de mi. Ni tan sols jo ho sé.
dijous, 15 de gener del 2009
Premi!
EL FILÒLEG
Vés-te’n de casa, dona, o segueix els meus hàbits:
de Curi, Numa o Taci no en tinc res.
M’agrada que les nits s’allarguin copa a copa:
tu al cap d’un sol got d’aigua ja ets al llit.
Tu vols la fosca: jo, la llum per testimoni
dels jocs i la rendició dels flancs.
Et cobreixes amb túniques, sostens i roba trista:
nua, per mi, cap noia no hi jeu prou.
M’agraden els petons de les tórtores tendres:
tu me’ls fas com a l’àvia al matí.
No ajudes amb la veu, ni amb els dits, ni movent-te,
és com si consagressis vi i encens:
es masturbaven els esclaus rere les portes
quan sobre Hèctor la dona anava al trot,
i, encara que ronqués Ulisses, mai la púdica
Penèlope no la hi deixava anar.
Em negues el teu cul: el donà a Grac Cornèlia,
Pòrcia a Brutus, Júlia a Pompeu;
abans que Ganimedes fos el servent de Júpiter,
Juno ocupà pel déu el lloc del noi.
Si vols severitat, ja pots ser una Lucrècia
tot el dia; de nit, vull una Lais.
No m'esperava descobrir Jordi Cornudella on l'he descobert. Avui he anat a un espectacle de música i poesia a càrrec de Gerard Quintana amb els meus alumnes. Recomano encaridament aquesta encertada proposta del Transeduca a tots el col·legues professors, però adverteixo que són indispensables dues coses: que els alumnes siguin grandets (preferiblement de batxillerat) i que es faci un treball previ a l'aula. Quintana fa la resta. Jo, que normalment he assistit i patit amb els meus deixebles algun que altre espectacle del Transeduca, en aquest cas em trec el barret. El cantant ens explica, tot parlant-nos de la Història recent de Catalunya, la relació indestriable entre la música i la poesia.
Tot i que la base teòrica és extensa i domina gairebé l'hora i mitja que dura l'acte (sincerament, m'esperava més cançons i poemes), tant a mi com als meus alumnes se'ns ha fet curt. I això, tenint en compte el bellugueig hormonal dels 17 anys i la poca predisposició a escoltar (sumat a una brevíssima memòria històrica, a una al·lèrgia endèmica a tot allò que sona a poesia i a uns gustos musicals diametralment oposats als meus), em dóna una sensació de dolcíssima victòria. Els ha agradat, han après, s'han emocionat. Què més puc demanar?
M'encanta descobrir poetes. El darrer poema que ens ha musicat Gerard Quintana ha estat "Mataró-Llavaneres", que tot usuari de laputarenfe i qualsevol ciutadà emprenyat amb la societat buròcrata que ens toca viure s'ha de saber de memòria. Jordi Cornudella, tota una troballa. Aquest ha estat el meu premi.
P.S. Perdó per aquest post tan pedagògic. De vegades peco de docent...
Vés-te’n de casa, dona, o segueix els meus hàbits:
de Curi, Numa o Taci no en tinc res.
M’agrada que les nits s’allarguin copa a copa:
tu al cap d’un sol got d’aigua ja ets al llit.
Tu vols la fosca: jo, la llum per testimoni
dels jocs i la rendició dels flancs.
Et cobreixes amb túniques, sostens i roba trista:
nua, per mi, cap noia no hi jeu prou.
M’agraden els petons de les tórtores tendres:
tu me’ls fas com a l’àvia al matí.
No ajudes amb la veu, ni amb els dits, ni movent-te,
és com si consagressis vi i encens:
es masturbaven els esclaus rere les portes
quan sobre Hèctor la dona anava al trot,
i, encara que ronqués Ulisses, mai la púdica
Penèlope no la hi deixava anar.
Em negues el teu cul: el donà a Grac Cornèlia,
Pòrcia a Brutus, Júlia a Pompeu;
abans que Ganimedes fos el servent de Júpiter,
Juno ocupà pel déu el lloc del noi.
Si vols severitat, ja pots ser una Lucrècia
tot el dia; de nit, vull una Lais.
No m'esperava descobrir Jordi Cornudella on l'he descobert. Avui he anat a un espectacle de música i poesia a càrrec de Gerard Quintana amb els meus alumnes. Recomano encaridament aquesta encertada proposta del Transeduca a tots el col·legues professors, però adverteixo que són indispensables dues coses: que els alumnes siguin grandets (preferiblement de batxillerat) i que es faci un treball previ a l'aula. Quintana fa la resta. Jo, que normalment he assistit i patit amb els meus deixebles algun que altre espectacle del Transeduca, en aquest cas em trec el barret. El cantant ens explica, tot parlant-nos de la Història recent de Catalunya, la relació indestriable entre la música i la poesia.
Tot i que la base teòrica és extensa i domina gairebé l'hora i mitja que dura l'acte (sincerament, m'esperava més cançons i poemes), tant a mi com als meus alumnes se'ns ha fet curt. I això, tenint en compte el bellugueig hormonal dels 17 anys i la poca predisposició a escoltar (sumat a una brevíssima memòria històrica, a una al·lèrgia endèmica a tot allò que sona a poesia i a uns gustos musicals diametralment oposats als meus), em dóna una sensació de dolcíssima victòria. Els ha agradat, han après, s'han emocionat. Què més puc demanar?
M'encanta descobrir poetes. El darrer poema que ens ha musicat Gerard Quintana ha estat "Mataró-Llavaneres", que tot usuari de laputarenfe i qualsevol ciutadà emprenyat amb la societat buròcrata que ens toca viure s'ha de saber de memòria. Jordi Cornudella, tota una troballa. Aquest ha estat el meu premi.
P.S. Perdó per aquest post tan pedagògic. De vegades peco de docent...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
