Diguem'm coses que encara no sàpiga. Confessa'm els teus pecats i deixa'm redimir-los amb un glop de fum. Porta'm les onades dels estius que no hem viscut. Recolza't en la meva crossa, és tant o més segura que la teva. Endolceix els meus vespres amb xiuxiuejos a cau d'orella. Explica'm els contes que t'agradaven quan encara no sabies que la vida era açò. Acaricia'm suaument el cor, que el temps me l'ha fet aspre. Canta'm un altre cop la nostra cançó, però canvia la lletra, que ja se'm fa repetitiva. Esgota l'aigua de la meva font, provoca'm una sequera d'abast inimaginable! Dibuixa'm els llavis amb poemes de versos blancs. Fes-me renèixer de la cendra del teu fènix i no em passis factura, que ja t'ho pagaré.
Ordena'm, suplica'm, exigeix-me, obliga'm, demana'm, implora'm, subordina'm.
Impera'm!
dilluns, 26 de gener del 2009
dimecres, 21 de gener del 2009
dilluns, 19 de gener del 2009
El jo poètic
En el desordre dels meus calaixos, hi trobaràs infinites bagatel·les, entrades de concert i algun que altre condó caducat. Com ja saps, mai els endreço, hi entaforo el passat per endolcir-lo més endavant i torturar el present.
El meu cap, un garbuig de paraules a mig dir i pensaments a mitges tintes, és un caos que es reordena amb una dosi de terrena realitat.
No em busquis pels camins fàcils, em plau passejar per sendes inhòspites i escalar parets impossibles. Sóc el caminant i el mur.
Al meu llit, hi dormen la verge més pura i la puta més indecent en perfecta harmonia.
Em dic i em desdic amb la mateixa facilitat amb què canvio d'aparença, sóc la lluna. I si faig el ple, no el fa la meva pena, que me la bec amb vi.
Et vendré fum si m'ho demanes, però et cobraré cares les veritats. No intentis saber-ho tot de mi. Ni tan sols jo ho sé.
El meu cap, un garbuig de paraules a mig dir i pensaments a mitges tintes, és un caos que es reordena amb una dosi de terrena realitat.
No em busquis pels camins fàcils, em plau passejar per sendes inhòspites i escalar parets impossibles. Sóc el caminant i el mur.
Al meu llit, hi dormen la verge més pura i la puta més indecent en perfecta harmonia.
Em dic i em desdic amb la mateixa facilitat amb què canvio d'aparença, sóc la lluna. I si faig el ple, no el fa la meva pena, que me la bec amb vi.
Et vendré fum si m'ho demanes, però et cobraré cares les veritats. No intentis saber-ho tot de mi. Ni tan sols jo ho sé.
dijous, 15 de gener del 2009
Premi!
EL FILÒLEG
Vés-te’n de casa, dona, o segueix els meus hàbits:
de Curi, Numa o Taci no en tinc res.
M’agrada que les nits s’allarguin copa a copa:
tu al cap d’un sol got d’aigua ja ets al llit.
Tu vols la fosca: jo, la llum per testimoni
dels jocs i la rendició dels flancs.
Et cobreixes amb túniques, sostens i roba trista:
nua, per mi, cap noia no hi jeu prou.
M’agraden els petons de les tórtores tendres:
tu me’ls fas com a l’àvia al matí.
No ajudes amb la veu, ni amb els dits, ni movent-te,
és com si consagressis vi i encens:
es masturbaven els esclaus rere les portes
quan sobre Hèctor la dona anava al trot,
i, encara que ronqués Ulisses, mai la púdica
Penèlope no la hi deixava anar.
Em negues el teu cul: el donà a Grac Cornèlia,
Pòrcia a Brutus, Júlia a Pompeu;
abans que Ganimedes fos el servent de Júpiter,
Juno ocupà pel déu el lloc del noi.
Si vols severitat, ja pots ser una Lucrècia
tot el dia; de nit, vull una Lais.
No m'esperava descobrir Jordi Cornudella on l'he descobert. Avui he anat a un espectacle de música i poesia a càrrec de Gerard Quintana amb els meus alumnes. Recomano encaridament aquesta encertada proposta del Transeduca a tots el col·legues professors, però adverteixo que són indispensables dues coses: que els alumnes siguin grandets (preferiblement de batxillerat) i que es faci un treball previ a l'aula. Quintana fa la resta. Jo, que normalment he assistit i patit amb els meus deixebles algun que altre espectacle del Transeduca, en aquest cas em trec el barret. El cantant ens explica, tot parlant-nos de la Història recent de Catalunya, la relació indestriable entre la música i la poesia.
Tot i que la base teòrica és extensa i domina gairebé l'hora i mitja que dura l'acte (sincerament, m'esperava més cançons i poemes), tant a mi com als meus alumnes se'ns ha fet curt. I això, tenint en compte el bellugueig hormonal dels 17 anys i la poca predisposició a escoltar (sumat a una brevíssima memòria històrica, a una al·lèrgia endèmica a tot allò que sona a poesia i a uns gustos musicals diametralment oposats als meus), em dóna una sensació de dolcíssima victòria. Els ha agradat, han après, s'han emocionat. Què més puc demanar?
M'encanta descobrir poetes. El darrer poema que ens ha musicat Gerard Quintana ha estat "Mataró-Llavaneres", que tot usuari de laputarenfe i qualsevol ciutadà emprenyat amb la societat buròcrata que ens toca viure s'ha de saber de memòria. Jordi Cornudella, tota una troballa. Aquest ha estat el meu premi.
P.S. Perdó per aquest post tan pedagògic. De vegades peco de docent...
Vés-te’n de casa, dona, o segueix els meus hàbits:
de Curi, Numa o Taci no en tinc res.
M’agrada que les nits s’allarguin copa a copa:
tu al cap d’un sol got d’aigua ja ets al llit.
Tu vols la fosca: jo, la llum per testimoni
dels jocs i la rendició dels flancs.
Et cobreixes amb túniques, sostens i roba trista:
nua, per mi, cap noia no hi jeu prou.
M’agraden els petons de les tórtores tendres:
tu me’ls fas com a l’àvia al matí.
No ajudes amb la veu, ni amb els dits, ni movent-te,
és com si consagressis vi i encens:
es masturbaven els esclaus rere les portes
quan sobre Hèctor la dona anava al trot,
i, encara que ronqués Ulisses, mai la púdica
Penèlope no la hi deixava anar.
Em negues el teu cul: el donà a Grac Cornèlia,
Pòrcia a Brutus, Júlia a Pompeu;
abans que Ganimedes fos el servent de Júpiter,
Juno ocupà pel déu el lloc del noi.
Si vols severitat, ja pots ser una Lucrècia
tot el dia; de nit, vull una Lais.
No m'esperava descobrir Jordi Cornudella on l'he descobert. Avui he anat a un espectacle de música i poesia a càrrec de Gerard Quintana amb els meus alumnes. Recomano encaridament aquesta encertada proposta del Transeduca a tots el col·legues professors, però adverteixo que són indispensables dues coses: que els alumnes siguin grandets (preferiblement de batxillerat) i que es faci un treball previ a l'aula. Quintana fa la resta. Jo, que normalment he assistit i patit amb els meus deixebles algun que altre espectacle del Transeduca, en aquest cas em trec el barret. El cantant ens explica, tot parlant-nos de la Història recent de Catalunya, la relació indestriable entre la música i la poesia.
Tot i que la base teòrica és extensa i domina gairebé l'hora i mitja que dura l'acte (sincerament, m'esperava més cançons i poemes), tant a mi com als meus alumnes se'ns ha fet curt. I això, tenint en compte el bellugueig hormonal dels 17 anys i la poca predisposició a escoltar (sumat a una brevíssima memòria històrica, a una al·lèrgia endèmica a tot allò que sona a poesia i a uns gustos musicals diametralment oposats als meus), em dóna una sensació de dolcíssima victòria. Els ha agradat, han après, s'han emocionat. Què més puc demanar?
M'encanta descobrir poetes. El darrer poema que ens ha musicat Gerard Quintana ha estat "Mataró-Llavaneres", que tot usuari de laputarenfe i qualsevol ciutadà emprenyat amb la societat buròcrata que ens toca viure s'ha de saber de memòria. Jordi Cornudella, tota una troballa. Aquest ha estat el meu premi.
P.S. Perdó per aquest post tan pedagògic. De vegades peco de docent...
dijous, 18 de desembre del 2008
1r trimestre: profes 1 - alumnes 0
Companys i companyes profes, hem guanyat! De moment...
He sobreviscut a mil batalles. L'enemic m'assetjava, em posava contra les cordes i cada dia avançava una mica més. La trinxera no era prou gran per a tants atacs. Bel·ligerant, l'exèrcit contrari minava les meves ganes de seguir endavant i qualsevol esperança de victòria.
Però per finalment he guanyat la guerra. No ha estat gens fàcil. Gens. He perdut molts soldats, he esmerçat nombroses estratègies, m'hi he deixat la pell i els somriures. Gairebé hi perdo la vida. No m'enorgulleixo dels caiguts, m'inspiren llàstima. Però eren ells o jo.
Malgrat tot, ha valgut la pena. El triomf s'assaboreix des de la distància, amb l'enemic encara ensangonat i demanant clemència. Sé que tornarà, que em brindarà noves lluites, inimaginables combats. Però estaré preparada. Ja em conec les seves mancances, els talons d'Aquil·les més ocults, els forats del seu sedàs. I també les seves armes més potents, el seu modus operandi, els racons on s'amaga. Ara ja el conec. No em tornarà a sorprendre.
S'acosta una treva. La respectarem, tant l'enemic com jo. Ens oblidarem de les batalles, dels ferits, de la sang. Somiarem amb tractats de pau i coloms amb pomells d'olivera. Però vindrà un altre gener. I tornarà la guerra.
diumenge, 30 de novembre del 2008
La guerra d'Agustinet
Agustinet tenia divuit anys i un dia quan va pujar a aquell furgó. L'envoltaven tot de joves del seu poble, alguns encara nens. Sempre recordaria els ulls plorosos de sa mare i aquell fred que li sortia de dins i que mai més l'abandonaria.
No sabia ni llegir ni escriure, ni falta que li feia. La vida d'un llaurador era dura però senzilla. Les lletres, per als advocats i els metges. La terra no coneix més alfabet que el de l'aigua i el del sol. I amb això, Agustinet ja en tenia prou. Sabia distingir perfectament entre el bé i el mal, però no entre allò que en deien les dretes i les esquerres. La política, per als qui volen governar.
La guerra, aquella guerra tan èpica i tan plena d'herois, el va engrapar tot just quan començava a viure. Aquella guerra que ens expliquen i que sembla que, finalment i amb molts mèrits, van guanyar sentimentalment els perdedors. Sense saber com ni perquè, sense entendre per qui ni contra qui, Agustinet es va trobar amb un fusell entre les màns i molta por per empassar.
A la trinxera del davant, més ulls joves, tan plens de pànic i d'estupefacció com els d'ell. Nois joves, potser amics seus, qui sap si germans. Un crit anunciava el començament de la batalla. Córrer, només córrer i disparar. I que la bala anés a parar on fos. Potser, si la mala sort ho volia, a l'esquena d'un company. No sabien lluitar. Eren només llauradors que no entenien de lletres ni de guerra. Nois, gairebé nens, que no es sabien ni les consignes ni els himnes ni el motiu de tanta gana i tant de fred.
Brunete, Saragossa i l'Ebre. Després, dos anys a Lugo, tancat en una absurda presó. Això és tot el que va veure del món Agustinet. En acabar el malson, mai més va sortir del poble. On s'està millor que a casa?
Aquesta és la guerra d'Agustinet. No té res de romàntic, res d'heroic, res que es pugui convertir en una d'aquelles històries de rojos valents que lluitaven per uns ideals justos i necessaris. És la guerra d'uns titelles de les circumstàncies, del destí, de la Història amb majúscules. La guerra dels qui mai es parla. La guerra dels oblidats.
Va tornar al poble, es va casar, va tenir fills i néts. Però no puc dir que Agustinet, el meu avi, fos un home feliç. Jo crec que mai ho va ser. De la guerra no en parlava. Només explicava, amb un mig somriure amarg, que els primers dies al front no tenien gairebé equipament. Després de les primeres batalles, cada soldat tenia un parell de fusells, bótes, cantimplores i flassades de sobres.
I, en el deliri de la mort, Agustinet no cridava a la seva mare com fan la majoria de moribunds. Ell, incansable, només repetia: "Fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred..."
divendres, 21 de novembre del 2008
7 a.m. B2 (exterior)
Surto de casa amb la cigarreta de l'esmorzar encara encesa. Apresso el pas, no vull perdre el bus ni haver de córrer rere seu. A les 7 del matí, els carrers de Malapell tot just estan acabats de posar. Encara hi ha els escombriaires i les seves maquinotes de raspalls giratoris i aigua a raig. A la tardor se'ls gira feina, massa arbres que es despullen. Gent amb lleganyes, gossos que passegen els seus amos. Fred. Encara és negra nit.
El B2 arriba més o menys puntual; el tràfic d'aquestes hores li facilita la feina. Valido el bitllet, ric-ric, ric-ric; títol esgotat. Emprenem una ruta que ja em sé de memòria. Enfilem l'avinguda dels Bàrbars, llarga i plena de semàfors. Somric, com cada matí, amb el rètol de la llar d'infants "El petit Kiwi". Em fa gràcia. A la plaça de la Creu hi ha una dona oriental fent tai-xi. El Mercaxona d'una mica més avall ja té els llums oberts. Suposo que deu ser ple de nois i noies joves carregats de son i d'embalums, reomplint les prestatgeries d'hacendados i deliplusos.
Després de l'alliberament de vermells i verds, per la carretera de Barna, el B2 vola. Vent que s'escola per les escletxes de les portes i que em posa la pell de gallina.
Arribem a Cardanyola. Polígons industrials i el pont que creua un riu. Encara no tinc clar si és el Besós o el Ripoll. Els meandres, tant del riu com del bus, em confonen. Comença a fer-se clar, orgia d'ataronjats, grocs i violetes. I una lluna enorme.
Carrers i més carrers. Urbanitzacions. No entenc l'estructura urbanística de Cardanyola. L'mp3 posa la banda sonora, darrerament incesant. Hauria de canviar-ne la música, se'm comença a fer monòtona, pesada. Però no tinc servidors disponibles a la mula.
Passo per la comissaria on vaig denunciar el pressumpte robatori de la meva cartera, just quan m'acabava d'instal·lar a Malapell. Dues ànimes amigues m'hi van acompanyar i em reptaven a parlar en català als munipes. Torno a somriure. Va ser una època feliç.
El B2 continua fent giragonses per la ciutat. Arribem al que dedueixo que deu ser-ne el centre. La torre de l'església es retalla sota un cel cada cop més clar. L'escut de l'ajuntament promet un "Facta, non verba" esperançador. Com cada dia, em pregunto si ho deuen complir.
Passem per l'estació de laputarenfe, que es va engolint futurs llicenciats amb carpetes folrades de gespa verda. Els miro. Nostàlgia? Bastant. Enveja? Gens.
Travessem un altre pont, el tercer. El sol es comença a fer amo i senyor del tot. Ja hi ha ànecs al riu i, indefectiblement, me'n recordo d'una frase genial que li vaig sentir dir a un nen fa temps: "Mama, jo vull ser un ànec!" Quina gran veritat. Qui pogués passar-se el dia xipollejant i menjant cuquets i llims sense cap més obligació que dir quak-quak de tant en tant.
Entrem a Ripo-lleig, entre naus industrials, macdonals i lidels. Ripo és realment lleig. Encara que suposo que deu tenir el seu encant. Unes quantes voltes per la ciutat, rotontes, descampats i vivendes unifamiliars de nova construcció. On deu ser el centre de la vila?
Uns quaranta minuts després de l'ascens, davallo del B2. Comença una nova batalla. Els enemics van caminant cap a la guerra, amb la mateixa poca ànsia que jo. Ens saludem, ressignats. La lluita continua, com cada dia. Qui guanyarà, avui?
El B2 arriba més o menys puntual; el tràfic d'aquestes hores li facilita la feina. Valido el bitllet, ric-ric, ric-ric; títol esgotat. Emprenem una ruta que ja em sé de memòria. Enfilem l'avinguda dels Bàrbars, llarga i plena de semàfors. Somric, com cada matí, amb el rètol de la llar d'infants "El petit Kiwi". Em fa gràcia. A la plaça de la Creu hi ha una dona oriental fent tai-xi. El Mercaxona d'una mica més avall ja té els llums oberts. Suposo que deu ser ple de nois i noies joves carregats de son i d'embalums, reomplint les prestatgeries d'hacendados i deliplusos.
Després de l'alliberament de vermells i verds, per la carretera de Barna, el B2 vola. Vent que s'escola per les escletxes de les portes i que em posa la pell de gallina.
Arribem a Cardanyola. Polígons industrials i el pont que creua un riu. Encara no tinc clar si és el Besós o el Ripoll. Els meandres, tant del riu com del bus, em confonen. Comença a fer-se clar, orgia d'ataronjats, grocs i violetes. I una lluna enorme.
Carrers i més carrers. Urbanitzacions. No entenc l'estructura urbanística de Cardanyola. L'mp3 posa la banda sonora, darrerament incesant. Hauria de canviar-ne la música, se'm comença a fer monòtona, pesada. Però no tinc servidors disponibles a la mula.
Passo per la comissaria on vaig denunciar el pressumpte robatori de la meva cartera, just quan m'acabava d'instal·lar a Malapell. Dues ànimes amigues m'hi van acompanyar i em reptaven a parlar en català als munipes. Torno a somriure. Va ser una època feliç.
El B2 continua fent giragonses per la ciutat. Arribem al que dedueixo que deu ser-ne el centre. La torre de l'església es retalla sota un cel cada cop més clar. L'escut de l'ajuntament promet un "Facta, non verba" esperançador. Com cada dia, em pregunto si ho deuen complir.
Passem per l'estació de laputarenfe, que es va engolint futurs llicenciats amb carpetes folrades de gespa verda. Els miro. Nostàlgia? Bastant. Enveja? Gens.
Travessem un altre pont, el tercer. El sol es comença a fer amo i senyor del tot. Ja hi ha ànecs al riu i, indefectiblement, me'n recordo d'una frase genial que li vaig sentir dir a un nen fa temps: "Mama, jo vull ser un ànec!" Quina gran veritat. Qui pogués passar-se el dia xipollejant i menjant cuquets i llims sense cap més obligació que dir quak-quak de tant en tant.
Entrem a Ripo-lleig, entre naus industrials, macdonals i lidels. Ripo és realment lleig. Encara que suposo que deu tenir el seu encant. Unes quantes voltes per la ciutat, rotontes, descampats i vivendes unifamiliars de nova construcció. On deu ser el centre de la vila?
Uns quaranta minuts després de l'ascens, davallo del B2. Comença una nova batalla. Els enemics van caminant cap a la guerra, amb la mateixa poca ànsia que jo. Ens saludem, ressignats. La lluita continua, com cada dia. Qui guanyarà, avui?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
