Desig

Aquesta pessigolla absurda que em tenalla
des del sotaventre fins a l’arrel del tot
no deixa de ser un desig animal, obscè,
molt més que terrenal, gairebé patriòtic.

Però què feliçment m’agomboles amb l’embestida
brutal que t’aixeca a l’alçada dels déus més impurs
a la religió més impia, a la puresa més macada.

Ens inflamem com globus aerostàtics,
plens d’un hidrogen irreverent que taspuem
per tota la geografia de la nostra pell.

M’impulsa l’instint visceral de percaçar el teu delit,
de ser fènix entre cendres i passions baixes,
de no viure si no és sota l’esgarrapada
del teu cos, crematori miraculosament ignífug.

Farem llenya de tots els arbres,
assecarem oceans, rius i manantials,
no deixarem pedra sobre pedra,
invalidarem qualsevol llei de la física
i la química durà els nostres noms.

I tot això, pel mòdic preu d'uns instants
de bogeria, de lletania de crits i sospirs,
de fluxes i d’influxes, d’anhel de carn.
De morir i tornar a néixer.

El sexe sense amor és possible.
Sense desig, no és sexe.

Coral romput

Torna a subordinar-me. Sóc teva, encara que no ho vulgui, encara que em desesperi. Mots que es lliguen en una abraçada furibunda, gairebé sagnant. Vestida de sintaxi, em despulles de tota norma i em sublimes, em fas arribar a un zenit conjugat. I jo em vinclo com un lliri decadentista, sempre complaent al teu desig de rimar síl·labes líquides amb sòlides metàfores. El teu llit és per rebolcar-s’hi, per perdre-hi la calma i la batalla, la son i les paraules. El verb es fa carn quan tu hi ets. I la carn vol carn, va dir el poeta. Cada cop més verb, cada cop més carn. I més verb, i més carn, i més verb, i més carn i carn i més carn, i tot plegat una espiral que no s'acaba.

Sóc teva, sempre fidelíssima i amant. Per sempre més agenollada als teus peus, Poesia.

Petits (des)plaers en monodosi

Ja fa temps, en un rampell de hippisme dels que m'agafen de vegades, vaig fer un llistat de petits plaers, aquelles cosetes que ens fan la vida més satisfactòria. Suposo que ja era hora d'escriure aquelles coses que em fan rabieta, tot allò que sovint em treu de polleguera, el que fa que aparegui la meva arruga dels despropòsits al front. Allà van:

Un cafè amb gel amb un sol i minúscul glaçó; els coloms impertinents; netejar els armaris de la cuina, per dins i per fora; la gent a qui, quan els expliques un problema, sempre els ha passat el doble que a tu, fer-me el dinar un diumenge de ressaca.
Les trucades a qualsevol hora del dia de les companyies telefòniques (podria cagar-me en elles durant un llarguíssim post); depilar-me amb cera calenta; les plantes de plàstic, tots els productes light-amb-bífidus-i-lactobacil·lus-immunitas.
Les preguntes estúpides, les respostes encara més estúpides; la literatura del siglodeoroespañol; el soroll que fan els mosquits a la nit (pànic!), enganxar-me sense voler a un serial d'antena3, els pésols; la Renfe en general i la seva manca d'escrúpols en particular.
El pub "Azul" del meu poble; el tabac baix en nicotina; tots els productes del Hello Kitti i la gent adulta que els porta; els FW tipus "el mundo es maravilloso y tú eres genial" o "si no lo reenvias a cien amigos no volverás a follar en tu puta vida".
La gent que es creu estupenda; els xalets amb piscina a primera línia de platja; l'olor de suor reposada aliena; córrer darrere un autobús, perdre'l per cinc segons i tenir la certesa que el conductor t'ha vist; les cuques del meu palauet.
Anar a comprar sabates; la cervesa calenta; l'estètica dels anys 80 (calia que tornessin les malles amb gomes sota el camal??); les aglomeracions de gent; les persones que no saben reconéixer els seus propis errors; que se'm pengi l'ordinador tenint l'e-mule a tota pastilla; les interminables sessions de fotos del viatge d'algú; el gust amarg de la derrota.

I un llarguíssim etcètera que no vull continuar per no semblar una xunga tiquis miquis.

Llenguatge sentimental

Tots coneixem el llenguatge no verbal. Gestos, modulacions del to de veu, èmfasis, expressions facials... Diuen que la comprensió d'un missatge oral depèn en un 70% d'aquest llenguatge no verbal. I segurament és cert. El cos expressa molt més que el verb. És allò de que una imatge val més que mil paraules.

Últimament m'he obsessionat pel llenguatge no verbal del meu cos més físic. M'explicaré. Tots sabem expressar amb paraules si estem contents, deprimits, nerviosos... Però el nostre cos s'avança a les paraules. Hi ha expressions que semblen figurades però que no ho són: "em fa mal el cor", "tinc un nus a la gola", "això em regira l'estómac", "se m'ha posat la pell de gallina", etc...
Què ho farà, que el cos expressi uns sentiments que ni nosaltres mateixos volem reconéixer?

Quan la melangia, o la tristesa o la manca de serotonina s'apodera del meu cap, indefectiblement, noto un pes físic al cor. És com si algú el premés suaument, sense gaire força però escanyant-lo poc a poc. I em vull arrencar aquesta engrapada fictícia, arrencant-me el cor si cal. Perquè em fa mal i no hi ha analgèsics que valguin.

No heu sentit mai com un vertigen estrany al ventre quan veieu una cosa que no us agrada? Exemple bastant recurrent: un/a ex-parella agafada d'una altra mà. Brutal. La raó us diu que heu d'alegrar-vos perquè la vida li va bé. Però l'inconsient traeix i un pessigolleig desagradable fa de la vostra panxa una muntanya russa. Merda.

Abans de les primeres llàgrimes, la gola avisa. Ho notes, és com una piloteta que t'impossibilita empassar saliva, no et deixa parlar, ni respirar, ni pensar. Només dolor i ganes d'engolir-lo. Quin moment més xungo, no? Et supera, t'ofega, t'impossibilita la respiració harmònica. I la sal et taca les galtes. Com més intentes evitar-ho, pitjor. La piloteta es fa més i més gran.

Suposo que totes aquestes reaccions físiques tenen una explicació científica. El que em pregunto és si algú les ha estudiades. Tenen un fonament explicable amb fòrmules matemàtiques? O simplement formen part de la nostra condició d'éssers mortals? Algú sabria respondre'm?

Tan menudeta, tan gran

Mireu-la. Té menys dos mesos i ja és tota una persona. Frisa per sortir, però no gosa perquè està molt bé, tota cargoladeta i ingràvida, envoltada d'un líquid amatent. Sa mare s'ha preparat a consciència per a que el seu ventre sigui el lloc perfecte per a unes vacances pre-vida. I ho ha aconseguit. Perquè Alma ja sap somriure.

Sé que mai deixarà de fer-ho. Perquè no podria tenir uns pares millors.

De retorns i retrobades

Doncs sembla que ja hi tornem a ser. Les vacances blocaires han estat llargues, potser en excés. Però és que els retorns em costen, suposo que com a tothom. La rutina, després d'un estiu massa curt per abarcar totes les onades i tota la sal, s'ha tornat ama i senyora del decurs dels dies. Per fi. I és que la mateixa rutina que de vegades m'agobia, també em dóna pau i estabilitat. No sóc persona d'emocions fortes, jo. Els canvis em donen al·lèrgia sentimental.

He retornat a Malapell, la ciutat que ja fa cinc anys (cinc!) que m'acull. I segueix sent la mateixa ciutat, una mica destripada per les obres d'un tal "Metro del Vallès", però que respira igual que quan vaig posar-hi els peus per primer cop. He retrobat antigues i noves coneixences, amics, profes, ex-alumnes (cada cop més i més grans), la meva carnissera de confiança, l'estanquera fatxa, la veïna del gosset rabiüt, les multituds de la Rambla, el solet del meu carrer, el fum dels pocs bars que se'm fan acollidors, les vies del tren que m'apropen i m'allunyen.

El palauet també m'esperava. Ell, tan atrotinat com de costum, em diu els anys li passen factura. Les bombetes s'espallen perquè sí, la dutxa té cada cop menys pressió, els corcs fan el seu manà particular amb la còmoda del menjador (ja ha perdut una pota, sort que en té sis i un equilibri circense), la nevera dóna senyals de mort imminent, les cortines s'esquincen només de roçar-les... Però m'esperava. I em va rebre dolçament, a la seva manera. Amb els seus gemecs i xerrics, però amb l'alegria de dos vells amics que es retroben.

He retornat a la llibreta de notes, als noms i les cares que encara confonc, a les reunions i els cafès didàctics, a les lectures absurdes (el pesat del Sierra i Fabra podria jubilar-se, no?), als crits pels passadissos, al "profe, me he dejado la libreta", al subjecte i al predicat i al CRV i al CI i al CPred i a les tòniques i àtones i a la putada dels pronoms febles i al "pa que coño sirve esto, profe?". He retrobat la satisfacció de la feina ben feta, la ràbia d'una classe que no ha rutllat, la tendresa que m'inspiren les seves incipients vides, les ganes de fer-ho millor per ells i per mi, el dubte raonable i raonat.

M'he retrobat amb la jo que viu i treballa i enyora i somriu. A la jo que es fa valenta perquè no té més remei, a la que estima des de la llunyania, a la que no plora perquè no li dóna la gana, a la que intenta que el temps no sigui debades.
A la que crida i lluita per a que tot tingui sentit.

Primigenis "summer times"

Heu fet mai castells de sorra i aigua? Només us cal una galleda o poal, un grapat de sorra i una mica d'aigua de mar. Agafeu un grapat d'aquesta barreja salada i deixeu que s'escoli lentament entre els vostres dits. Feu una bona base i pugeu a partir d'aquí, anar fent estalactites (o estalagmites? mai me'n recordo de quina és quina). El resultat és sorprenent, sobretot el poder constructor de les darreres gotes quan cauen. Entendreu la geologia. Sempre he pensat que Gaudí la va entendre així.

Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.

Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.

Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.