Tornar

Tornen els arbres que es despullen, la pluja que cau, el sol més tímid. Torna el fred primerenc amb bufandes indecises. Tornen l’olor de fusta cremada, les ganes de manta i sofà, les mandarines. Torna tot l’enyor de la pell. Torna la tardor, amb tots els seus tòpics, amb tota la seva desgastada poesia. Torna, maldestra, l’ànsia d’ésser a través de la paraula.

Torno jo.

I del Sol a la Torre no hi ha ni una cigarreta de distància, però sembla ben lluny, com si haguessin passat segles. Tot ha canviat: la llum, els sorolls, l’embolcall. També jo, la meva manera d’afrontar aquest present, la fermesa de les meves passes, les noves maneres de viure en soledat. La vida d’ara. Malgrat que de vegades encara escolti el cop de porta que va tancar sis anys de vida, la fredor del ferro a la meva mà, la certesa del comiat.

Però torno a veure pins a través de la finestra. Com abans d’abans.

Torno a tornar.

Sol, solet...

L’última de totes les roses jeu al fons del cubell de les escombraries, ressignada.

I encara no m’ho crec, però el temps, tic-tac, tic-tac, avança inexorable.
Guardaré en capses de cartró la vida que fins ara era la MEVA vida.
El Sol s’amagarà per sempre. Nous núvols amenacen una pluja imminent.
Sóc, potser més que mai, ama i senyora de l’esdevenidor.
Tot anirà bé, em diuen. I m’ho vull creure. M’ho crec. M’ho he de creure.

Qui li manava a la puta Aglae menjar taronges?

Reiteració

Fa mandra, això de començar un nou any. Tornem-hi amb l’invent de la "cuesta de enero" i amb les rebaixes i amb l’equivocar-se quan poses la data (per cert, no us sona molt malament això del “14 de gener del 10”?) i amb el tornar a calcular quant queda per les properes vacances i amb el què rapid que passa el temps, i amb…

I en un tres i no res tornarem a estar a 1 de gener de l’11. I ja hi tornarem a ser.

Mandra, molta mandra. I aquesta mandra, aquesta apatia, passa factura. Perquè els anys ja comencen a succeir-se massa ràpid com per anar badant. No ens podem deixar portar per cap ritme feixuc, per cap monotonia, per cap deixar per l’endemà el que podíem haver fet avui. Fora, fora la rutina! Fora, fora la comoditat de sempre! Que la gent (que no nosaltres) ja comença a fer cops de cap i a casar-se i a tenir fills i a tenir una vida d’aquella que en diuen "vida normal".

Fem reflexions, llistes dels pros i dels contres de fer-se adult amb majúscules. Ens convencem que l’important és tenir l’esperit jove, però la societat ens empeny a creure que ja està bé de viure com quan anàvem a la facultat, que hem de deixar de sortir tant de festa, i de fumar, i d'ésser llogaters d'un pis precari. Què és això de no tenir hipoteca, ni perspectives de procrear en breu, ni un projecte de futur ben travat? És que encara tenim 20 anys?

No, en tenim gairebé 30. I no és que ens neguem en rodó a assumir la nostra edat. És que potser ningú ens va prevenir que el temps va més ràpid que nosaltres mateixos, que no passa en va, que "podrem tornar a riure però no tornarem a ser joves". I que tal i que qual.

Que, potser, només pot ser, la vida anava de debò. I ningú ens va avisar.



NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

Sense sentits

Què és aquesta manca de pressió sota els dits? Toco, palpo, acaricio, busco, ressegueixo i no trobo res. No hi ha res.
Corda fluixa sense xarxa, moviments suïcides i la dolça sensació del vertigen.
M'embranco en branques impossibles, en cossos que no són, en paraules que no diuen.
I la penyora és una pell que no és meva, solcada d'anys i de panys, de converses pendents i d'udols solitaris.
Un full en blanc que em preocupa si no l'omplo, que m'angoixa quan ho faig.
I dies, i dies, i dies que passen. I gent, i més gent, i més gent que s'escapa.

I un punt. I potser un final.

Flors i violes (Quimi Portet)

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n'hi va amb els ulls plens d'espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l'estiu.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulat
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollesin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l'ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
Flors i violes i xampany.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Apocalipsi

De vegades, el món s'acaba. No hi ha culpables, no hi ha responsabilitats ni danys col·laterals. Simplement, el món s'acaba.
I no sempre estem preparats per a aquesta tragèdia. O per aquesta benedicció, segons amb quin prisma ens ho mirem.

A mi el món se m'acaba quan tanco els ulls després de deixar el llibre a la tauleta de nit i dono les meves reglamentàries tombarelles al llit fins que trobo la quadratura perfecta entre cos i matalàs.
El món se m'acaba quan no trobo les paraules. La por al full en blanc, la conversa absurda, els dies que parlo sola per escoltar-me la veu, quan penjo el telèfon amb la certesa de la buidor. Els punts suspensius... La incomunicació.
Se m'acaba en l'instant concret de l'orgasme, quan sóc capaç de jurar qualsevol cosa i no recordar-me'n ni del meu nom, quan tot es concentra en un punt exacte i tot plegat desapareix. Fins i tot jo.
Se m'acaba quan sento que no sento, quan tot m'és tan indiferent que em faig por i llàstima a la vegada, quan sé que hauria de plorar i no ploro, quan sé que hauria de riure i no ric, quan la vida em llisca per sobre i jo només observo.
El món se m'acaba quan obro la nevera i algú s'ha acabat l'última cervesa, quan perdo un tren per trenta segons de merda, quan he de comprar sabates (cosa que odio) i no en trobo cap que m'agradi, quan un dissabte a la nit no surto i no foten res de bo a la tele.
Se m'acaba i torna a començar quan tu somrius, quan ella respira, quan l'altre sap que no sap res i malgrat això és feliç, quan el del costat fa un petó a l'altra i l'altra sent que no hi ha res més gran a la vida que aquell foc que ara sent.

Se m'acaba el món cada dia, a cada moment. I no sembla que ningú se n'adoni.

L'hora dels gossos

Des de les cinc del matí que en Toby es mor de ganes de pixar, però els seus set anys d'experiència canina i uns quants crits i cops de periòdic li han ensenyat que és millor aguantar-se i esperar que l'imbècil del seu amo es desperti i el tregui a passejar. Com cada matí, fa bots i alegrois quan, a les set i cinc minuts, l'amo li ensenya la corretja i li pregunta, tot xisclant amb una veueta estúpida, si vol sortir al carrer. Si pogués, li contestaria que sí, que es deleix per pixar tots els cantons i pneumàtics de la rodalia i d'ensumar-li el cul a la Dafne, aquella yorkshire pija i estirada que fa que senti desitjos d'arrencar-li el llacet del cap a mossegades i muntar-la una vegada i una altra. En Toby està segur que és de les que es tornen boges amb un petaner com ell, sense pedigree ni educació homologada per cap prestigiosa escola d'ensinistrament.
Mentre aixeca la pota per pixar-se al seu cantó preferit, es troba la Lluna, una bulldog francesa molt simpàtica i amb qui no li importaria gens ni mica tenir una cadellada. L'admira perquè ha aconseguit que la seva mestressa li doni la poteta i perquè no se li han apujat els fums ara que la seva raça està tan de moda. Comenten, entre lladrucs i grunys, el lamentable estat dels parcs de la ciutat. Cada cop és més complicat trobar-ne un amb caques de gos. Abans era molt fàcil saber de la vida dels altres gossos: com es trobaven, si a casa els donaven pinso fastigós o delicioses sobralles, com els anava la vida... Ara, però, els amos s'estan tornant molt "cívics" i, gràcies a efectives campanyes de l'ajuntament, recullen religiosament les deposicions de les seves mascotes. En canvi, els pixats humans, tan poc interessants i poc reveladors, persisteixen.
Encara no han acabat d'acomiadar-se amb la Lluna quan apareix en Satanàs, tot un pitbull digne de llàstima. Com cada matí, els ensenya les dents i posa cara d'assassí mentre el seu amo (un cap-rapat de vint-i-pocs anys) s'estarrufa tot. Saben que en Satanàs és un bon jan, incapaç de mossegar-se ni la seva pròpia cua. Però fa el paper de gos ferotge per no decebre el seu amo, a qui van assegurar que aquella bèstia era una màquina de matar. Pobre Satanàs...
A punt d'entrar a casa amb gairebé totes les seves necessitats satisfetes (avui no s'ha trobat la Dafne), en Toby veu de lluny la Linda. Té catorze anys carregats al seu llom de digna labrador retriever. Canes a dojo, artritis i cataractes, però continua tenint més salut que la seva mestressa, una vídua octogenària a qui els fills van regalar una gosseta dòcil per a que li fes companyia (i, de passada, descarregar-se la consciència per les minses visites que li fan). Amb en Toby han parlat algun cop d'eutanasiar-la, però saben, pel que han escoltat a la consulta del veterinari, que amb els humans això de la mort digna és molt més complicat que amb els gossos. Quina llàstima, tot plegat. La Linda, la seva mestressa... una putada, això de fer-se gran.
En Toby ja és a casa, al seu coixí-llit, amb la galeteta de premi entre les dents. Mentre escolta com el seu amo tanca la porta per anar a treballar, consulta la seva agenda. Té vuit o nou hores de soledat. En lloc de plorar i udolar com quan era petit, decideix que, per començar, es menjarà les sabates noves del gilipolles de l'amo. Les potes de la tauleta del menjador les rosegarà després.