Ja fa temps, en un rampell de hippisme dels que m'agafen de vegades, vaig fer un llistat de petits plaers, aquelles cosetes que ens fan la vida més satisfactòria. Suposo que ja era hora d'escriure aquelles coses que em fan rabieta, tot allò que sovint em treu de polleguera, el que fa que aparegui la meva arruga dels despropòsits al front. Allà van:
Un cafè amb gel amb un sol i minúscul glaçó; els coloms impertinents; netejar els armaris de la cuina, per dins i per fora; la gent a qui, quan els expliques un problema, sempre els ha passat el doble que a tu, fer-me el dinar un diumenge de ressaca.
Les trucades a qualsevol hora del dia de les companyies telefòniques (podria cagar-me en elles durant un llarguíssim post); depilar-me amb cera calenta; les plantes de plàstic, tots els productes light-amb-bífidus-i-lactobacil·lus-immunitas.
Les preguntes estúpides, les respostes encara més estúpides; la literatura del siglodeoroespañol; el soroll que fan els mosquits a la nit (pànic!), enganxar-me sense voler a un serial d'antena3, els pésols; la Renfe en general i la seva manca d'escrúpols en particular.
El pub "Azul" del meu poble; el tabac baix en nicotina; tots els productes del Hello Kitti i la gent adulta que els porta; els FW tipus "el mundo es maravilloso y tú eres genial" o "si no lo reenvias a cien amigos no volverás a follar en tu puta vida".
La gent que es creu estupenda; els xalets amb piscina a primera línia de platja; l'olor de suor reposada aliena; córrer darrere un autobús, perdre'l per cinc segons i tenir la certesa que el conductor t'ha vist; les cuques del meu palauet.
Anar a comprar sabates; la cervesa calenta; l'estètica dels anys 80 (calia que tornessin les malles amb gomes sota el camal??); les aglomeracions de gent; les persones que no saben reconéixer els seus propis errors; que se'm pengi l'ordinador tenint l'e-mule a tota pastilla; les interminables sessions de fotos del viatge d'algú; el gust amarg de la derrota.
I un llarguíssim etcètera que no vull continuar per no semblar una xunga tiquis miquis.
dijous, 16 d’octubre del 2008
dijous, 2 d’octubre del 2008
Llenguatge sentimental
Tots coneixem el llenguatge no verbal. Gestos, modulacions del to de veu, èmfasis, expressions facials... Diuen que la comprensió d'un missatge oral depèn en un 70% d'aquest llenguatge no verbal. I segurament és cert. El cos expressa molt més que el verb. És allò de que una imatge val més que mil paraules.
Últimament m'he obsessionat pel llenguatge no verbal del meu cos més físic. M'explicaré. Tots sabem expressar amb paraules si estem contents, deprimits, nerviosos... Però el nostre cos s'avança a les paraules. Hi ha expressions que semblen figurades però que no ho són: "em fa mal el cor", "tinc un nus a la gola", "això em regira l'estómac", "se m'ha posat la pell de gallina", etc...
Què ho farà, que el cos expressi uns sentiments que ni nosaltres mateixos volem reconéixer?
Quan la melangia, o la tristesa o la manca de serotonina s'apodera del meu cap, indefectiblement, noto un pes físic al cor. És com si algú el premés suaument, sense gaire força però escanyant-lo poc a poc. I em vull arrencar aquesta engrapada fictícia, arrencant-me el cor si cal. Perquè em fa mal i no hi ha analgèsics que valguin.
No heu sentit mai com un vertigen estrany al ventre quan veieu una cosa que no us agrada? Exemple bastant recurrent: un/a ex-parella agafada d'una altra mà. Brutal. La raó us diu que heu d'alegrar-vos perquè la vida li va bé. Però l'inconsient traeix i un pessigolleig desagradable fa de la vostra panxa una muntanya russa. Merda.
Abans de les primeres llàgrimes, la gola avisa. Ho notes, és com una piloteta que t'impossibilita empassar saliva, no et deixa parlar, ni respirar, ni pensar. Només dolor i ganes d'engolir-lo. Quin moment més xungo, no? Et supera, t'ofega, t'impossibilita la respiració harmònica. I la sal et taca les galtes. Com més intentes evitar-ho, pitjor. La piloteta es fa més i més gran.
Suposo que totes aquestes reaccions físiques tenen una explicació científica. El que em pregunto és si algú les ha estudiades. Tenen un fonament explicable amb fòrmules matemàtiques? O simplement formen part de la nostra condició d'éssers mortals? Algú sabria respondre'm?
Últimament m'he obsessionat pel llenguatge no verbal del meu cos més físic. M'explicaré. Tots sabem expressar amb paraules si estem contents, deprimits, nerviosos... Però el nostre cos s'avança a les paraules. Hi ha expressions que semblen figurades però que no ho són: "em fa mal el cor", "tinc un nus a la gola", "això em regira l'estómac", "se m'ha posat la pell de gallina", etc...
Què ho farà, que el cos expressi uns sentiments que ni nosaltres mateixos volem reconéixer?
Quan la melangia, o la tristesa o la manca de serotonina s'apodera del meu cap, indefectiblement, noto un pes físic al cor. És com si algú el premés suaument, sense gaire força però escanyant-lo poc a poc. I em vull arrencar aquesta engrapada fictícia, arrencant-me el cor si cal. Perquè em fa mal i no hi ha analgèsics que valguin.
No heu sentit mai com un vertigen estrany al ventre quan veieu una cosa que no us agrada? Exemple bastant recurrent: un/a ex-parella agafada d'una altra mà. Brutal. La raó us diu que heu d'alegrar-vos perquè la vida li va bé. Però l'inconsient traeix i un pessigolleig desagradable fa de la vostra panxa una muntanya russa. Merda.
Abans de les primeres llàgrimes, la gola avisa. Ho notes, és com una piloteta que t'impossibilita empassar saliva, no et deixa parlar, ni respirar, ni pensar. Només dolor i ganes d'engolir-lo. Quin moment més xungo, no? Et supera, t'ofega, t'impossibilita la respiració harmònica. I la sal et taca les galtes. Com més intentes evitar-ho, pitjor. La piloteta es fa més i més gran.
Suposo que totes aquestes reaccions físiques tenen una explicació científica. El que em pregunto és si algú les ha estudiades. Tenen un fonament explicable amb fòrmules matemàtiques? O simplement formen part de la nostra condició d'éssers mortals? Algú sabria respondre'm?
divendres, 26 de setembre del 2008
Tan menudeta, tan gran
Mireu-la. Té menys dos mesos i ja és tota una persona. Frisa per sortir, però no gosa perquè està molt bé, tota cargoladeta i ingràvida, envoltada d'un líquid amatent. Sa mare s'ha preparat a consciència per a que el seu ventre sigui el lloc perfecte per a unes vacances pre-vida. I ho ha aconseguit. Perquè Alma ja sap somriure.
Sé que mai deixarà de fer-ho. Perquè no podria tenir uns pares millors.
dijous, 25 de setembre del 2008
De retorns i retrobades
Doncs sembla que ja hi tornem a ser. Les vacances blocaires han estat llargues, potser en excés. Però és que els retorns em costen, suposo que com a tothom. La rutina, després d'un estiu massa curt per abarcar totes les onades i tota la sal, s'ha tornat ama i senyora del decurs dels dies. Per fi. I és que la mateixa rutina que de vegades m'agobia, també em dóna pau i estabilitat. No sóc persona d'emocions fortes, jo. Els canvis em donen al·lèrgia sentimental.
He retornat a Malapell, la ciutat que ja fa cinc anys (cinc!) que m'acull. I segueix sent la mateixa ciutat, una mica destripada per les obres d'un tal "Metro del Vallès", però que respira igual que quan vaig posar-hi els peus per primer cop. He retrobat antigues i noves coneixences, amics, profes, ex-alumnes (cada cop més i més grans), la meva carnissera de confiança, l'estanquera fatxa, la veïna del gosset rabiüt, les multituds de la Rambla, el solet del meu carrer, el fum dels pocs bars que se'm fan acollidors, les vies del tren que m'apropen i m'allunyen.
El palauet també m'esperava. Ell, tan atrotinat com de costum, em diu els anys li passen factura. Les bombetes s'espallen perquè sí, la dutxa té cada cop menys pressió, els corcs fan el seu manà particular amb la còmoda del menjador (ja ha perdut una pota, sort que en té sis i un equilibri circense), la nevera dóna senyals de mort imminent, les cortines s'esquincen només de roçar-les... Però m'esperava. I em va rebre dolçament, a la seva manera. Amb els seus gemecs i xerrics, però amb l'alegria de dos vells amics que es retroben.
He retornat a la llibreta de notes, als noms i les cares que encara confonc, a les reunions i els cafès didàctics, a les lectures absurdes (el pesat del Sierra i Fabra podria jubilar-se, no?), als crits pels passadissos, al "profe, me he dejado la libreta", al subjecte i al predicat i al CRV i al CI i al CPred i a les tòniques i àtones i a la putada dels pronoms febles i al "pa que coño sirve esto, profe?". He retrobat la satisfacció de la feina ben feta, la ràbia d'una classe que no ha rutllat, la tendresa que m'inspiren les seves incipients vides, les ganes de fer-ho millor per ells i per mi, el dubte raonable i raonat.
M'he retrobat amb la jo que viu i treballa i enyora i somriu. A la jo que es fa valenta perquè no té més remei, a la que estima des de la llunyania, a la que no plora perquè no li dóna la gana, a la que intenta que el temps no sigui debades.
A la que crida i lluita per a que tot tingui sentit.
He retornat a Malapell, la ciutat que ja fa cinc anys (cinc!) que m'acull. I segueix sent la mateixa ciutat, una mica destripada per les obres d'un tal "Metro del Vallès", però que respira igual que quan vaig posar-hi els peus per primer cop. He retrobat antigues i noves coneixences, amics, profes, ex-alumnes (cada cop més i més grans), la meva carnissera de confiança, l'estanquera fatxa, la veïna del gosset rabiüt, les multituds de la Rambla, el solet del meu carrer, el fum dels pocs bars que se'm fan acollidors, les vies del tren que m'apropen i m'allunyen.
El palauet també m'esperava. Ell, tan atrotinat com de costum, em diu els anys li passen factura. Les bombetes s'espallen perquè sí, la dutxa té cada cop menys pressió, els corcs fan el seu manà particular amb la còmoda del menjador (ja ha perdut una pota, sort que en té sis i un equilibri circense), la nevera dóna senyals de mort imminent, les cortines s'esquincen només de roçar-les... Però m'esperava. I em va rebre dolçament, a la seva manera. Amb els seus gemecs i xerrics, però amb l'alegria de dos vells amics que es retroben.
He retornat a la llibreta de notes, als noms i les cares que encara confonc, a les reunions i els cafès didàctics, a les lectures absurdes (el pesat del Sierra i Fabra podria jubilar-se, no?), als crits pels passadissos, al "profe, me he dejado la libreta", al subjecte i al predicat i al CRV i al CI i al CPred i a les tòniques i àtones i a la putada dels pronoms febles i al "pa que coño sirve esto, profe?". He retrobat la satisfacció de la feina ben feta, la ràbia d'una classe que no ha rutllat, la tendresa que m'inspiren les seves incipients vides, les ganes de fer-ho millor per ells i per mi, el dubte raonable i raonat.
M'he retrobat amb la jo que viu i treballa i enyora i somriu. A la jo que es fa valenta perquè no té més remei, a la que estima des de la llunyania, a la que no plora perquè no li dóna la gana, a la que intenta que el temps no sigui debades.
A la que crida i lluita per a que tot tingui sentit.
divendres, 27 de juny del 2008
Primigenis "summer times"
Heu fet mai castells de sorra i aigua? Només us cal una galleda o poal, un grapat de sorra i una mica d'aigua de mar. Agafeu un grapat d'aquesta barreja salada i deixeu que s'escoli lentament entre els vostres dits. Feu una bona base i pugeu a partir d'aquí, anar fent estalactites (o estalagmites? mai me'n recordo de quina és quina). El resultat és sorprenent, sobretot el poder constructor de les darreres gotes quan cauen. Entendreu la geologia. Sempre he pensat que Gaudí la va entendre així.
Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.
Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.
Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.
Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.
Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.
Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.
dimarts, 24 de juny del 2008
Final de curs
Tornaré a tancar la llibreta de notes i a desar el bolígraf vermell a l'estoig, tots dos en letàrgia, a punt per impartir justícia de nou quan arribi setembre. Deixaré les lectures juvenils i els llibres de text per recuperar la poesia. Silenciaré el timbre dels canvis de classe per donar veu a músiques més amables. Ara només corregiré els meus errors, no els dels altres. Bescanviaré els exàmens i els dictats per les onades de la Mar Xica i les nits de lluna i barques. No parlaré més de les oracions subordinades, em subordinaré a la paraula.
Juraré per tots els déus que no oblidaré les seves cares ni els seus noms, però el temps m'obligarà a jurar en fals. Trobaré a faltar els seus ulls atents, adormits, fascinats, divertits, inquisidors, fastiguejats, desolats, il·lusionats, sabis. Els reconeixeré en altres alumnes, tan semblants a mi i a ells; malgrat els anys, els adolescents sempre seran adolescents. Tot i això, mai sabré què ha estat de les seves vides, si han estat feliços. Si encara em recorden.
Faré balanç d'aquests nou mesos de gestació i no sabré dir si ho he fet tan bé com podia. Però em quedarà una sensació dolça i alliberadora, com el final d'un part. Suposo...
Final de curs, final de tot. Principi del que vindrà.
Juraré per tots els déus que no oblidaré les seves cares ni els seus noms, però el temps m'obligarà a jurar en fals. Trobaré a faltar els seus ulls atents, adormits, fascinats, divertits, inquisidors, fastiguejats, desolats, il·lusionats, sabis. Els reconeixeré en altres alumnes, tan semblants a mi i a ells; malgrat els anys, els adolescents sempre seran adolescents. Tot i això, mai sabré què ha estat de les seves vides, si han estat feliços. Si encara em recorden.
Faré balanç d'aquests nou mesos de gestació i no sabré dir si ho he fet tan bé com podia. Però em quedarà una sensació dolça i alliberadora, com el final d'un part. Suposo...
Final de curs, final de tot. Principi del que vindrà.
dijous, 5 de juny del 2008
Perdre
Dedicat al gran Perdedor
El verb "perdre" és ambigu. Té connotacions tant positives com negatives, malgrat que el concepte en sí i les connotacions que des de sempre se li ha donat, equilibren la balança en benefici de la seva vessant més nefasta.
Perdre:
Perdre el tren per dos putos minuts; perdre una amistat que semblava inquebrantable, perdre un partit de futbol a la pròrroga; perdre el seny, el coneixement i la credibilitat; perdre la cartera amb tota la documentació, 50 euros, les fotos de carnet dels teus amics/gues que havies anat recopilant durant anys, i la targeta Caprabo; perdre les ganes de viure; perdre un fill, un amic, un amor; perdre els cabells (els homes) i tibantor a la pell (les dones), segons la societat estètico-el·litista que ens goberna... i un llarg etc.
Però també:
Perdre la candidesa i saber aprofitar-te'n; perdre aquells quilets que diuen els anuncis d'Special K que et sobren i que t'allunyen de la "operación bikini"; perdre la virginitat; perdre la vergonya i els complexos; perdre la por a la mort; perdre de vista una persona indesitjada; que el PP o similars perdin les eleccions nacionals, estatals o el que sigui; perdre el temps perquè et ve de gust; perdre's pels revolts poètics; perdre el món de vista amb un orgasme... i un llarg etc.
Així que jo aposto per la visió amable de "perdre". Perquè guanyar no sempre és tan bo com sembla. A tall d'exemple: guanyar-se una hòstia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
