Maleïda rata sàvia, listilla, profeta del "jo ja t'ho deia". No és ni la primera ni l'última vegada que em passa, però sempre em fa ràbia haver-me de baixar (literàriament, que no literalment; això és cosa seva) els pantalons davant de ma germana. Feia temps que em burxava amb el fet que, tota una filòloga com jo, no hagués llegit mai Camí de sirga de Jesús Moncada. Per sistema, no faig mai cas a les recomanacions literàries o musicals o el que sigui de Lupe, la meva germana gran. Senzillament per incordiar, per no donar-li la raó que sempre sol tenir.
Quan vaig fer 27 anys, me'l va regalar. Joder, ja hi som. Segur que em torna a passar, vaig pensar. I m'he anat resistint ben bé un any i mig a llegir-lo, amb alguna lectura per sobre que, desmenjada, intentava fer veure que aquest cop Lupe no l'havia encertat. Mal fet, de més alt he caigut.
Fa un parell de setmanes, fastiguejada amb unes oposicions que no s'acaben mai, vaig donar-li una tercera o quarta oportunitat a aquest camí que, a hores d'ara, em té absolutament fascinada. Només cal que digui que encara no l'he acabat de llegir i ja estic calculant el temps prudencial que faré passar abans de gaudir-lo per segon (i no últim) cop. Ara mateix l'estic devorant amb golafreria, sense mesura, amb l'ansietat de llegir més i més que provoquen les grans obres. Vull tornar a llegir-lo per lliscar per sobre de cada paraula, assaborir-lo, fer l'amor amb tots i cadascun dels personatges, redescobrir la poesia que s'amaga en aquesta prosa perfecta, navegar Ebre i història avall. Petonejar la coberta, com sempre faig quan un llibre m'entusiasma.
En fi, que, a dia d'avui, ma germana em canta (punyent com és) una cançó d'anunci que va dient allò de "ya lo sabíaaaa, ya lo sabíaaaaaa!". I jo no puc fer més que respondre-li amb una cançó que canta el gran Pazos a Airbag: "Tú tenías mucha razoooooon, no te hice caaaaasooooo".
Conclusió final: gràcies, mana!!!
dimecres, 8 de juliol del 2009
dimecres, 24 de juny del 2009
Tasta'm
Bitllet senzill, dues zones. Ric-rac, títol validat. L'acompanyo a Sants amb recança; després de tants comiats a l'andana encara se'm fa difícil. Potser cada cop més.
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.
(...Reflexions metaliteràries...)
El guardo a la bossa, per després.
Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.
Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.
Pam.
A cara o creu
Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.
Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.
A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.
No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.
Josep Lluís Aguiló, Llunari
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.
(...Reflexions metaliteràries...)
El guardo a la bossa, per després.
Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.
Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.
Pam.
A cara o creu
Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.
Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.
A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.
No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.
Josep Lluís Aguiló, Llunari
diumenge, 7 de juny del 2009
On solíem cridar
Tinc un ganivet i és de plàstic, on hi solia haver metall...
Cridàvem, teníem veu i vot, ens menjàvem el món. Més o menys. Anàvem a concerts del rotllo, a manis arreu del País amb majúscula, bevíem begudes de la terra (ens era igual quina, mentre fos de la terra) i llegíem poesia estirades a la gespa. Encara no traçàvem cap línia concreta i ens plaia autodefinir-nos autosuficients. Portàvem arracades i mocadors, érem les cinc puntes d'un estel. Teníem un bagatge que vam compartir en nits de confessions i cervesa i homes a la finestra. I rèiem.
Rèiem molt.
Deu anys abans d'aquest ara sense edat, érem felices. I ara, malgrat els monstres, seguim aquí, suposo que felices. Ens seguim arriscant. Fem incendis de neu i ens comença a molestar la música massa estrident. Bevem gintònics i escoltem cantautors. Votem a partits a l'esquerra de l'esquerra (malgrat els peròs i les contradiccions de l'edat) i seguim portant arracades i mocadors, tot i que ara ens combinen amb les sabates. Ara l'estel té quatre puntes i costa molt d'ajuntar, però persisteix. I riem, encara riem. Riem molt. Encara que els bagatges particulars s'allunyin del col·lectiu. Continuem sent color d'olor de poma.
Seguim llegint poesia, que és des d'on solíem i des d'on solem cridar, encara.
Cridàvem, teníem veu i vot, ens menjàvem el món. Més o menys. Anàvem a concerts del rotllo, a manis arreu del País amb majúscula, bevíem begudes de la terra (ens era igual quina, mentre fos de la terra) i llegíem poesia estirades a la gespa. Encara no traçàvem cap línia concreta i ens plaia autodefinir-nos autosuficients. Portàvem arracades i mocadors, érem les cinc puntes d'un estel. Teníem un bagatge que vam compartir en nits de confessions i cervesa i homes a la finestra. I rèiem.
Rèiem molt.
Deu anys abans d'aquest ara sense edat, érem felices. I ara, malgrat els monstres, seguim aquí, suposo que felices. Ens seguim arriscant. Fem incendis de neu i ens comença a molestar la música massa estrident. Bevem gintònics i escoltem cantautors. Votem a partits a l'esquerra de l'esquerra (malgrat els peròs i les contradiccions de l'edat) i seguim portant arracades i mocadors, tot i que ara ens combinen amb les sabates. Ara l'estel té quatre puntes i costa molt d'ajuntar, però persisteix. I riem, encara riem. Riem molt. Encara que els bagatges particulars s'allunyin del col·lectiu. Continuem sent color d'olor de poma.
Seguim llegint poesia, que és des d'on solíem i des d'on solem cridar, encara.
dijous, 14 de maig del 2009
Al meu voltant
El cendrer a mig omplir (o a mig buidar, segons qui s'ho miri) i una cigarreta que hi fumeja. Apunts i llibres per tot arreu, presències acusadores de l'esdevenidor.
Una cançó que es fa encara més preciosa amb una nova textura (gràcies, Yeral).
I pluja al carrer. I pluja dins de casa. I pluja que plou.
Bruixes que no es pentinen, sol i de dol i amb vetusta gonella. I, entre l'heura i la brida, faig ziga-zagues amb l'aigua del desglaç.
Embolics als cabells i una cicatriu, estigma de les nits que no van ser. Records que s'esmunyen i tornen, i se'n van, i retornen, i se'n van. I retornen. Un rellotge sense manetes (o amb massa manetes, segons qui s'ho miri).
Tic-tac.
Una jaqueta abandonada al racó més impensat que vigilo des del meu confortable seient de mera observadora. I aquella olor que em transporta a altres vides.
Flors que no han de fer maig i que em roben la calma, que m'usurpen el tron que havia guanyat després de mil croades al sol.
Un mirall de metall que em posa els peus a terra, que m'obre els ulls i l'ànima, que sap dels graons amb els que ensopego mil vegades i més. Un mirall de metall que no permetré que se'm trenqui mai.
I unes ales que no m'acaben de sortir del tot.
Tic-tac.
Una cançó que es fa encara més preciosa amb una nova textura (gràcies, Yeral).
I pluja al carrer. I pluja dins de casa. I pluja que plou.
Bruixes que no es pentinen, sol i de dol i amb vetusta gonella. I, entre l'heura i la brida, faig ziga-zagues amb l'aigua del desglaç.
Embolics als cabells i una cicatriu, estigma de les nits que no van ser. Records que s'esmunyen i tornen, i se'n van, i retornen, i se'n van. I retornen. Un rellotge sense manetes (o amb massa manetes, segons qui s'ho miri).
Tic-tac.
Una jaqueta abandonada al racó més impensat que vigilo des del meu confortable seient de mera observadora. I aquella olor que em transporta a altres vides.
Flors que no han de fer maig i que em roben la calma, que m'usurpen el tron que havia guanyat després de mil croades al sol.
Un mirall de metall que em posa els peus a terra, que m'obre els ulls i l'ànima, que sap dels graons amb els que ensopego mil vegades i més. Un mirall de metall que no permetré que se'm trenqui mai.
I unes ales que no m'acaben de sortir del tot.
Tic-tac.
dimarts, 5 de maig del 2009
La dona no-normal
Doncs jo, Mitall, també em llevo més d'hora del que voldria però no em lamento, que és molt poc original. Sóc una dona poc normal, "atípica", com m'agrada autoproclamar-me. Sóc independent, autosuficient i cosmopolita. No em maquillo perquè encara sóc jove, no tinc arrugues ni bosses sota els ulls; deixo els cosmètics per quan el mirall em decebi. Els meus talons d'agulla trepitgen amb la força de qui se sap lliure, capdavantera d'una societat decadentment global. I no em dóna la gana de somriure als qui em trepitgen al metro, que mirin per on van com jo faig. Increpo els paletes que em llencen floretes obscenes des de les bastides, ara que encara em miren el cul quan passo. Convido a cafès o pago a mitges, que per alguna cosa sóc superfeminista i superautosuficient. No faig caigudes d'ulls, faig que els homes caiguin al meu llit, perquè em sé sexy i irresistible, perquè sóc una dona alliberada i llibertina. M'encanta dormir cada nit amb un home o allitar-me sola quan em plau. M'agrada comentar, com qui no vol la cosa, que no em casaré mai i que potser seré mare soltera. Sóc independent i cosmopolita, tota una dona del segle XXI. Al gimnàs faig pilates o ioga, que fa més cool que l'spinning. I prenc antidepressius i vaig al psicòleg, però només per demostrar-li al món que també tinc les meves febleses. Sóc original, desmesurada, inquietant, poc convencional. Estic encantada de conéixer-me.
El que no li dic a ningú, Mitall, és que em maquillo d'amagat, que assajo caigudes d'ull al mirall i que somio amb una caseta amb jardí als afores, amb marit, nens i un gos de raça (bulldog francès, si pot ser). No li diguis a ningú, Mitall, que sóc més normal del que voldria.
I que, a sobre, escric amb totes les majúscules...
El que no li dic a ningú, Mitall, és que em maquillo d'amagat, que assajo caigudes d'ull al mirall i que somio amb una caseta amb jardí als afores, amb marit, nens i un gos de raça (bulldog francès, si pot ser). No li diguis a ningú, Mitall, que sóc més normal del que voldria.
I que, a sobre, escric amb totes les majúscules...
dimarts, 21 d’abril del 2009
dimarts, 14 d’abril del 2009
Plany
Consirosa canto, planyo i ploro pel dolor que m'ha pres i s'ha emparat
del meu cor per la teva absència.
Abans de setmana santa ja vaig veure que no hi eres, ganivet en mà, dient-me "hola, bonica!". No em vaig voler alarmar, potser havies avançat les vacances. De tota manera, aquells envasos i aquells plàstics em van començar a fer angúnia.
Ja feia cinc anys que ens coneixíem. Les teves mans, mestratge suprem, sabien el gruix exacte del tall, la frescor de la carn, els meus gustos de sibarita. Sàviament, em convencies que m'emportava el millor de tu, exactament i només allò que valia la pena. I entre pit i pit, comentàvem les notícies, el temps, la vida.
Ahir, esperançada, vaig tornar per veure si et trobava. El mateix poliestirè, la mateixa cel·lofana. Se'm van encendre tots els llums vermells i, tremolosa, amb un filet de veu, li vaig preguntar a la caixera: "I la Montse?". Em va contestar que no tornaries. Cap més explicació. Només un aclariment que pretenia ser suggerència: "però la carn és la mateixa, només que envasada". Terrible.
Només carn envasada? i qui m'envasarà ara els somriures, els consells, el plaer de la feina ben feta? Qui em recomanarà els millors talls i amb un subtil "nena, aquesta no l'agafis" em farà adonar de la dubtosa qualitat de la carn? Els envasos no em diran "bonica", ni sabran que m'agrada el llom de porc tallat finet, ni em diran quina és la millor vedella per fer fricandó.
Qui hagi perdut el seu carnisser o carnissera de confiança (o fruiter, o peixater, o etc.) sabrà de què parlo. És la pèrdua de cinc anys de carnisseria habitual, d'haver-me sabut fer un lloc en la seva llista de clients preferents i intocables. Aquells a qui mai donaria les puntes del tall, a qui mai recomanaria una carn poc fresca, a qui mai intentaria endossar embotits de preus desorbitats.
No saps què m'has fet, Montse. Estic afligida i desorientada, no sé on anar. He de buscar un lloc nou on proveir-me de carn i passar un cert temps (més llarg que breu) per a recuperar el privilegiat estatus de clienta habitual.
Això, o fer-me vegetariana... Ummmh...
No. Definitivament, m'agrada massa la carn.
del meu cor per la teva absència.
Abans de setmana santa ja vaig veure que no hi eres, ganivet en mà, dient-me "hola, bonica!". No em vaig voler alarmar, potser havies avançat les vacances. De tota manera, aquells envasos i aquells plàstics em van començar a fer angúnia.
Ja feia cinc anys que ens coneixíem. Les teves mans, mestratge suprem, sabien el gruix exacte del tall, la frescor de la carn, els meus gustos de sibarita. Sàviament, em convencies que m'emportava el millor de tu, exactament i només allò que valia la pena. I entre pit i pit, comentàvem les notícies, el temps, la vida.
Ahir, esperançada, vaig tornar per veure si et trobava. El mateix poliestirè, la mateixa cel·lofana. Se'm van encendre tots els llums vermells i, tremolosa, amb un filet de veu, li vaig preguntar a la caixera: "I la Montse?". Em va contestar que no tornaries. Cap més explicació. Només un aclariment que pretenia ser suggerència: "però la carn és la mateixa, només que envasada". Terrible.
Només carn envasada? i qui m'envasarà ara els somriures, els consells, el plaer de la feina ben feta? Qui em recomanarà els millors talls i amb un subtil "nena, aquesta no l'agafis" em farà adonar de la dubtosa qualitat de la carn? Els envasos no em diran "bonica", ni sabran que m'agrada el llom de porc tallat finet, ni em diran quina és la millor vedella per fer fricandó.
Qui hagi perdut el seu carnisser o carnissera de confiança (o fruiter, o peixater, o etc.) sabrà de què parlo. És la pèrdua de cinc anys de carnisseria habitual, d'haver-me sabut fer un lloc en la seva llista de clients preferents i intocables. Aquells a qui mai donaria les puntes del tall, a qui mai recomanaria una carn poc fresca, a qui mai intentaria endossar embotits de preus desorbitats.
No saps què m'has fet, Montse. Estic afligida i desorientada, no sé on anar. He de buscar un lloc nou on proveir-me de carn i passar un cert temps (més llarg que breu) per a recuperar el privilegiat estatus de clienta habitual.
Això, o fer-me vegetariana... Ummmh...
No. Definitivament, m'agrada massa la carn.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
