Bestiari

Que les persones som animals ho sap tothom. Amb el pas dels anys i la imposició de moltes (i sovint absurdes) normes morals, hem anat maquillant fins gairebé anorrear la nostra essència més bestial, més instintiva i, perquè no, més natural. Però no deixem de ser animals. Animals racionals, això sí. Tot i que llegint el periòdic no ho sembli.
No contents amb tenir els nostres propis atributs animals, la llengua ens els expandeix a d'altres espècies germanes. I si no, penseu-hi una mica.

La tendra infància ens retorna al nostre primigeni estadi de quadrúpedes i, enlloc de caminar, gategem. Anys després, tornarem a posar-nos a quatre grapes, però no precisament amb la intenció de desplaçar-nos. En el meu dialecte, a més, anem gats quan ens passem amb els gintònics
Quan alguna cosa no ens acaba d'agradar o pensem que no és justa, ens mosquegem amb el proïsme o amb nosaltres mateixos. Per no parlar de quan ens puja la mosca al nas.
El despertador sona aviat i gossegem una estona abans de posar els peus al món. I ens encanta papallonejar amb aquell/a noi/a tan mono/a.
Ser un pardal és ser un vividor, pardalejar és flirtejar en empordaní o actuar amb egoisme a Mallorca segons el DCVB (grandíssim diccionari).
Sovint toregem o som torejats (encara que aquest verb ve de l'acció i no del bou en sí). El món és ple de gent que ruqueja, tot i que sempre he pensat que el ruc és un animaló ben intel·ligent i simpàtic.
Astut com una guineu (tan diferent a la zorra castellana), gras com una vaca, boig com una cabra, la llengua viperina de les serps i anar enrere com els crancs. Ser un esquirol, pobre com una rata o violador de iaies com el llop de la Caputxeta. Fer el gamba, fer olor de tigre, ser un cuc, un camell, anar brut com una aranya... I no acabaria.

El que em pregunto és perquè hem bandejat del nostre lèxic animals tan interessants com el musclo, el rat-penat o la garsa. Animals tan nostrats com els que he esmentat.
I perquè, com a animals racionals que som, tendim a comparar-nos als no racionals.
Serà que ens queden, malgrat tot, moltes engrunes de la bèstia que intentem amagar.