Ja no t'agrego!

Em confesso pecadora, incauta i poc original. Jo també penjo la meva vida privada a la xarxa, tot i els peròs, tot i les advertències. Tots plegats som víctimes i usuaris a contracor d'una tecnologia que potser ja està superant altres límits. I la veritat és que comença a fer molta por.
Reconec que vaig trigar bastant a moure'm pels fils invisibles d'internet. En part, per mandra, en part pel fet de pertànyer a una generació que va començar a sentir a parlar de la secta, perdó, de la xarxa, a una edat relativament avançada. En qualsevol cas, el fet és que a dia d'avui no puc viure sense mirar el meu blog, el correu electrònic, el puto féisbuc...
Al principi semblava una eina innocent, que afavoria la comunicació entre les persones i que escurçava distàncies. Em vaig resignar a obrir una bústia virtual i a deixar d'olorar la carta escrita, tan plena de tinta i de sentiments. D'acord, era més pràctic, a la penya li feia menys mandra expressar-se a través d'un teclat.
No vaig caure en la temptació del fotolog, però sí del blog. I la veritat és que no me'n penedeixo. M'ha permès tornar a escriure (perdre-li una mica la por al full en blanc), conéixer gent i descobrir noves perspectives de les persones que ja formaven part de la meva vida. M'agrada el blog, és el més aproximat als diaris personals que escrivia quan era joveneta.
Però això del facebook... ja són figues d'un altre paner. La idea semblava amistosa, no tenia el rerafons que ha anat adquirint en poc temps. Penjar fotos, veure l'excursió que va fer el teu amic o amiga l'altre dia i trobar persones que vas conéixer fa mil anys. Entranyable, no? Doncs no. A dia d'avui, la gent ja gairebé no penja fotos. Es dedica a afegir-se a grups cada cop més surrealistes i a escriure al "muro" i llegir el "muro" dels altres i a saber més coses de les que necessita saber d'una persona que ni tan sols coneix. Feu la prova: podeu seguir la vida d'algú a través d'aquest invent infernal.
A més, jo penjo les fotos que vull, però ningú m'assegura que la meva amiga no trobarà divertidíssima aquella foto en la que vaig borratxa fins al moll de l'os i que val la pena que el món la vegi. I ja hi som. Intimitat violada, exposada a tot aquell que la vulgui veure.
Ara es veu que les empreses de selecció de personal consulten el facebook a l'hora de triar un candidat. Que els lladres i/o segrestadors ho tenen cada cop més fàcil. Que els qui remenen les cireres poden veure quins són els nostres gustos i inquietuds, que tenen una pel·lícula perfecta de tots nosaltres i que ja saben com manegar-nos millor. I ho saben i ho veuen i se n'aprofiten perquè nosaltres donem el nostre consentiment. Aterridor.
L'altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar molt. Un adolescent li va dir a un altre: "No t'agregaré!". Era una amenaça actualitzada del "ya no te ajunto" de la meva infantesa. Doncs no m'agreguis. L'altre adolescent (el no agregat) hauria d'estar agraït per no entrar a aquest cercle viciós i pervers que es va creant mica en mica. Però es va sentir refusat.
Quanta tristor.