Primavera. Poemas de la Tierra. Nestor MartínAvui tampoc no has vingut. Com sempre des que t'espero, m'he tornat a vestir de senyoreta, m'he arreglat els cabells i he assajat mirades còmplices al mirall. Però quan he obert la porta, trèmula i esperançada, tampoc hi eres. No és que no m'ho esperés però, com sempre, m'ha fet ràbia. Vas prometre que tornaries, que el meu llit se t'havia fet amable i que em portaries un tros de cel ben blau, ben teu.
Encara m'obligues a nuar-me el coll amb sogues feixugues que comencen a escanyar-me. Els meus dits et busquen i s'amaguen, no troben l'escalfor que emanaves aquell dia, aquella nit de llençols embolicats.
Busco flors i només trobo la de l'ametller. No és que no m'agradi, però em resulta pedant, massa prepotent, l'alumna aplicada de primera fila, la listilla. Li has donat tu permís per a sortir? Jo crec que no.
Encara no véns i em deleixo per sentir-te, per notar-te a dins com si fos el primer cop, per olorar la dolça metzina (i que em perdoni el poeta) que em torna folla.
Cremaré teies per a que vinguis, si és això el que vols. Em despullaré del fred i cridaré que no li tinc por a l'hivern, que em sobren flassades i abrigalls quan es tracta d'estimar-te, que cada minut de sol em salva la vida.
De puntetes, recorreré el passadís fins a la teva habitació. No li diré a ningú que has vingut, que ets amb mi.
Que ets la puta primavera que encara no arriba i que necessito com l'aigua que bec.
3 comentaris:
aquest hivern s'està fent taaan llarg que em sembla que ja sóc transparent. ja pateixo perquè el proper estiu no vingui embalat i amb ganes d'endur-s'ho tot :)
Que fort, acabo d'actualitzar amb un article a 180º del teu. I menys elaborat, clar. Besots! Mos veem a falles!
Diuen que els cirerers són com guerrers, que en el moment més àlgid de la batalla ho donen tot, tota la seua força, i floreixen més que mai per després donar-nos fruits. Ara mateix és el moment de ser cirerers.
Publica un comentari a l'entrada