diumenge, 30 de novembre del 2008

La guerra d'Agustinet


Agustinet tenia divuit anys i un dia quan va pujar a aquell furgó. L'envoltaven tot de joves del seu poble, alguns encara nens. Sempre recordaria els ulls plorosos de sa mare i aquell fred que li sortia de dins i que mai més l'abandonaria.

No sabia ni llegir ni escriure, ni falta que li feia. La vida d'un llaurador era dura però senzilla. Les lletres, per als advocats i els metges. La terra no coneix més alfabet que el de l'aigua i el del sol. I amb això, Agustinet ja en tenia prou. Sabia distingir perfectament entre el bé i el mal, però no entre allò que en deien les dretes i les esquerres. La política, per als qui volen governar.

La guerra, aquella guerra tan èpica i tan plena d'herois, el va engrapar tot just quan començava a viure. Aquella guerra que ens expliquen i que sembla que, finalment i amb molts mèrits, van guanyar sentimentalment els perdedors. Sense saber com ni perquè, sense entendre per qui ni contra qui, Agustinet es va trobar amb un fusell entre les màns i molta por per empassar.

A la trinxera del davant, més ulls joves, tan plens de pànic i d'estupefacció com els d'ell. Nois joves, potser amics seus, qui sap si germans. Un crit anunciava el començament de la batalla. Córrer, només córrer i disparar. I que la bala anés a parar on fos. Potser, si la mala sort ho volia, a l'esquena d'un company. No sabien lluitar. Eren només llauradors que no entenien de lletres ni de guerra. Nois, gairebé nens, que no es sabien ni les consignes ni els himnes ni el motiu de tanta gana i tant de fred.

Brunete, Saragossa i l'Ebre. Després, dos anys a Lugo, tancat en una absurda presó. Això és tot el que va veure del món Agustinet. En acabar el malson, mai més va sortir del poble. On s'està millor que a casa?

Aquesta és la guerra d'Agustinet. No té res de romàntic, res d'heroic, res que es pugui convertir en una d'aquelles històries de rojos valents que lluitaven per uns ideals justos i necessaris. És la guerra d'uns titelles de les circumstàncies, del destí, de la Història amb majúscules. La guerra dels qui mai es parla. La guerra dels oblidats.

Va tornar al poble, es va casar, va tenir fills i néts. Però no puc dir que Agustinet, el meu avi, fos un home feliç. Jo crec que mai ho va ser. De la guerra no en parlava. Només explicava, amb un mig somriure amarg, que els primers dies al front no tenien gairebé equipament. Després de les primeres batalles, cada soldat tenia un parell de fusells, bótes, cantimplores i flassades de sobres.

I, en el deliri de la mort, Agustinet no cridava a la seva mare com fan la majoria de moribunds. Ell, incansable, només repetia: "Fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred..."

divendres, 21 de novembre del 2008

7 a.m. B2 (exterior)

Surto de casa amb la cigarreta de l'esmorzar encara encesa. Apresso el pas, no vull perdre el bus ni haver de córrer rere seu. A les 7 del matí, els carrers de Malapell tot just estan acabats de posar. Encara hi ha els escombriaires i les seves maquinotes de raspalls giratoris i aigua a raig. A la tardor se'ls gira feina, massa arbres que es despullen. Gent amb lleganyes, gossos que passegen els seus amos. Fred. Encara és negra nit.
El B2 arriba més o menys puntual; el tràfic d'aquestes hores li facilita la feina. Valido el bitllet, ric-ric, ric-ric; títol esgotat. Emprenem una ruta que ja em sé de memòria. Enfilem l'avinguda dels Bàrbars, llarga i plena de semàfors. Somric, com cada matí, amb el rètol de la llar d'infants "El petit Kiwi". Em fa gràcia. A la plaça de la Creu hi ha una dona oriental fent tai-xi. El Mercaxona d'una mica més avall ja té els llums oberts. Suposo que deu ser ple de nois i noies joves carregats de son i d'embalums, reomplint les prestatgeries d'hacendados i deliplusos.
Després de l'alliberament de vermells i verds, per la carretera de Barna, el B2 vola. Vent que s'escola per les escletxes de les portes i que em posa la pell de gallina.
Arribem a Cardanyola. Polígons industrials i el pont que creua un riu. Encara no tinc clar si és el Besós o el Ripoll. Els meandres, tant del riu com del bus, em confonen. Comença a fer-se clar, orgia d'ataronjats, grocs i violetes. I una lluna enorme.
Carrers i més carrers. Urbanitzacions. No entenc l'estructura urbanística de Cardanyola. L'mp3 posa la banda sonora, darrerament incesant. Hauria de canviar-ne la música, se'm comença a fer monòtona, pesada. Però no tinc servidors disponibles a la mula.
Passo per la comissaria on vaig denunciar el pressumpte robatori de la meva cartera, just quan m'acabava d'instal·lar a Malapell. Dues ànimes amigues m'hi van acompanyar i em reptaven a parlar en català als munipes. Torno a somriure. Va ser una època feliç.
El B2 continua fent giragonses per la ciutat. Arribem al que dedueixo que deu ser-ne el centre. La torre de l'església es retalla sota un cel cada cop més clar. L'escut de l'ajuntament promet un "Facta, non verba" esperançador. Com cada dia, em pregunto si ho deuen complir.
Passem per l'estació de laputarenfe, que es va engolint futurs llicenciats amb carpetes folrades de gespa verda. Els miro. Nostàlgia? Bastant. Enveja? Gens.
Travessem un altre pont, el tercer. El sol es comença a fer amo i senyor del tot. Ja hi ha ànecs al riu i, indefectiblement, me'n recordo d'una frase genial que li vaig sentir dir a un nen fa temps: "Mama, jo vull ser un ànec!" Quina gran veritat. Qui pogués passar-se el dia xipollejant i menjant cuquets i llims sense cap més obligació que dir quak-quak de tant en tant.
Entrem a Ripo-lleig, entre naus industrials, macdonals i lidels. Ripo és realment lleig. Encara que suposo que deu tenir el seu encant. Unes quantes voltes per la ciutat, rotontes, descampats i vivendes unifamiliars de nova construcció. On deu ser el centre de la vila?
Uns quaranta minuts després de l'ascens, davallo del B2. Comença una nova batalla. Els enemics van caminant cap a la guerra, amb la mateixa poca ànsia que jo. Ens saludem, ressignats. La lluita continua, com cada dia. Qui guanyarà, avui?

divendres, 31 d’octubre del 2008

Desig

Aquesta pessigolla absurda que em tenalla
des del sotaventre fins a l’arrel del tot
no deixa de ser un desig animal, obscè,
molt més que terrenal, gairebé patriòtic.

Però què feliçment m’agomboles amb l’embestida
brutal que t’aixeca a l’alçada dels déus més impurs
a la religió més impia, a la puresa més macada.

Ens inflamem com globus aerostàtics,
plens d’un hidrogen irreverent que taspuem
per tota la geografia de la nostra pell.

M’impulsa l’instint visceral de percaçar el teu delit,
de ser fènix entre cendres i passions baixes,
de no viure si no és sota l’esgarrapada
del teu cos, crematori miraculosament ignífug.

Farem llenya de tots els arbres,
assecarem oceans, rius i manantials,
no deixarem pedra sobre pedra,
invalidarem qualsevol llei de la física
i la química durà els nostres noms.

I tot això, pel mòdic preu d'uns instants
de bogeria, de lletania de crits i sospirs,
de fluxes i d’influxes, d’anhel de carn.
De morir i tornar a néixer.

El sexe sense amor és possible.
Sense desig, no és sexe.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Coral romput

Torna a subordinar-me. Sóc teva, encara que no ho vulgui, encara que em desesperi. Mots que es lliguen en una abraçada furibunda, gairebé sagnant. Vestida de sintaxi, em despulles de tota norma i em sublimes, em fas arribar a un zenit conjugat. I jo em vinclo com un lliri decadentista, sempre complaent al teu desig de rimar síl·labes líquides amb sòlides metàfores. El teu llit és per rebolcar-s’hi, per perdre-hi la calma i la batalla, la son i les paraules. El verb es fa carn quan tu hi ets. I la carn vol carn, va dir el poeta. Cada cop més verb, cada cop més carn. I més verb, i més carn, i més verb, i més carn i carn i més carn, i tot plegat una espiral que no s'acaba.

Sóc teva, sempre fidelíssima i amant. Per sempre més agenollada als teus peus, Poesia.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Petits (des)plaers en monodosi

Ja fa temps, en un rampell de hippisme dels que m'agafen de vegades, vaig fer un llistat de petits plaers, aquelles cosetes que ens fan la vida més satisfactòria. Suposo que ja era hora d'escriure aquelles coses que em fan rabieta, tot allò que sovint em treu de polleguera, el que fa que aparegui la meva arruga dels despropòsits al front. Allà van:

Un cafè amb gel amb un sol i minúscul glaçó; els coloms impertinents; netejar els armaris de la cuina, per dins i per fora; la gent a qui, quan els expliques un problema, sempre els ha passat el doble que a tu, fer-me el dinar un diumenge de ressaca.
Les trucades a qualsevol hora del dia de les companyies telefòniques (podria cagar-me en elles durant un llarguíssim post); depilar-me amb cera calenta; les plantes de plàstic, tots els productes light-amb-bífidus-i-lactobacil·lus-immunitas.
Les preguntes estúpides, les respostes encara més estúpides; la literatura del siglodeoroespañol; el soroll que fan els mosquits a la nit (pànic!), enganxar-me sense voler a un serial d'antena3, els pésols; la Renfe en general i la seva manca d'escrúpols en particular.
El pub "Azul" del meu poble; el tabac baix en nicotina; tots els productes del Hello Kitti i la gent adulta que els porta; els FW tipus "el mundo es maravilloso y tú eres genial" o "si no lo reenvias a cien amigos no volverás a follar en tu puta vida".
La gent que es creu estupenda; els xalets amb piscina a primera línia de platja; l'olor de suor reposada aliena; córrer darrere un autobús, perdre'l per cinc segons i tenir la certesa que el conductor t'ha vist; les cuques del meu palauet.
Anar a comprar sabates; la cervesa calenta; l'estètica dels anys 80 (calia que tornessin les malles amb gomes sota el camal??); les aglomeracions de gent; les persones que no saben reconéixer els seus propis errors; que se'm pengi l'ordinador tenint l'e-mule a tota pastilla; les interminables sessions de fotos del viatge d'algú; el gust amarg de la derrota.

I un llarguíssim etcètera que no vull continuar per no semblar una xunga tiquis miquis.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Llenguatge sentimental

Tots coneixem el llenguatge no verbal. Gestos, modulacions del to de veu, èmfasis, expressions facials... Diuen que la comprensió d'un missatge oral depèn en un 70% d'aquest llenguatge no verbal. I segurament és cert. El cos expressa molt més que el verb. És allò de que una imatge val més que mil paraules.

Últimament m'he obsessionat pel llenguatge no verbal del meu cos més físic. M'explicaré. Tots sabem expressar amb paraules si estem contents, deprimits, nerviosos... Però el nostre cos s'avança a les paraules. Hi ha expressions que semblen figurades però que no ho són: "em fa mal el cor", "tinc un nus a la gola", "això em regira l'estómac", "se m'ha posat la pell de gallina", etc...
Què ho farà, que el cos expressi uns sentiments que ni nosaltres mateixos volem reconéixer?

Quan la melangia, o la tristesa o la manca de serotonina s'apodera del meu cap, indefectiblement, noto un pes físic al cor. És com si algú el premés suaument, sense gaire força però escanyant-lo poc a poc. I em vull arrencar aquesta engrapada fictícia, arrencant-me el cor si cal. Perquè em fa mal i no hi ha analgèsics que valguin.

No heu sentit mai com un vertigen estrany al ventre quan veieu una cosa que no us agrada? Exemple bastant recurrent: un/a ex-parella agafada d'una altra mà. Brutal. La raó us diu que heu d'alegrar-vos perquè la vida li va bé. Però l'inconsient traeix i un pessigolleig desagradable fa de la vostra panxa una muntanya russa. Merda.

Abans de les primeres llàgrimes, la gola avisa. Ho notes, és com una piloteta que t'impossibilita empassar saliva, no et deixa parlar, ni respirar, ni pensar. Només dolor i ganes d'engolir-lo. Quin moment més xungo, no? Et supera, t'ofega, t'impossibilita la respiració harmònica. I la sal et taca les galtes. Com més intentes evitar-ho, pitjor. La piloteta es fa més i més gran.

Suposo que totes aquestes reaccions físiques tenen una explicació científica. El que em pregunto és si algú les ha estudiades. Tenen un fonament explicable amb fòrmules matemàtiques? O simplement formen part de la nostra condició d'éssers mortals? Algú sabria respondre'm?

divendres, 26 de setembre del 2008

Tan menudeta, tan gran


Mireu-la. Té menys dos mesos i ja és tota una persona. Frisa per sortir, però no gosa perquè està molt bé, tota cargoladeta i ingràvida, envoltada d'un líquid amatent. Sa mare s'ha preparat a consciència per a que el seu ventre sigui el lloc perfecte per a unes vacances pre-vida. I ho ha aconseguit. Perquè Alma ja sap somriure.

Sé que mai deixarà de fer-ho. Perquè no podria tenir uns pares millors.