Primigenis "summer times"

Heu fet mai castells de sorra i aigua? Només us cal una galleda o poal, un grapat de sorra i una mica d'aigua de mar. Agafeu un grapat d'aquesta barreja salada i deixeu que s'escoli lentament entre els vostres dits. Feu una bona base i pugeu a partir d'aquí, anar fent estalactites (o estalagmites? mai me'n recordo de quina és quina). El resultat és sorprenent, sobretot el poder constructor de les darreres gotes quan cauen. Entendreu la geologia. Sempre he pensat que Gaudí la va entendre així.

Són records d'estiu infantil, de quan els nostres pares -inconscients!- no ens posaven crema protectora. Perquè el sol era un amic afable, no abrusava. Només ens pintava el color a la pell.
Els meus primers estius són paelles de diumenges amb síndria i olor de gespa dallada, feridora.
Taques de gelat de xocolata i ventiladors girant mandrosament. El quadern de vacassiones santillana amb els exercicis de mates encara per fer i vinagre i bossa de plàstic al cap, botxins dels polls que tots hem tingut més d'un cop.
Alguna piscina esporàdica i sobrevalorada, amb tobogans i trampolins -com molaven!- quan encara no sabia que banyar-me al mar és inherent a mi, molt més que una necessitat vital. És submergir-me en la llàgrima del món.
Cartes de debó, amb segell i remitent. Escrites a i per persones que vivien a la mateixa ciutat/poble que jo, però a qui probablement no veuria en tres mesos. En aquella època, una eternitat.
Vacances familiars, excés de convivència entre pares i/o germans; descobrir i/o constatar que no tot rutlla com caldria. Afrontar realitats no sempre abellidores. Fer regolfar aquests sentiments i convertir-los en proves de força. Sobreviure-hi.

Ara els meus estius són diumenges de ressaca i nostàlgies emmascarades. Aires que condicionen i que assequen la gola tot en un, malgrat la sequera general. Contribuint-hi.
Onades i escuma que esquitxa. Fer castells a l'aire o a la terra, tant se val. Mar i més mar, sempre sorprenent i acollidora. Preferència per inòspites platges de còdols i petxines.
Correus electrònics sense saliva ni tinta, a persones que veuré d'aquí a una hora. En aquesta època, una eternitat.
Administrar hores, minuts i segons amb el pare, la mare, la/el/les/els germà-na-ns-nes, la parella, els amics, les amigues, els familiars dispersos i diversos, la conversa pendent, els fantasmes i les inconegudes troballes, els llibres que em criden des dels prestatges, la música que no he escoltat, etc, etc, etc. I sentir que mai és prou. Que la sorra se m'escola entre els dits.

Als estius d'ara segueixo tenint la pell mig del sol, mig de la lluna. Però ara m'he de posar factor solar 15. Com a mínim.

Final de curs

Tornaré a tancar la llibreta de notes i a desar el bolígraf vermell a l'estoig, tots dos en letàrgia, a punt per impartir justícia de nou quan arribi setembre. Deixaré les lectures juvenils i els llibres de text per recuperar la poesia. Silenciaré el timbre dels canvis de classe per donar veu a músiques més amables. Ara només corregiré els meus errors, no els dels altres. Bescanviaré els exàmens i els dictats per les onades de la Mar Xica i les nits de lluna i barques. No parlaré més de les oracions subordinades, em subordinaré a la paraula.

Juraré per tots els déus que no oblidaré les seves cares ni els seus noms, però el temps m'obligarà a jurar en fals. Trobaré a faltar els seus ulls atents, adormits, fascinats, divertits, inquisidors, fastiguejats, desolats, il·lusionats, sabis. Els reconeixeré en altres alumnes, tan semblants a mi i a ells; malgrat els anys, els adolescents sempre seran adolescents. Tot i això, mai sabré què ha estat de les seves vides, si han estat feliços. Si encara em recorden.

Faré balanç d'aquests nou mesos de gestació i no sabré dir si ho he fet tan bé com podia. Però em quedarà una sensació dolça i alliberadora, com el final d'un part. Suposo...

Final de curs, final de tot. Principi del que vindrà.

Perdre

Dedicat al gran Perdedor

El verb "perdre" és ambigu. Té connotacions tant positives com negatives, malgrat que el concepte en sí i les connotacions que des de sempre se li ha donat, equilibren la balança en benefici de la seva vessant més nefasta.

Perdre:

Perdre el tren per dos putos minuts; perdre una amistat que semblava inquebrantable, perdre un partit de futbol a la pròrroga; perdre el seny, el coneixement i la credibilitat; perdre la cartera amb tota la documentació, 50 euros, les fotos de carnet dels teus amics/gues que havies anat recopilant durant anys, i la targeta Caprabo; perdre les ganes de viure; perdre un fill, un amic, un amor; perdre els cabells (els homes) i tibantor a la pell (les dones), segons la societat estètico-el·litista que ens goberna... i un llarg etc.

Però també:

Perdre la candidesa i saber aprofitar-te'n; perdre aquells quilets que diuen els anuncis d'Special K que et sobren i que t'allunyen de la "operación bikini"; perdre la virginitat; perdre la vergonya i els complexos; perdre la por a la mort; perdre de vista una persona indesitjada; que el PP o similars perdin les eleccions nacionals, estatals o el que sigui; perdre el temps perquè et ve de gust; perdre's pels revolts poètics; perdre el món de vista amb un orgasme... i un llarg etc.

Així que jo aposto per la visió amable de "perdre". Perquè guanyar no sempre és tan bo com sembla. A tall d'exemple: guanyar-se una hòstia.

Deo gratias

Gràcies als gintònics compartits i a les cerveses amistoses. Gràcies a la meva carnissera habitual, que m’aconsella els millors talls i que em nega la carn poc fiable. Mil gràcies a la carrera que vaig estudiar (amb la qual ens havíem de morir de gana) i que em va permetre conéixer les meves fidels companyones i guanyar-me el pa amb una feina que m’apassiona. Moltes gràcies a la xocolata, al salmó fumat i al bon cafè. Gràcies als consells no sempre ben rebuts però indefectiblement eficaços. Semi-gràcies als mals vicis, que tants plaers i disgustos m’han donat. Gràcies als terrats de Malapell, que em saluden cada matí quan em desperto. Milions de gràcies als llibres que he llegit i als que encara m’esperen (s’accepten recomanacions plenes de gratitud). Gràcies als alumnes que m’han impressionat, als que m’han posat a prova, als que m’han exasperat, als que m’he estimat i als que he avorrit. Gràcies als aliments frescos i també als congelats i/o precuinats. Gràcies als amants que m’han amat, durant anys, durant dies, o durant una mil·lèssima de segon. Mil gràcies a les cançons que m’han fet sentir més a prop de la gent, a les que m’han fet desfassar, ballar i cridar, a les que m’han ajudat a comprendre el món. Gràcies al poble que em va veure néixer i a la distància que m’ha permès valorar-lo. No tinc prou gràcies per als amics amb majúscules, per les poquíssimes persones per qui em deixaria arrancar la pell a tires. Bilions de gràcies a la meva mare, lluitadora nata i insegura de mena. I a la meva germana, companya de disputes i rialles. Gràcies als moments oportuns i a les persones adequades. Gràcies a la manteta que acotxa les meves migdiades. Gràcies amb la boca petita a les persones i/o coses que m’han repugnat, perquè m’han obert l’esperit a allò que realment val la pena conservar. Per què no, gràcies també a mi mateixa, per haver sabut arribar fins aquí amb les ferides justes i necessàries. Gràcies a les portes que se m’han tancat perquè, tòpicament, m’han obert altres finestres. Moltes gràcies als somnis i als insomnis, que em fan créixer i aprendre. Mil gràcies majúscules a l’Eloi, a la Laura, a la Inés, a l’Òscar, al Fuster, a la Carol, a l’Ayo i el seu petit ésser creixent, al Tai, a la Nues, a la Norma, a l’Esthert, al Jordi, al Llorenç… a les persones que es saben importants en la meva vida i que potser ara oblido. Gràcies anticipades a tots aquells qui formareu part de mi en un futur qui sap si proper, qui sap si llunyà. Moltíssimes gràcies a les gràcies, perquè em feu adonar de la importància del temps que passem a la Terra.

Podria continuar línies i línies donant gràcies a tot plegat (avui estic una mica hippie). Però prefereixo que continueu vosaltres.
A què o a qui doneu gràcies?

El món a l'inrevés

Aquest matí la rambla era només per als valents. Plovia (i plou) amb cert èmfasi. Suficient com per quedar-se a casa escalfant els llençols, esmorzar una mica i fer un "sant tornem-hi" cap al llit. Però avui sembla el món a l'inrevés i he anat a passejar. Jo, que sóc una poruga amb la pluja, he sortit al carrer amb l'excusa del pa i del tabac nostre de cada dia. He agafat paraigua, tot i que el que em venia de gust era mullar-me. Però per a la vida amb ulleres la pluja és més que emprenyadora, és un mal rotllo.

La rambla era un desert humit, amb alguns bolets de colors que caminaven apressats i lliure de nens amb patinet. L'mp3 a tota hòstia, amb cançons que parlen de vent i de sol, de dies perfectes. Tot plegat, un video-clip irònic. Gloriós.

He girat cua quan l'aigua començava a traspassar-me les bambes i els mitjons presagiaven cares de peu arrugat. Tampoc és qüestió d'agafar una galipàndria per pur caprici.

Ni tan sols la filla de puta de l'estanquera fatxa ha aconseguit canviar-me l'humor. Quan he arribat a casa, he posat una rentadora, tot i sabent que avui no s'assecarà. I demà, segurament, tampoc. Però avui és el món a l'inrevés.

Un colom mullat ha aterrat a l'ampit de la finestra. I a mi, que aquestes rates voladores em fan una ràbia visceral, m'ha fet gràcia.

Avui seguirà plovent tot el dia. Pujarà el nivell dels pantans, els pixapins es confiaran i tornaran a omplir les piscines. El camp farà olor de terra mullada.

I jo, que amb la pluja em poso de mala lluna, estic més que feliç. Perquè avui és el món a l'inrevés.

Si puc

Si puc, no parlaré d'amor. Hauré d'esquivar la primavera, amagar sota quinze sostres de roba el desig. M'hauré de treure de sobre la pols de les imatges, el vent dels sospirs anhelants.
Si puc, deixaré estar les reflexions idiotes i faré meu el camí. Esgarraparé els mots que em vinguin de gust i no faré cas dels silencis. Serà difícil, però oblidaré les pors gratuïtes, els racons foscos i el verí del dubte.
Si puc, mai més plantaré un arbre, em convenceré que mai no escriuré un llibre i potser tindré un fill. Els convencionalismes passaran a la història, la rutina potser esdevindrà dolça, les sorpreses realment sorprendran. I el que amago només per a mi, serà només meu.
Si puc, mai faré una declaració de principis. Potser, si em vaga, faré una declaració de finals.
Mai deixaré d'empetitir-me davant del mar, de rendir-me a la música, d'agenollar-me davant dels plaers. Hauré de deixar de ser conseqüent, o ser-ho a consciència. I deixaré que la pluja ho netegi tot.
Si puc, no parlaré d'amor. El sentiré.

Clar i ras

AMANTS CIRCUMSTANCIALS
Encara que hem estat amants circumstancials,
ni tan sols ens tractem com bons amics.
Jo conec el desordre del teu pis, i del teu llit,
tu has vist les cicatrius, ferides, mals
que el meu cos sap amagar dessota un vestit negre.
Tu saps els crits quan faig desapareixe'm,
i torno al cap d'alguns instants de ser una boira
que creix i cau a vora el precipici.
Jo et sé els silencis, tots els desficis, els foscos vicis,
i els que et cremen els ulls de la memòria.
Encara que hem estat amants fidels,
ni tan sols ens quedem a fer el cafè.

Alexandra March, o l'alter ego de Jordi Julià