Tinc un ganivet i és de plàstic, on hi solia haver metall...
Cridàvem, teníem veu i vot, ens menjàvem el món. Més o menys. Anàvem a concerts del rotllo, a manis arreu del País amb majúscula, bevíem begudes de la terra (ens era igual quina, mentre fos de la terra) i llegíem poesia estirades a la gespa. Encara no traçàvem cap línia concreta i ens plaia autodefinir-nos autosuficients. Portàvem arracades i mocadors, érem les cinc puntes d'un estel. Teníem un bagatge que vam compartir en nits de confessions i cervesa i homes a la finestra. I rèiem.
Rèiem molt.
Deu anys abans d'aquest ara sense edat, érem felices. I ara, malgrat els monstres, seguim aquí, suposo que felices. Ens seguim arriscant. Fem incendis de neu i ens comença a molestar la música massa estrident. Bevem gintònics i escoltem cantautors. Votem a partits a l'esquerra de l'esquerra (malgrat els peròs i les contradiccions de l'edat) i seguim portant arracades i mocadors, tot i que ara ens combinen amb les sabates. Ara l'estel té quatre puntes i costa molt d'ajuntar, però persisteix. I riem, encara riem. Riem molt. Encara que els bagatges particulars s'allunyin del col·lectiu. Continuem sent color d'olor de poma.
Seguim llegint poesia, que és des d'on solíem i des d'on solem cridar, encara.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
i tant que rèiem...!!
m'has fet recordar... i m'he descobert a mi mateixa votant a l'esquerra de l'esquerra malgrat les contradiccions!
sort en tenim de la poesia!
És "benbé" que és "aixins". I no hi ha volta de full. És "benbé" que seguim rient i cridant, però en un altre to i sempre, ara ja sempre, amb un gintònic entre mans. Perquè ens n'hem adonat, per fi, que tot és més difícil del què semblava abans, de que tot és més cru i més negre, i per això riem i cridem, però amb la ginebra entre mans. Eppur si muove.
Trobo que podríem veure'ns un dia, altre cop.
El 26 de juny defenso la meva tesi doctoral, després sóc tot vostre... ;)
Jo em reafirmo no votant.
Caram, quinuna la Bruna!
Unabrassu.
(P.D. Comprovo la paraula: "nonoca")
Maria, veig que tenim molts referents comuns. La vida canvia, l'important és que no ens canviï massa a nosaltres! Conservar l'essència és més que una responsabilitat, és una obligació! Petons i poesia!
Yeral, eppur si muove, grande!! Tot és més difícil, però nosaltres som més forts! (o almenys ho intentem).
Molta sort amb la tesi, jo el 20 de juny tinc el primer examen d'opos! auxili!!
Va, cridem i riem amb un bon gintònic, quan sigui, on sigui!!
Un petonàs brunenc!
La vida és molt dura, per molt acomodada que la portis, i la càrrega de la nostra pròpia existència és molt feixuga. Per tant, si amb el pas dels anys no has deixat de riure ja et pots sentir més que satisfeta.
Em costa molt fer comentaris a les teues entrades perquè són poesia pura...i no em crec capaç de aportar res nou a veritats tan absolutes.
Em fa sentir molt orgullosa pensar que ens van formar juntes i que ara tu pots expresar tan be coses amb les que jo també em sento indentificada.
Beseeeeets
Publica un comentari a l'entrada