Sacrilegi

Ja la tenim aquí. El calendari encara ens ho nega; oficialment, no vindrà fins diumenge. Però l'aire ja té un color diferent, el cel fa una altra olor (Ferrater, mestre en sinestèsies!), els arbres són plens de botonets verd llimona, són el potser! Ocells i floretes, que es foti l'ametller i el seu afany de protagonisme!
Fent honor a la serp que sóc, començo a mudar la pell. Em deixo seduir pel sol, m'hi arrauleixo com un gata sol·lícita, buscant el raconet perfecte on roncar de felicitat. Novament, la llum es filtra pels estrips del palauet i l'omplen d'una escalfor hipnòtica que acotxa les meves plaentíssimes migdiades.
El dia s'allarga i em convida a novelles terrasses de bar on prendre el primer cafè amb gel de la temporada. Les passejades em fan gust a capvespre, a gessamí i a taronja tardana.

Obligadament sacrílega, sóc una valenciana trasplantada. No podré ser fènix. Em ve al cap que, gairebé biològicament, no hauria d'estar ací. I dic ACÍ. Hauria d'estar a casa, olorant pólvora i portant brusa negra i mocador lila. Menjant paella encara que no m'agradi i tenint ressaca. Obviant el blau de la festa i esperant una muixeranga amiga.

Sóc AQUÍ (i no ací), per feina, per obligació, perquè m'hi menen les circumstàncies. Però et juro, Sant Josep, que dijous expiaré els meus pecats encara que sigui en soledat. Cremaré les meves falles (enteneu-hi errades), faré la meua pròpia mascletà, l'equinocci arribarà malgrat la distància, volaran espurnes i cendres per sobre el meu cap.

No hi ha cap ritus ancestral que conegui quilòmetres. La cremà arribarà tot i els peròs.