La guerra d'Agustinet

Agustinet tenia divuit anys i un dia quan va pujar a aquell furgó. L'envoltaven tot de joves del seu poble, alguns encara nens. Sempre recordaria els ulls plorosos de sa mare i aquell fred que li sortia de dins i que mai més l'abandonaria.

No sabia ni llegir ni escriure, ni falta que li feia. La vida d'un llaurador era dura però senzilla. Les lletres, per als advocats i els metges. La terra no coneix més alfabet que el de l'aigua i el del sol. I amb això, Agustinet ja en tenia prou. Sabia distingir perfectament entre el bé i el mal, però no entre allò que en deien les dretes i les esquerres. La política, per als qui volen governar.

La guerra, aquella guerra tan èpica i tan plena d'herois, el va engrapar tot just quan començava a viure. Aquella guerra que ens expliquen i que sembla que, finalment i amb molts mèrits, van guanyar sentimentalment els perdedors. Sense saber com ni perquè, sense entendre per qui ni contra qui, Agustinet es va trobar amb un fusell entre les màns i molta por per empassar.

A la trinxera del davant, més ulls joves, tan plens de pànic i d'estupefacció com els d'ell. Nois joves, potser amics seus, qui sap si germans. Un crit anunciava el començament de la batalla. Córrer, només córrer i disparar. I que la bala anés a parar on fos. Potser, si la mala sort ho volia, a l'esquena d'un company. No sabien lluitar. Eren només llauradors que no entenien de lletres ni de guerra. Nois, gairebé nens, que no es sabien ni les consignes ni els himnes ni el motiu de tanta gana i tant de fred.

Brunete, Saragossa i l'Ebre. Després, dos anys a Lugo, tancat en una absurda presó. Això és tot el que va veure del món Agustinet. En acabar el malson, mai més va sortir del poble. On s'està millor que a casa?

Aquesta és la guerra d'Agustinet. No té res de romàntic, res d'heroic, res que es pugui convertir en una d'aquelles històries de rojos valents que lluitaven per uns ideals justos i necessaris. És la guerra d'uns titelles de les circumstàncies, del destí, de la Història amb majúscules. La guerra dels qui mai es parla. La guerra dels oblidats.

Va tornar al poble, es va casar, va tenir fills i néts. Però no puc dir que Agustinet, el meu avi, fos un home feliç. Jo crec que mai ho va ser. De la guerra no en parlava. Només explicava, amb un mig somriure amarg, que els primers dies al front no tenien gairebé equipament. Després de les primeres batalles, cada soldat tenia un parell de fusells, bótes, cantimplores i flassades de sobres.

I, en el deliri de la mort, Agustinet no cridava a la seva mare com fan la majoria de moribunds. Ell, incansable, només repetia: "Fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred i puces, fred..."