Sense fils

Abans els telèfons tenien fils, ho recordeu?

Durant la meva infantesa, el telèfon familiar era d’un roig entranyable i viu. La rodeta dels números feia un sorollet (ric-riic-riiiic) que m’encantava. Em sabia de memòria moltes, moltíssimes combinacions de xifres que feia lliscar amb un dit índex que encara no coneixia la magnificència del seu poder.
El cable sovint es recargolava sobre ell mateix, fent que la distància entre l’orella i la taula s’escurcés mica en mica. I, evidentment, no era prou llarg per poder allunyar-se més de metre i mig de l’aparell. Al seu costat, en conseqüència, hi solia haver una llibreteta i un bolígraf amb què feia dibuixos incoherents tot escoltant una veu a l’altra banda del fil. Sagetes, cubs, espirals, estels...

Anys més tard, vam substituir el telèfon roig per un altre de blanc, amb tecles més sofisticades que la rodeta i un soroll bastant més acord als 90. Encara tenia un cable rinxolat que el continuava ancorant a la taula, però era tot un símptoma de modernitat. De fet, aquell aparell va reproduir aquells xiscles que feien els mòdems antics. Qui s’hagués imaginat llavors que era possible navegar per internet sense inhabilitar el telèfon i viceversa?

I després van venir els mòbils i els fixes sense fil (acabo de descobrir que inalàmbric no és admissible en català) i amb memòria de sèrie. I es van acabar els dibuixos. I mai més m’he tornat a aprendre un número de telèfon. I les cabines als carrers em resulten insòlites. I puc caminar tant com vulgui mentre em comunico. I sempre em poden localitzar.

L’altre dia, tot fent cerveses, vaig mirar la gent del bar. A cada rotllana d’amics, hi havia un mínim dues persones mirant la pantalleta del seu mòbil. Tots súperinformats, súpercomunicats i súperactualitzats.

Que sí, que les noves tecnologies ens apropen als qui tenim lluny. I que ens informen. I que ens diverteixen. I que etcètera. Però potser ens hauríem de plantejar si no ens estan allunyant dels qui tenim al costat. Si cal saber tot el que passa al món des del minut zero. I si és absolutament necessari estar localitzables i localitzats en tot moment.

Jo fa temps que he començat a enyorar el telèfon roig, sincerament.

Clàusules de contracte

Al meu pis hi ha taques, marques a la paret, ombres que mica en mica descobreixo. Algunes les reconec, sé que les he anat fent jo sense voler. D’altres, són tota una incògnita carregada d’especulacions.

Mira, aquest petit esvoranc a la rajola de la cuina el vaig fer quan em va caure una olla plena d’espaguetis amb tomàquet un dia que tenia el cap fangós.
I aquestes línies negres al costat dret del llit les he anat bastint amb el moviment rutinari de posar-me les sabates cada matí (primer l’esquerra, després la dreta), en una constant lluita entre les lleganyes i les ganes de posar els peus al món.

Al despatx ha quedat una morenor estranya al punt exacte on vaig penjar i despenjar un calendari de sal que no acabava d’encertar el dia de l’any. I la xinxeta que el sostenia hi resta impassible, en el mateix indret on la vaig deixar, interrogant. Expectant.

Hi ha nafres a les parets que són hereves dels antics pobladors de la Torre. I de vegades les miro i intento imaginar. Quina maldestra intenció/mà/esperança les va col•locar allà sense saber que un dia jo les observaria amb curiositat?

Aquests claus a la paret del menjador que mai he gosat treure segur que sostenien fotografies, o quadres, o calendaris del sal d’algú a qui potser he vist fent cua al súper mentre em menjo una ungla i calculo l’edat de la caixera.

I aquesta ratlla just a sobre del capçal del llit és el manifest d’un orgasme aliè que espetegava a la paret de la meva actual llar en el moment concret en què jo en deixava un altre d’igual al dormitori d’un pis de qui sap on.

Marques, taques, ombres... al final, no som més que una recopilació d’imperfeccions perfectament orquestrades que anem deixant per tot arreu. En nosaltres, en el llocs, en la gent que ens és propera, en les persones que ni tan sols intuïm.

Si ho pensem, fa gràcia. O nostàlgia. O por. O res...

I tot això no ho vam llegir a la lletra petita.

Penitència (o el tòpic full en blanc)

Què en faig, d'aquest full en blanc? El més fàcil de tot, suposo, seria esguerrar-lo. Fer-ne mil trossets, reduir-lo a bocins petits i tirar-me'ls per sobre a mode de confeti, com quan era petita. Fer un crit i llençar-los a l'aire, feliç de veure'ls caure i riure amb la simplicitat dels vuit anys.

O rebregar-lo fins a fer-ne una esfera semi-perfecta i practicar triples a la paperera vermella. Tot i que, ara que hi penso, la paperera va anar a parar a algun contenidor d'escombraries (quina ironia per a una paperera, no?) durant la diàspora del Sol, al costat de faldilles velles, arracades de lluna, fotocòpies d'apunts de Teoria de la Literatura (II) i pòsters poc adients a l'edat i/o a les circumstàncies.

També podria recordar antigues nocions de papiroflèxia i convertir-lo en un avió capaç de sobrevolar incerteses i assumptes pendents i futurs no gaire llunyans però no prou propers. Deixar-lo planar per sobre de l'esdevenidor. Tranquil, abstret, aliè a tot allò que no sigui el vent que l'empeny.

I reciclar-lo? Potser la solució final seria retornar-lo a la seu primigeni estadi de matèria orgànica inconcreta, donar-li l'oportunitat de tornar a ésser i deslliurar-lo de la feixuga obligació de ser carn de bolígraf. O carn del 2.0 (encara em costa adaptar les metàfores a les noves tecnologies).

Però no. El full reclama el seu temps i el seu espai, que són ara i aquí. I no veig la manera de negar-li el beneplàcit dels meus dits. Encara que costi, encara que sembli una penitència, encara que m'hi hagi d'obligar. Encara que encara i malgrat els malgrats, no el vull deixar en blanc.

Amén.

Un altre jo

Rascant per trobar un altre jo, esperant que sigui millor...

L’ombra feixuga

De sobte es fa el silenci i amaina la tempesta…

Estrany equilibri, el meu. Han estat tants anys d’alts i baixos que se’m fa rara l’estabilitat, no m’hi sé trobar. Visc, suposo que amb més alegries que amb tristeses, amb moltes més compensacions que greuges. Tot, o gairebé tot, està en ordre. El món va fent i jo amb ell.

Em desenganxo dels llençols, vaig a la feina, em barallo amb els alumnes, parlo del temps i de política i d’hipoteques amb els companys, quedo amb alguna ànima afí per aguantar barres i birres, truco, em truquen, em depilo les celles, abaixo les persianes per mantenir l’escalfor del sol que m’omple el pis quan no hi sóc, marejo la soledat cantant sota la dutxa, amenaço les boles pelussa amb l’escombra, em fumo una cigarreta, i una altra, i una altra, amanida per sopar, sofà, tele i literatura abans de dormir, què calentó que és el nòrdic aquest de l’Ikea, bona nit, parpelles avall, got d’aigua, he posat el despertador?...

I tot va bé fins que una guspira d’angoixa em sorprèn en el moment més insòlit d’aquesta benefactora rutina. Perquè és llavors quan em salten totes les alarmes i m’espanto. Eps! Que l’ombra feixuga està sempre allà, acuitant-me, recordant-me que existeix. Que podria tornar per quedar-s’hi. I no ho vull, no ho vull, no ho vull. I l’empenyo cap a fora, cap a fora, cap a fora, perquè li agraden els interiors recòndits. Li planto cara i li dic que no, que ara no toca, que ja li he dit que no, que no, que no...

I, de moment, sembla que em fa cas.

Tornar

Tornen els arbres que es despullen, la pluja que cau, el sol més tímid. Torna el fred primerenc amb bufandes indecises. Tornen l’olor de fusta cremada, les ganes de manta i sofà, les mandarines. Torna tot l’enyor de la pell. Torna la tardor, amb tots els seus tòpics, amb tota la seva desgastada poesia. Torna, maldestra, l’ànsia d’ésser a través de la paraula.

Torno jo.

I del Sol a la Torre no hi ha ni una cigarreta de distància, però sembla ben lluny, com si haguessin passat segles. Tot ha canviat: la llum, els sorolls, l’embolcall. També jo, la meva manera d’afrontar aquest present, la fermesa de les meves passes, les noves maneres de viure en soledat. La vida d’ara. Malgrat que de vegades encara escolti el cop de porta que va tancar sis anys de vida, la fredor del ferro a la meva mà, la certesa del comiat.

Però torno a veure pins a través de la finestra. Com abans d’abans.

Torno a tornar.

Sol, solet...

L’última de totes les roses jeu al fons del cubell de les escombraries, ressignada.

I encara no m’ho crec, però el temps, tic-tac, tic-tac, avança inexorable.
Guardaré en capses de cartró la vida que fins ara era la MEVA vida.
El Sol s’amagarà per sempre. Nous núvols amenacen una pluja imminent.
Sóc, potser més que mai, ama i senyora de l’esdevenidor.
Tot anirà bé, em diuen. I m’ho vull creure. M’ho crec. M’ho he de creure.

Qui li manava a la puta Aglae menjar taronges?