Mestra en res

Diuen que tots tenim habilitats. Que tothom té alguna cosa en la que destaca i que pot ensenyar a la resta. Jo mai m'he considerat especialment hàbil en res. No practico cap esport, no sé fer macramé ni cosir-me la vora dels pantalons, no sóc campiona de menjar calçots ni sóc capaç de fer titius sense ofegar-me. No he aconseguit mai fer una diana als dards, ni molt menys passar-me de pantalla a cap video-joc. No sé tocar cap instrument (musical), ni vaig saber mai programar el vídeo (ja ni parlem d'un DVD). Sóc de les que criden quan l'ordinador es penja, no vaig aprendre a ballar el coyote dax, dibuixar se'm dóna més que fatal. No sé fer-me la meva pròpia bijuteria, ni llençar una escopinada lluny, ni fer-me un monyo amb certa gràcia. No sóc capaç de tallar pernil sense tallar-me un dit i sóc desendreçada de mena. El llenguatge sms em supera perquè no sé escriure sense accents, tinc molta més traça amb els gossos que amb els nens (sempre em ploren quan els agafo en braços).

I un llarguíssim etcètera...

Suposo que les meves habilitats són bastant corrents i no gaire originals. La cuina se'm dóna força bé, tot i que els meus espaguetis a la carbonara encara no han rebut cap estrella Michelin. Sempre m'ha agradat escriure i no ho faig malament del tot, però ja fa anys que vaig desistir d'arribar a cap Parnàs. Al llit sí que sóc considerablement hàbil, o almenys això és el que sempre m'han dit els meus amants. Sóc bona bevent cervesa, liant porros i fumant tabac malgrat la tos. Gairebé mai em poso malalta i em considero una professional acceptable en la meva feina. Trec llustre com ningú de les meves escasses joies d'argent i no se'm solen morir mai les plantes. Em sé de memòria tots i cadascun dels capítols dels Simpson i doblego magistralment els mitjons. Sóc la millor extirpant porus, tant els propis com els aliens; sóc persuasiva i tolerant, tot i que mai deixo que em guanyin en els debats. M'agrada tenir la raó. Deu anys d'experiència m'avalen com a bona companya de pis, de les vint persones amb qui he compartit sostre em resten molts més amics que enemics.

I poca cosa més.

Sacrilegi

Ja la tenim aquí. El calendari encara ens ho nega; oficialment, no vindrà fins diumenge. Però l'aire ja té un color diferent, el cel fa una altra olor (Ferrater, mestre en sinestèsies!), els arbres són plens de botonets verd llimona, són el potser! Ocells i floretes, que es foti l'ametller i el seu afany de protagonisme!
Fent honor a la serp que sóc, començo a mudar la pell. Em deixo seduir pel sol, m'hi arrauleixo com un gata sol·lícita, buscant el raconet perfecte on roncar de felicitat. Novament, la llum es filtra pels estrips del palauet i l'omplen d'una escalfor hipnòtica que acotxa les meves plaentíssimes migdiades.
El dia s'allarga i em convida a novelles terrasses de bar on prendre el primer cafè amb gel de la temporada. Les passejades em fan gust a capvespre, a gessamí i a taronja tardana.

Obligadament sacrílega, sóc una valenciana trasplantada. No podré ser fènix. Em ve al cap que, gairebé biològicament, no hauria d'estar ací. I dic ACÍ. Hauria d'estar a casa, olorant pólvora i portant brusa negra i mocador lila. Menjant paella encara que no m'agradi i tenint ressaca. Obviant el blau de la festa i esperant una muixeranga amiga.

Sóc AQUÍ (i no ací), per feina, per obligació, perquè m'hi menen les circumstàncies. Però et juro, Sant Josep, que dijous expiaré els meus pecats encara que sigui en soledat. Cremaré les meves falles (enteneu-hi errades), faré la meua pròpia mascletà, l'equinocci arribarà malgrat la distància, volaran espurnes i cendres per sobre el meu cap.

No hi ha cap ritus ancestral que conegui quilòmetres. La cremà arribarà tot i els peròs.

A l'atzar agraeixo tres dons...

VUIT DE MARÇ

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Bruixa de dol, Maria Mercè Marçal

Sereníssima nostàlgia

Aviat farà sis anys i encara no m'he sobreposat d'aquella sensació. Vaig comprendre per sempre més què era el que s'ha anomenat síndrome d'Stendhal. Nit freda de març i San Marco totalment buida, només per a nosatres cinc. Mai cap fotografia ha expressat tan bé allò que sentíem. Pura i absoluta felicitat. Increíblement sublim.
Eren dies de guerra, de míssils que volaven per sobre dels nostres caps i que ens vam atrevir a ignorar. Allò no anava amb nosaltres. La nostra única consigna era travessar ponts, fer el vermut amb spritz i viure sense pressa.
Rialto i un gelatto gegant, les claus d'una casa blava a Burano i entrar d'estranquis als vaporettos. Màscares rere una cortina esquinçada, la pensió més sòrdida del món i nosaltres tan felices. La de sempre, enfilada a una farola. La resta, ofegades de tant riure. Sospirs sota el pont, lleons alats i mercats de fruita fresca.
Giudecca, vostra llar. Venezia, nostra Itaca.
Jo no m'acabava de recuperar d'un nus que m'escanyava i allò em va salvar. Venezia amb vosaltres, combinació perfecta. Serotonina injectada en vena de la manera més dolça i natural possible. Vaig tornar a somriure.
Només van ser quatre dies, però s'han convertit en l'estendard d'un dels fils que encara ens uneixen. Tòpic, però el millor viatge de la meva vida. Potser també el vostre. Intento expressar-ho amb paraules però sé que només vosaltres sabeu què vull dir.
Hi tornarem, algun dia?

Tal dia farà un any, Bruna

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Grandíssim Gabriel Ferrater

Encara no

Primavera. Poemas de la Tierra. Nestor Martín


Avui tampoc no has vingut. Com sempre des que t'espero, m'he tornat a vestir de senyoreta, m'he arreglat els cabells i he assajat mirades còmplices al mirall. Però quan he obert la porta, trèmula i esperançada, tampoc hi eres. No és que no m'ho esperés però, com sempre, m'ha fet ràbia. Vas prometre que tornaries, que el meu llit se t'havia fet amable i que em portaries un tros de cel ben blau, ben teu.
Encara m'obligues a nuar-me el coll amb sogues feixugues que comencen a escanyar-me. Els meus dits et busquen i s'amaguen, no troben l'escalfor que emanaves aquell dia, aquella nit de llençols embolicats.
Busco flors i només trobo la de l'ametller. No és que no m'agradi, però em resulta pedant, massa prepotent, l'alumna aplicada de primera fila, la listilla. Li has donat tu permís per a sortir? Jo crec que no.
Encara no véns i em deleixo per sentir-te, per notar-te a dins com si fos el primer cop, per olorar la dolça metzina (i que em perdoni el poeta) que em torna folla.
Cremaré teies per a que vinguis, si és això el que vols. Em despullaré del fred i cridaré que no li tinc por a l'hivern, que em sobren flassades i abrigalls quan es tracta d'estimar-te, que cada minut de sol em salva la vida.
De puntetes, recorreré el passadís fins a la teva habitació. No li diré a ningú que has vingut, que ets amb mi.
Que ets la puta primavera que encara no arriba i que necessito com l'aigua que bec.

Ja no t'agrego!

Em confesso pecadora, incauta i poc original. Jo també penjo la meva vida privada a la xarxa, tot i els peròs, tot i les advertències. Tots plegats som víctimes i usuaris a contracor d'una tecnologia que potser ja està superant altres límits. I la veritat és que comença a fer molta por.
Reconec que vaig trigar bastant a moure'm pels fils invisibles d'internet. En part, per mandra, en part pel fet de pertànyer a una generació que va començar a sentir a parlar de la secta, perdó, de la xarxa, a una edat relativament avançada. En qualsevol cas, el fet és que a dia d'avui no puc viure sense mirar el meu blog, el correu electrònic, el puto féisbuc...
Al principi semblava una eina innocent, que afavoria la comunicació entre les persones i que escurçava distàncies. Em vaig resignar a obrir una bústia virtual i a deixar d'olorar la carta escrita, tan plena de tinta i de sentiments. D'acord, era més pràctic, a la penya li feia menys mandra expressar-se a través d'un teclat.
No vaig caure en la temptació del fotolog, però sí del blog. I la veritat és que no me'n penedeixo. M'ha permès tornar a escriure (perdre-li una mica la por al full en blanc), conéixer gent i descobrir noves perspectives de les persones que ja formaven part de la meva vida. M'agrada el blog, és el més aproximat als diaris personals que escrivia quan era joveneta.
Però això del facebook... ja són figues d'un altre paner. La idea semblava amistosa, no tenia el rerafons que ha anat adquirint en poc temps. Penjar fotos, veure l'excursió que va fer el teu amic o amiga l'altre dia i trobar persones que vas conéixer fa mil anys. Entranyable, no? Doncs no. A dia d'avui, la gent ja gairebé no penja fotos. Es dedica a afegir-se a grups cada cop més surrealistes i a escriure al "muro" i llegir el "muro" dels altres i a saber més coses de les que necessita saber d'una persona que ni tan sols coneix. Feu la prova: podeu seguir la vida d'algú a través d'aquest invent infernal.
A més, jo penjo les fotos que vull, però ningú m'assegura que la meva amiga no trobarà divertidíssima aquella foto en la que vaig borratxa fins al moll de l'os i que val la pena que el món la vegi. I ja hi som. Intimitat violada, exposada a tot aquell que la vulgui veure.
Ara es veu que les empreses de selecció de personal consulten el facebook a l'hora de triar un candidat. Que els lladres i/o segrestadors ho tenen cada cop més fàcil. Que els qui remenen les cireres poden veure quins són els nostres gustos i inquietuds, que tenen una pel·lícula perfecta de tots nosaltres i que ja saben com manegar-nos millor. I ho saben i ho veuen i se n'aprofiten perquè nosaltres donem el nostre consentiment. Aterridor.
L'altre dia vaig sentir una frase que em va fer pensar molt. Un adolescent li va dir a un altre: "No t'agregaré!". Era una amenaça actualitzada del "ya no te ajunto" de la meva infantesa. Doncs no m'agreguis. L'altre adolescent (el no agregat) hauria d'estar agraït per no entrar a aquest cercle viciós i pervers que es va creant mica en mica. Però es va sentir refusat.
Quanta tristor.