Perdre

Dedicat al gran Perdedor

El verb "perdre" és ambigu. Té connotacions tant positives com negatives, malgrat que el concepte en sí i les connotacions que des de sempre se li ha donat, equilibren la balança en benefici de la seva vessant més nefasta.

Perdre:

Perdre el tren per dos putos minuts; perdre una amistat que semblava inquebrantable, perdre un partit de futbol a la pròrroga; perdre el seny, el coneixement i la credibilitat; perdre la cartera amb tota la documentació, 50 euros, les fotos de carnet dels teus amics/gues que havies anat recopilant durant anys, i la targeta Caprabo; perdre les ganes de viure; perdre un fill, un amic, un amor; perdre els cabells (els homes) i tibantor a la pell (les dones), segons la societat estètico-el·litista que ens goberna... i un llarg etc.

Però també:

Perdre la candidesa i saber aprofitar-te'n; perdre aquells quilets que diuen els anuncis d'Special K que et sobren i que t'allunyen de la "operación bikini"; perdre la virginitat; perdre la vergonya i els complexos; perdre la por a la mort; perdre de vista una persona indesitjada; que el PP o similars perdin les eleccions nacionals, estatals o el que sigui; perdre el temps perquè et ve de gust; perdre's pels revolts poètics; perdre el món de vista amb un orgasme... i un llarg etc.

Així que jo aposto per la visió amable de "perdre". Perquè guanyar no sempre és tan bo com sembla. A tall d'exemple: guanyar-se una hòstia.

Deo gratias

Gràcies als gintònics compartits i a les cerveses amistoses. Gràcies a la meva carnissera habitual, que m’aconsella els millors talls i que em nega la carn poc fiable. Mil gràcies a la carrera que vaig estudiar (amb la qual ens havíem de morir de gana) i que em va permetre conéixer les meves fidels companyones i guanyar-me el pa amb una feina que m’apassiona. Moltes gràcies a la xocolata, al salmó fumat i al bon cafè. Gràcies als consells no sempre ben rebuts però indefectiblement eficaços. Semi-gràcies als mals vicis, que tants plaers i disgustos m’han donat. Gràcies als terrats de Malapell, que em saluden cada matí quan em desperto. Milions de gràcies als llibres que he llegit i als que encara m’esperen (s’accepten recomanacions plenes de gratitud). Gràcies als alumnes que m’han impressionat, als que m’han posat a prova, als que m’han exasperat, als que m’he estimat i als que he avorrit. Gràcies als aliments frescos i també als congelats i/o precuinats. Gràcies als amants que m’han amat, durant anys, durant dies, o durant una mil·lèssima de segon. Mil gràcies a les cançons que m’han fet sentir més a prop de la gent, a les que m’han fet desfassar, ballar i cridar, a les que m’han ajudat a comprendre el món. Gràcies al poble que em va veure néixer i a la distància que m’ha permès valorar-lo. No tinc prou gràcies per als amics amb majúscules, per les poquíssimes persones per qui em deixaria arrancar la pell a tires. Bilions de gràcies a la meva mare, lluitadora nata i insegura de mena. I a la meva germana, companya de disputes i rialles. Gràcies als moments oportuns i a les persones adequades. Gràcies a la manteta que acotxa les meves migdiades. Gràcies amb la boca petita a les persones i/o coses que m’han repugnat, perquè m’han obert l’esperit a allò que realment val la pena conservar. Per què no, gràcies també a mi mateixa, per haver sabut arribar fins aquí amb les ferides justes i necessàries. Gràcies a les portes que se m’han tancat perquè, tòpicament, m’han obert altres finestres. Moltes gràcies als somnis i als insomnis, que em fan créixer i aprendre. Mil gràcies majúscules a l’Eloi, a la Laura, a la Inés, a l’Òscar, al Fuster, a la Carol, a l’Ayo i el seu petit ésser creixent, al Tai, a la Nues, a la Norma, a l’Esthert, al Jordi, al Llorenç… a les persones que es saben importants en la meva vida i que potser ara oblido. Gràcies anticipades a tots aquells qui formareu part de mi en un futur qui sap si proper, qui sap si llunyà. Moltíssimes gràcies a les gràcies, perquè em feu adonar de la importància del temps que passem a la Terra.

Podria continuar línies i línies donant gràcies a tot plegat (avui estic una mica hippie). Però prefereixo que continueu vosaltres.
A què o a qui doneu gràcies?

El món a l'inrevés

Aquest matí la rambla era només per als valents. Plovia (i plou) amb cert èmfasi. Suficient com per quedar-se a casa escalfant els llençols, esmorzar una mica i fer un "sant tornem-hi" cap al llit. Però avui sembla el món a l'inrevés i he anat a passejar. Jo, que sóc una poruga amb la pluja, he sortit al carrer amb l'excusa del pa i del tabac nostre de cada dia. He agafat paraigua, tot i que el que em venia de gust era mullar-me. Però per a la vida amb ulleres la pluja és més que emprenyadora, és un mal rotllo.

La rambla era un desert humit, amb alguns bolets de colors que caminaven apressats i lliure de nens amb patinet. L'mp3 a tota hòstia, amb cançons que parlen de vent i de sol, de dies perfectes. Tot plegat, un video-clip irònic. Gloriós.

He girat cua quan l'aigua començava a traspassar-me les bambes i els mitjons presagiaven cares de peu arrugat. Tampoc és qüestió d'agafar una galipàndria per pur caprici.

Ni tan sols la filla de puta de l'estanquera fatxa ha aconseguit canviar-me l'humor. Quan he arribat a casa, he posat una rentadora, tot i sabent que avui no s'assecarà. I demà, segurament, tampoc. Però avui és el món a l'inrevés.

Un colom mullat ha aterrat a l'ampit de la finestra. I a mi, que aquestes rates voladores em fan una ràbia visceral, m'ha fet gràcia.

Avui seguirà plovent tot el dia. Pujarà el nivell dels pantans, els pixapins es confiaran i tornaran a omplir les piscines. El camp farà olor de terra mullada.

I jo, que amb la pluja em poso de mala lluna, estic més que feliç. Perquè avui és el món a l'inrevés.

Si puc

Si puc, no parlaré d'amor. Hauré d'esquivar la primavera, amagar sota quinze sostres de roba el desig. M'hauré de treure de sobre la pols de les imatges, el vent dels sospirs anhelants.
Si puc, deixaré estar les reflexions idiotes i faré meu el camí. Esgarraparé els mots que em vinguin de gust i no faré cas dels silencis. Serà difícil, però oblidaré les pors gratuïtes, els racons foscos i el verí del dubte.
Si puc, mai més plantaré un arbre, em convenceré que mai no escriuré un llibre i potser tindré un fill. Els convencionalismes passaran a la història, la rutina potser esdevindrà dolça, les sorpreses realment sorprendran. I el que amago només per a mi, serà només meu.
Si puc, mai faré una declaració de principis. Potser, si em vaga, faré una declaració de finals.
Mai deixaré d'empetitir-me davant del mar, de rendir-me a la música, d'agenollar-me davant dels plaers. Hauré de deixar de ser conseqüent, o ser-ho a consciència. I deixaré que la pluja ho netegi tot.
Si puc, no parlaré d'amor. El sentiré.

Clar i ras

AMANTS CIRCUMSTANCIALS
Encara que hem estat amants circumstancials,
ni tan sols ens tractem com bons amics.
Jo conec el desordre del teu pis, i del teu llit,
tu has vist les cicatrius, ferides, mals
que el meu cos sap amagar dessota un vestit negre.
Tu saps els crits quan faig desapareixe'm,
i torno al cap d'alguns instants de ser una boira
que creix i cau a vora el precipici.
Jo et sé els silencis, tots els desficis, els foscos vicis,
i els que et cremen els ulls de la memòria.
Encara que hem estat amants fidels,
ni tan sols ens quedem a fer el cafè.

Alexandra March, o l'alter ego de Jordi Julià

Benvingut a casa

Per fi has respirat com calia. Els sabis han dit que ja podies marxar cap a casa. Han estat uns quants dies (massa, pel teu gust i pel meu) de captiveri, endollat a màquines que t'ajudaven a fer unes funcions que a la resta ens semblen intuïtives, gairebé sempre inconscients. Nosaltres no pensem en respirar i tu només penses en fer-ho.
No ets un heroi, però tampoc un covard. Des que et conec, has lluitat per alenar, per fer valer els teus drets, per reclamar el teu benestar sense coartar la llibertat dels qui t'envoltem. No sempre t'hem respectat, ho sé. Sovint hem estat egoistes, sovint no t'hem tingut en compte. Sovint hem oblidat que, de vegades, l'amor es pot manifestar de maneres tan subtils com no encendre una cigarreta o com intentar emmotllar el lleure de tots a les teves necessitats.
Tenim els nostres més i els nostres menys. I vull ser prou forta per assegurar-te que els menys cada cop seran menys i els més, més.
Mentre això passa, t'espero a casa teva. A casa nostra.

El misteri de l'amor

Fa pocs dies vaig acabar de llegir la primera novel·la de Joan Miquel Oliver. La vaig comprar per Sant Jordi, més per curiositat que per cap altre motiu. I la veritat és que no sé què pensar. Crec que m'ha agradat, però tampoc n'estic segura. Em sembla que l'he entès, però em queden alguns fils penjats. Diria que no estic d'acord amb el llenguatge farcit de castellanismes i vulgarismes que empra l'autor, però l'escriptura a raig ha de ser així (la paraula viva, que diria el Maragall avi).

Sóc fanàtica dels Antònia Font de fa un parell o tres d'anys. I bàsicament, això és el que em va empényer a llegir aquesta palla mental. Perquè ho és. Cal anar de tripi o similars per acabar de connectar amb el llibre. I jo no en gasto, de drogues sintètiques. Malgrat tot, reconec que hi ha frases realment brillants, que m'ha fet riure i pensar. Oliver desplega tots els seus coneixements filosòfics i molts referents de les seves lletres per construir aquesta novel·la que, tot i els peròs, resulta sorprenent. Suposo que l'autor ha pretès deixar-nos aquest gust a la boca. La incredulitat, la incomprensió, la flipada.

Així que no sé què dir. Com a crítica literària no me'n surto gaire, ja ho veieu. El poso al prestatge de llibres recomanables o l'entaforo en un calaix? Es mereix el petó que els faig als llibres que m'agraden (sí, sí, petonejo els llibres m'agraden, què passa?) o no?

Algú em pot ajudar a acabar de decidir-me? Gràcies.