Bitllet senzill, dues zones. Ric-rac, títol validat. L'acompanyo a Sants amb recança; després de tants comiats a l'andana encara se'm fa difícil. Potser cada cop més.
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.
(...Reflexions metaliteràries...)
El guardo a la bossa, per després.
Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.
Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.
Pam.
A cara o creu
Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.
Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.
A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.
No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.
Josep Lluís Aguiló, Llunari
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
La poesia és una "cosa" (que poètic) que mai m'ha dit res. Però aquesta sí que m'ha agrat molt. Encara que jo prefereixo la cara, la creu i el cantó de la moneda, posar-me-la a la butxaca i anar a intercanviar-la per un mojito, que amb aquesta calor és l'únic que entra de gust.
Publica un comentari a l'entrada