7 a.m. B2 (exterior)

Surto de casa amb la cigarreta de l'esmorzar encara encesa. Apresso el pas, no vull perdre el bus ni haver de córrer rere seu. A les 7 del matí, els carrers de Malapell tot just estan acabats de posar. Encara hi ha els escombriaires i les seves maquinotes de raspalls giratoris i aigua a raig. A la tardor se'ls gira feina, massa arbres que es despullen. Gent amb lleganyes, gossos que passegen els seus amos. Fred. Encara és negra nit.
El B2 arriba més o menys puntual; el tràfic d'aquestes hores li facilita la feina. Valido el bitllet, ric-ric, ric-ric; títol esgotat. Emprenem una ruta que ja em sé de memòria. Enfilem l'avinguda dels Bàrbars, llarga i plena de semàfors. Somric, com cada matí, amb el rètol de la llar d'infants "El petit Kiwi". Em fa gràcia. A la plaça de la Creu hi ha una dona oriental fent tai-xi. El Mercaxona d'una mica més avall ja té els llums oberts. Suposo que deu ser ple de nois i noies joves carregats de son i d'embalums, reomplint les prestatgeries d'hacendados i deliplusos.
Després de l'alliberament de vermells i verds, per la carretera de Barna, el B2 vola. Vent que s'escola per les escletxes de les portes i que em posa la pell de gallina.
Arribem a Cardanyola. Polígons industrials i el pont que creua un riu. Encara no tinc clar si és el Besós o el Ripoll. Els meandres, tant del riu com del bus, em confonen. Comença a fer-se clar, orgia d'ataronjats, grocs i violetes. I una lluna enorme.
Carrers i més carrers. Urbanitzacions. No entenc l'estructura urbanística de Cardanyola. L'mp3 posa la banda sonora, darrerament incesant. Hauria de canviar-ne la música, se'm comença a fer monòtona, pesada. Però no tinc servidors disponibles a la mula.
Passo per la comissaria on vaig denunciar el pressumpte robatori de la meva cartera, just quan m'acabava d'instal·lar a Malapell. Dues ànimes amigues m'hi van acompanyar i em reptaven a parlar en català als munipes. Torno a somriure. Va ser una època feliç.
El B2 continua fent giragonses per la ciutat. Arribem al que dedueixo que deu ser-ne el centre. La torre de l'església es retalla sota un cel cada cop més clar. L'escut de l'ajuntament promet un "Facta, non verba" esperançador. Com cada dia, em pregunto si ho deuen complir.
Passem per l'estació de laputarenfe, que es va engolint futurs llicenciats amb carpetes folrades de gespa verda. Els miro. Nostàlgia? Bastant. Enveja? Gens.
Travessem un altre pont, el tercer. El sol es comença a fer amo i senyor del tot. Ja hi ha ànecs al riu i, indefectiblement, me'n recordo d'una frase genial que li vaig sentir dir a un nen fa temps: "Mama, jo vull ser un ànec!" Quina gran veritat. Qui pogués passar-se el dia xipollejant i menjant cuquets i llims sense cap més obligació que dir quak-quak de tant en tant.
Entrem a Ripo-lleig, entre naus industrials, macdonals i lidels. Ripo és realment lleig. Encara que suposo que deu tenir el seu encant. Unes quantes voltes per la ciutat, rotontes, descampats i vivendes unifamiliars de nova construcció. On deu ser el centre de la vila?
Uns quaranta minuts després de l'ascens, davallo del B2. Comença una nova batalla. Els enemics van caminant cap a la guerra, amb la mateixa poca ànsia que jo. Ens saludem, ressignats. La lluita continua, com cada dia. Qui guanyarà, avui?