Sense sentits

Què és aquesta manca de pressió sota els dits? Toco, palpo, acaricio, busco, ressegueixo i no trobo res. No hi ha res.
Corda fluixa sense xarxa, moviments suïcides i la dolça sensació del vertigen.
M'embranco en branques impossibles, en cossos que no són, en paraules que no diuen.
I la penyora és una pell que no és meva, solcada d'anys i de panys, de converses pendents i d'udols solitaris.
Un full en blanc que em preocupa si no l'omplo, que m'angoixa quan ho faig.
I dies, i dies, i dies que passen. I gent, i més gent, i més gent que s'escapa.

I un punt. I potser un final.

Flors i violes (Quimi Portet)

Hi ha una festa a baix al port
i la gent se n'hi va amb els ulls plens d'espurnes, cantant;
mudadeta hi has anat,
que la vida et somriu amb la força del sol a l'estiu.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulat
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollesin
no trobarien un segon de més.

Mudadeta tu has tornat
cap a casa plorant com cada any pels tristos carrers.
Es fa tard però tingues fe,
que la fe al capdavall és de franc i no costa diners.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Jo també vindré mudat,
a l'ofici de demà.
Flors i violes per dinar,
Flors i violes i xampany.

Afanya't que no queda temps,
la feina se'ns va acumulant
i encara que fóssim eterns
faltaria temps per a poder-te estimar.
Afanya't que no queda temps,
Flors i violes per sopar,
i encara que ens escorcollessin
no trobarien un segon de més.

Apocalipsi

De vegades, el món s'acaba. No hi ha culpables, no hi ha responsabilitats ni danys col·laterals. Simplement, el món s'acaba.
I no sempre estem preparats per a aquesta tragèdia. O per aquesta benedicció, segons amb quin prisma ens ho mirem.

A mi el món se m'acaba quan tanco els ulls després de deixar el llibre a la tauleta de nit i dono les meves reglamentàries tombarelles al llit fins que trobo la quadratura perfecta entre cos i matalàs.
El món se m'acaba quan no trobo les paraules. La por al full en blanc, la conversa absurda, els dies que parlo sola per escoltar-me la veu, quan penjo el telèfon amb la certesa de la buidor. Els punts suspensius... La incomunicació.
Se m'acaba en l'instant concret de l'orgasme, quan sóc capaç de jurar qualsevol cosa i no recordar-me'n ni del meu nom, quan tot es concentra en un punt exacte i tot plegat desapareix. Fins i tot jo.
Se m'acaba quan sento que no sento, quan tot m'és tan indiferent que em faig por i llàstima a la vegada, quan sé que hauria de plorar i no ploro, quan sé que hauria de riure i no ric, quan la vida em llisca per sobre i jo només observo.
El món se m'acaba quan obro la nevera i algú s'ha acabat l'última cervesa, quan perdo un tren per trenta segons de merda, quan he de comprar sabates (cosa que odio) i no en trobo cap que m'agradi, quan un dissabte a la nit no surto i no foten res de bo a la tele.
Se m'acaba i torna a començar quan tu somrius, quan ella respira, quan l'altre sap que no sap res i malgrat això és feliç, quan el del costat fa un petó a l'altra i l'altra sent que no hi ha res més gran a la vida que aquell foc que ara sent.

Se m'acaba el món cada dia, a cada moment. I no sembla que ningú se n'adoni.

L'hora dels gossos

Des de les cinc del matí que en Toby es mor de ganes de pixar, però els seus set anys d'experiència canina i uns quants crits i cops de periòdic li han ensenyat que és millor aguantar-se i esperar que l'imbècil del seu amo es desperti i el tregui a passejar. Com cada matí, fa bots i alegrois quan, a les set i cinc minuts, l'amo li ensenya la corretja i li pregunta, tot xisclant amb una veueta estúpida, si vol sortir al carrer. Si pogués, li contestaria que sí, que es deleix per pixar tots els cantons i pneumàtics de la rodalia i d'ensumar-li el cul a la Dafne, aquella yorkshire pija i estirada que fa que senti desitjos d'arrencar-li el llacet del cap a mossegades i muntar-la una vegada i una altra. En Toby està segur que és de les que es tornen boges amb un petaner com ell, sense pedigree ni educació homologada per cap prestigiosa escola d'ensinistrament.
Mentre aixeca la pota per pixar-se al seu cantó preferit, es troba la Lluna, una bulldog francesa molt simpàtica i amb qui no li importaria gens ni mica tenir una cadellada. L'admira perquè ha aconseguit que la seva mestressa li doni la poteta i perquè no se li han apujat els fums ara que la seva raça està tan de moda. Comenten, entre lladrucs i grunys, el lamentable estat dels parcs de la ciutat. Cada cop és més complicat trobar-ne un amb caques de gos. Abans era molt fàcil saber de la vida dels altres gossos: com es trobaven, si a casa els donaven pinso fastigós o delicioses sobralles, com els anava la vida... Ara, però, els amos s'estan tornant molt "cívics" i, gràcies a efectives campanyes de l'ajuntament, recullen religiosament les deposicions de les seves mascotes. En canvi, els pixats humans, tan poc interessants i poc reveladors, persisteixen.
Encara no han acabat d'acomiadar-se amb la Lluna quan apareix en Satanàs, tot un pitbull digne de llàstima. Com cada matí, els ensenya les dents i posa cara d'assassí mentre el seu amo (un cap-rapat de vint-i-pocs anys) s'estarrufa tot. Saben que en Satanàs és un bon jan, incapaç de mossegar-se ni la seva pròpia cua. Però fa el paper de gos ferotge per no decebre el seu amo, a qui van assegurar que aquella bèstia era una màquina de matar. Pobre Satanàs...
A punt d'entrar a casa amb gairebé totes les seves necessitats satisfetes (avui no s'ha trobat la Dafne), en Toby veu de lluny la Linda. Té catorze anys carregats al seu llom de digna labrador retriever. Canes a dojo, artritis i cataractes, però continua tenint més salut que la seva mestressa, una vídua octogenària a qui els fills van regalar una gosseta dòcil per a que li fes companyia (i, de passada, descarregar-se la consciència per les minses visites que li fan). Amb en Toby han parlat algun cop d'eutanasiar-la, però saben, pel que han escoltat a la consulta del veterinari, que amb els humans això de la mort digna és molt més complicat que amb els gossos. Quina llàstima, tot plegat. La Linda, la seva mestressa... una putada, això de fer-se gran.
En Toby ja és a casa, al seu coixí-llit, amb la galeteta de premi entre les dents. Mentre escolta com el seu amo tanca la porta per anar a treballar, consulta la seva agenda. Té vuit o nou hores de soledat. En lloc de plorar i udolar com quan era petit, decideix que, per començar, es menjarà les sabates noves del gilipolles de l'amo. Les potes de la tauleta del menjador les rosegarà després.

Click! (records d'estiu)

Camí de sirga

Maleïda rata sàvia, listilla, profeta del "jo ja t'ho deia". No és ni la primera ni l'última vegada que em passa, però sempre em fa ràbia haver-me de baixar (literàriament, que no literalment; això és cosa seva) els pantalons davant de ma germana. Feia temps que em burxava amb el fet que, tota una filòloga com jo, no hagués llegit mai Camí de sirga de Jesús Moncada. Per sistema, no faig mai cas a les recomanacions literàries o musicals o el que sigui de Lupe, la meva germana gran. Senzillament per incordiar, per no donar-li la raó que sempre sol tenir.

Quan vaig fer 27 anys, me'l va regalar. Joder, ja hi som. Segur que em torna a passar, vaig pensar. I m'he anat resistint ben bé un any i mig a llegir-lo, amb alguna lectura per sobre que, desmenjada, intentava fer veure que aquest cop Lupe no l'havia encertat. Mal fet, de més alt he caigut.

Fa un parell de setmanes, fastiguejada amb unes oposicions que no s'acaben mai, vaig donar-li una tercera o quarta oportunitat a aquest camí que, a hores d'ara, em té absolutament fascinada. Només cal que digui que encara no l'he acabat de llegir i ja estic calculant el temps prudencial que faré passar abans de gaudir-lo per segon (i no últim) cop. Ara mateix l'estic devorant amb golafreria, sense mesura, amb l'ansietat de llegir més i més que provoquen les grans obres. Vull tornar a llegir-lo per lliscar per sobre de cada paraula, assaborir-lo, fer l'amor amb tots i cadascun dels personatges, redescobrir la poesia que s'amaga en aquesta prosa perfecta, navegar Ebre i història avall. Petonejar la coberta, com sempre faig quan un llibre m'entusiasma.

En fi, que, a dia d'avui, ma germana em canta (punyent com és) una cançó d'anunci que va dient allò de "ya lo sabíaaaa, ya lo sabíaaaaaa!". I jo no puc fer més que respondre-li amb una cançó que canta el gran Pazos a Airbag: "Tú tenías mucha razoooooon, no te hice caaaaasooooo".

Conclusió final: gràcies, mana!!!

Tasta'm

Bitllet senzill, dues zones. Ric-rac, títol validat. L'acompanyo a Sants amb recança; després de tants comiats a l'andana encara se'm fa difícil. Potser cada cop més.
Trobem un d'aquells quadernets que publiciten un llibre que acaba de sortir i que, a mode de propaganda, ens ofereixen un tastet del seu contingut. Aquest em sorprèn, és de poesia, la germana pobra de les lletres catalanes actuals.

(...Reflexions metaliteràries...)

El guardo a la bossa, per després.

Provença, metro línia blava Diagonal, dues parades i Sants. Petons. Molts petons i les promeses d'un estiu que ha arribat per a tothom menys per a mi. Ens veiem aviat. Sigues forta, cuida't molt. Adéu, amor.

Camí de retorn, moment propici per a la poesia. I redescobreixo, reafirmo perquè m'agrada tant. És com aquella cançó que parla de tu. Les paraules justes en el moment adequat. La síntesi del moment que estàs vivint.

Pam.

A cara o creu

Què voleu que us digui? Cada cop més
penso que la cara i la creu abasten
territoris menors dels que cobreixen
els traçats dels seus noms sobre la pàgina.

Sé que la cara és l'espai per a la màscara;
la creu és el signe del laberint.

A mi, deixau-me l'espai del cantell
de la moneda, els seus camps, ciutats
i muntanyes. El període etern
on senyoreja la indecisió.

No té valor cap altre instant que aquell
que la moneda impacta i àgil gira
sobre el seu perfil, immens com un món,
viva, sense haver decidit encara
de quin costat s'ha d'ajeure a morir.

Josep Lluís Aguiló, Llunari