divendres, 29 de juliol de 2011

Penitència (o el tòpic full en blanc)

Què en faig, d'aquest full en blanc? El més fàcil de tot, suposo, seria esguerrar-lo. Fer-ne mil trossets, reduir-lo a bocins petits i tirar-me'ls per sobre a mode de confeti, com quan era petita. Fer un crit i llençar-los a l'aire, feliç de veure'ls caure i riure amb la simplicitat dels vuit anys.

O rebregar-lo fins a fer-ne una esfera semi-perfecta i practicar triples a la paperera vermella. Tot i que, ara que hi penso, la paperera va anar a parar a algun contenidor d'escombraries (quina ironia per a una paperera, no?) durant la diàspora del Sol, al costat de faldilles velles, arracades de lluna, fotocòpies d'apunts de Teoria de la Literatura (II) i pòsters poc adients a l'edat i/o a les circumstàncies.

També podria recordar antigues nocions de papiroflèxia i convertir-lo en un avió capaç de sobrevolar incerteses i assumptes pendents i futurs no gaire llunyans però no prou propers. Deixar-lo planar per sobre de l'esdevenidor. Tranquil, abstret, aliè a tot allò que no sigui el vent que l'empeny.

I reciclar-lo? Potser la solució final seria retornar-lo a la seu primigeni estadi de matèria orgànica inconcreta, donar-li l'oportunitat de tornar a ésser i deslliurar-lo de la feixuga obligació de ser carn de bolígraf. O carn del 2.0 (encara em costa adaptar les metàfores a les noves tecnologies).

Però no. El full reclama el seu temps i el seu espai, que són ara i aquí. I no veig la manera de negar-li el beneplàcit dels meus dits. Encara que costi, encara que sembli una penitència, encara que m'hi hagi d'obligar. Encara que encara i malgrat els malgrats, no el vull deixar en blanc.

Amén.

Cap comentari: