dimarts, 8 de novembre de 2011

Clàusules de contracte

Al meu pis hi ha taques, marques a la paret, ombres que mica en mica descobreixo. Algunes les reconec, sé que les he anat fent jo sense voler. D’altres, són tota una incògnita carregada d’especulacions.

Mira, aquest petit esvoranc a la rajola de la cuina el vaig fer quan em va caure una olla plena d’espaguetis amb tomàquet un dia que tenia el cap fangós.
I aquestes línies negres al costat dret del llit les he anat bastint amb el moviment rutinari de posar-me les sabates cada matí (primer l’esquerra, després la dreta), en una constant lluita entre les lleganyes i les ganes de posar els peus al món.

Al despatx ha quedat una morenor estranya al punt exacte on vaig penjar i despenjar un calendari de sal que no acabava d’encertar el dia de l’any. I la xinxeta que el sostenia hi resta impassible, en el mateix indret on la vaig deixar, interrogant. Expectant.

Hi ha nafres a les parets que són hereves dels antics pobladors de la Torre. I de vegades les miro i intento imaginar. Quina maldestra intenció/mà/esperança les va col•locar allà sense saber que un dia jo les observaria amb curiositat?

Aquests claus a la paret del menjador que mai he gosat treure segur que sostenien fotografies, o quadres, o calendaris del sal d’algú a qui potser he vist fent cua al súper mentre em menjo una ungla i calculo l’edat de la caixera.

I aquesta ratlla just a sobre del capçal del llit és el manifest d’un orgasme aliè que espetegava a la paret de la meva actual llar en el moment concret en què jo en deixava un altre d’igual al dormitori d’un pis de qui sap on.

Marques, taques, ombres... al final, no som més que una recopilació d’imperfeccions perfectament orquestrades que anem deixant per tot arreu. En nosaltres, en el llocs, en la gent que ens és propera, en les persones que ni tan sols intuïm.

Si ho pensem, fa gràcia. O nostàlgia. O por. O res...

I tot això no ho vam llegir a la lletra petita.

Cap comentari: